Marbre Negre

Un relat de: gypsy

Corries esperitat, dolgut,
trencat com un dibuix malmès,
quelcom malgirbat, sense polir.
Obrint ulls i mans,
bassal desproveït.

Silenci, com l'ombra dels teus cabells guiats
perennes com les matinades de l'enyor,
aquesta vida estranya
que et sobreviu al cos-dolor,
sense esma ni senderi
i revesteix l'ànima inversa
que encara t'acull,
com una mare al seu infant.

I sí, pots lliscar pels universos blancs
que mai no han existit ni han estat mostrats,
pots penetrar els dominis sobirans
d'aquests indrets intactes a la foscor
i morir enlluernat de tanta blancor indecent.


gypsy

Comentaris

  • Jo vaig perduda[Ofensiu]
    auroraboreal3 | 13-03-2009 | Valoració: 5

    No sé que fer. Ajuda'm amiga meva. sé del teu bon cor. T'ho prego. El teu poema m'ha donat ànims.

  • Quina làpida demanaré si caic mort entre els teus braços?[Ofensiu]
    desideri | 06-04-2008 | Valoració: 10

    Podré encarregar-la del teu Marbre Negre?

    Un petó al melic i cafès al Paradís

  • Hi ha un ...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 29-09-2007 | Valoració: 10

    ... vers de Antonio Machado que crec que es diu, sí, "El loco" del llibre "Campos de Castilla" que diu "El loco purga la terrible cordura del idiota". Aquells universos blancs potser ens donen més felicitat però no tot és la felicitat, la vida també és viure, patir, saber, estimar, perdre un amor, guanyar un altre etcètera. M'ha agradat.

  • Marla | 04-03-2007

    La mort i els somnis tenen en comú que són lluminosos. No sé si és això el què volies dir però és una de les coses que m'ha semblat percebre. Per cert, en Blake va dir "El camí dels excessos condueix al palau de la saviesa", jo crec que el camí del dolor també. M'agrada molt llegir-te.

  • atzabejes negres[Ofensiu]
    antonvaitot | 14-02-2007

    fa temps vaig donar nom a una noia: atzabejes negres. Potser tu quan parles de marbre negre estàs parlant d'algú. Sí, crec que l'encerto. Ara que, no ho sé gypsy. Em sorprèn com cap dels poemes que llegeixo aquí a relatsencatalà rimen. No ho dic per tu. Simplement crec que és tant i tant difícil fer-ho bé que per molt que ens esforçem mai serem en Blake, en Wordsworth, en Coleridge, en Shelley, en Lord Byron o Keats (tots romantics anglesos - s.XIX). NB. Coneixent la llengua mínimanet es pot veure com hi ha rima :'(

    "Ah, Sunflower! weary of time,
    Who countest the steps of the sun,
    Seeking after that sweet golden clime
    Where the traveller's journey is done;

    Where the youth pined away with desire
    And the pale virgin shrouded in snow
    Arise from their graves, and aspire
    Where my Sunflower wishes to go."

    William Blake

  • un poema[Ofensiu]
    Elbereth | 12-02-2007

    potser de desesperació, de fugida davant una cosa que és inevitable. M'han agradat les imatges que has teixit amb les teves paraules, combinant el negre i el blanc, com si es tractés d'una pel·lícula antiga, situació en la que alguns ens sentim quan la mort es presenta. M'ha agradat el teu poema. Ens recrea una situació de dolor, difícil de recrear.

  • Quan .....[Ofensiu]
    manel | 08-02-2007

    ... un poeta publica un poema d'alguna manera deixa de pertànyer exclusivament a l'autor per formar part també dels lectors. I mica en mica te'l vas fent teu.
    D'entrada no veia aquesta llum, aquesta esperança. "Defugint tot allò que ens produeix infelicitat", ens dius en el comentari previ a la lectura. Suposo que aquesta sortida es troba en la darrera estrofa, dins d'aquesta blancor, però quan jo hi arribava hi veia una fredor trista i gairebé definitiva. Aquesta "blancor indecent" de què parles em feia mal. El poema em deixava un regust estrany, trist, potser sense esperança.
    Però la lectura d'avui ha estat diferent, m'ha proposat una altra visió i he vist alguna escletxa en els darrers versos. L'estat d'ànim afecta molt quan llegim un poema, però només quan el poema no ens ho ensenya tot, quan ens deixa participar, quan ens estira dins la seva melodia, fins a sentit bategar el ritme del versos.
    El poema encara és viu dins meu, encara treballa.

    Per cert, l'altre dia al fòrum me'n vaig assabentar que et dius Mariona, no ho sabia!. Mira, em fa gràcia saber el teu nom. A veure si endevines el meu?

    Uns petons gypsy.
    Un plaer comentar-te, com sempre.

