Under Pressure

Plores. Plores en silenci, plores en silenci perquè si no despertaries els teus pares, tot i que saben de què va. Saps que potser el que et passa no és culpa teva, però n'estàs fins als collons. De tota manera, és la enèsima vegada que et desfogues com qui es desfoga contra si mateix, com qui es desfoga amb el coixí i els llençols del llit, com el que només es mostra en la seva intimitat i es veu a si mateix demacrat, desfet, sense esperança, davant del mirall cruel. I demà res no canviarà, tornaràs a patir el mateix d'avui, altre cop tornaràs a tenir les mateixes sensacions, la mateixa ràbia, el mateix odi a qui no et deixa viure, la mateixa decepció del que t'oblida després d'haver-te estimat... de com l'egoisme ofega les persones fins a fer-les tancar en si mateixes, obligant-les a construir una façana irreal i surrealista, una cosa que protegeixi un interior que mor per moments, un interior massa feble i fràgil, tocat de mort. I altre cop dorms, altre cop et despertes, i mentre estàs a la dutxa tornes a recordar qui ets, i què t'espera a les classes, al pati, al carrer, al mòbil... Tot i així fas el cor valent, has perdut la conta de quantes vegades has fet el cor valent intentant superar un altre dia com els que has tingut, intentant aparentar normalitat, com si no passés res. Però mai ho aconsegueixes. Com Sísif, que als inferns fou castigat a pujar una enorme pedra a un turó on sempre li queia abaix i havia de tornar a començar, tu cada dia repeteixes el mateix suplici. Sents que estàs en un entramat que com les xarxes del pescador t'ha agafat com un peixet innocent, i estàs al mig de tot, i sempre tems que sortiràs malament, sempre amb un pes de plom al cor... I cada dia el mateix. Però alguna força t'empeny a continuar i resistir, potser és la força del pas del temps, no ho saps, potser ets tu que ets molt més forta i valenta del que penses i no saps que podries sortir de tota aquesta merda alliberant el teu esperit, traient de cop tot allò que et corromp per dintre i t'amarga la joventut... I més d'un cop, i de dos, i de tres; penses que els enviaràs a tots a la merda, però no pots, tampoc saps perquè; vius en un espiral de contradiccions on uns intenten imposar el que per ells hauria de ser un món perfecte, on uns altres es creuen coses que no són, uns altres et volen, i uns altres qui sap si ja s'obliden de tu com si res no hagués passat... Però no, tot això no ha d'acabar així. Trauràs forces de on sigui, tens a les teves esquenes un pes que poquíssima gent suportaria, i quasi bé sola, camines. Lentament, un pas darrere l'altre, i veus un camí llarg i fosc, però saps que l'únic que et queda és l'esperança i quan toques fons només pots pujar cap amunt...