    (i no firmo per no donar-te'n pistes)

  • Crec que...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 08-02-2007 | Valoració: 10

    hi ha sentiments que només es poden descriure quan l'ànima està tocada i es manté en un estat de pura observació de sí mateixa. És com una realitat paral.lela que ens aporta una sensibilitat especial, molt més intensa i amb una visió més clara del que en realitat som.
    Un poema preciós, gypsy, que m'ha fet esborronar a cada frase que llegia.
    Una abraçada ben forta

  • Marbre negre????[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 07-02-2007

    Una persona dolguda que fuig de la realitat? Fuig perquè el dolor l'ha malmès? Aquesta frase del dibuix malmès es una imatge genial però si es un dibuix malmès es futur, s'ha trencat una cosa que estava bé abans, i en canvi si es malgirbat i sense polir es una cosa prèvia, mentre es fa. Bassal desproveït vol dir un ànima buida? D'això es el fuig el nostre protagonista de la seva pròpia ànima buida?
    Silenci com un pentinat ben fet? Cabells guiats per una pinta? La veritat es una imatge sobtada no acabo de veure la relació entre el silenci i el cabell, cabells perennes com matinades de l'enyor? Vol dir que es una persona que anyorem perquè esta morta, te els cabells blancs, perennes per l'edat? No sé, aquest paràgraf m'està costant una mica de percebre.

    Capto mort i com l'ànima encara esdevé part de la persona més enllà del moment en que la vida perd el seu sentit, i hi ha un dolor, però l'animà encara acull la teva personalitat covarda que fuig de si mateix com si dos una mare. Potser m'ho estic inventant tot, però és el que em sembla veure en aquestes paraules.

    I ara si que crec que parles de la mort, i del moment de transit, en que l'anima pot percebres a si mateixa, i percebre la personalitat i tenir por de morir i voler fugir, però al hora captar una llum, una possibilitat de futur que obre noves possibilitats.

    El que no acabo de entendre és el títol, marbre negre? La rellum de la negror de la mort, un moment llis abans de la mort? Una forma de l'ànima? No, no l'acabo de veure.

    Bé, res que m'ha agradat molt el poema, que com sempre em costa una mica de comprendre, però la musicalitat i les imatges i el que m'ha portat a pensar m'ha agradat molt.

  • sense mots i els ulls tancats....[Ofensiu]
    Noia de vidre | 07-02-2007 | Valoració: 10

    sense res, completament buida, buscant la paraula adient per comentar el poema. Ulls tancats per viure, per acariciar cada lletra que composa aquest poema, un poema extremadament dur i dolç, diré que perfecte!!!
    un petonet enorme de vidre!!!

  • Llegir, fruïr, aprendre...[Ofensiu]
    F. Arnau | 06-02-2007 | Valoració: 10

    Hola princesa!
    Avui et diré així, malgrat no ser gaire monàrquic, però he de ser fidel al vers...
    Aquest poema és com tots els teus, almenys els que conec, amb un lèxic ric (d'aquells de tirar mà de l'Alcover).
    El millor les imatges, com sempre. Em quede amb "les matinades de l'enyor", però sobretot amb la imatge final:
    "morir enlluernat de blancor indecent", que d'altra banda, ens treu del cap el mal "rollo" de la imatge del títol...
    I ara, un haiku per tu. Un més dels meus "Haikus a la web"... fet amb el cor!

    gypsy, princesa,
    llegiré els teus poemes
    sense cap pressa.


    Res més, una forta abraçada de:
    FRANCESC



  • M'aculls?[Ofensiu]
    Lady_shalott | 05-02-2007 | Valoració: 10

    Deixes que prengui el violí, i allargassi la nota en l'aire... que tanqui els ulls, prement fort el so, esblandint l'arc amb bogeria, i fent del teu poema, quelcom que m'alleugi el dolor... si tota presó té nom, la meva és la poesia, reclosa, ajustada al marc de la paraula, mil miralls i mil portes s'obren. Ara obro la teva porta amb la darrera clau, i abraço l'habitació, plena de blanc indecent.
    Llum d'un plaer desesperat, un univers blanc i buit. Artificial.

    Una abraçada admirada (ahhhh, no publiques!!!???) i molts petons,
    mar

  • M'he quedat bocabadat...[Ofensiu]
    AVERROIS | 05-02-2007 | Valoració: 10

    ...has obert l'ànima i has deixat que surti, cada frase, cada paraula. Aquest poema pot explicar tantes coses, entrelínies. Has pintat en blanc racons imperturbables, secrets, que suren amagats i que fan que el teu esperit es lliberi, encara que sigui per uns instants.
    Què fariem sense poder escriure, un poema?
    Una abraçada.

  • jaumesb | 05-02-2007 | Valoració: 10

    les paus amb la pau

    en tinc un al cor
    si no em marxa el penjaré

    que la pau se't faci amiga

  • Estic sense paraules... Magnífic!!![Ofensiu]
    Unicorn Gris | 05-02-2007 | Valoració: 10

    M'he quedat realment impressionat!!! Està molt, molt bé, el relat...

    L'he trobat molt com a filosòfic, profund, reflexiu... Una mirada al profund de l'esperit, al problema de l'existència de l'ànima...

    M'ha agradat, de debò. Felicitats!!!

Valoració mitja: 9.55

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de gypsy

gypsy

377 Relats

2805 Comentaris

424477 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:

Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa.

Salvador Espriu