Cant al mar

Hi ha qui et creu l'arké, el principi de tot. Hi ha qui et creu un abocador.
Hi ha qui et creu un miracle. Hi ha qui et creu tan sols una bassa.
Hi ha qui et creu un pont cap a una altra vida. Hi ha qui et creu només aigua.
Formes part d'aquest món, banyant les nostres platges, donant vida a tots els animals i plantes que et necessiten, i nosaltres t'ho agraïm vessant petroli, contaminant els rius que acabaran unint-se a tu, matant els éssers que viuen dins teu, i embrutant les costes, perquè tu, amb el teu etern anar i venir, t'emportis la brutícia ben endins.
Sempre has estat present a tot arreu. Vas servir d'amagatall de molts, has vist grans batalles, has acompanyat grans exploradors, has conduït grans embarcacions, i sempre has estat tu. Has inspirat a molts, ets el protagonista de grans cançons, de grans poemes, de grans narracions, de grans obres d'art, i sempre has estat tu. Ara imagina't que no hi ets. Ara imagina'm sense tu. Imagina el món absent de tu. Perquè pot passar, perquè ara sé que és possible gràcies a uns pocs inconscients, que no saben que fan molt mal, i que són la mà executora del teu destí.
Hi ha una cara amagada de tu, una cara de ràbia, de frustració, de força incontrolable, que ha fet desaparèixer els vaixells més valents, les pateres més insolents, els mariners més agosarats, però que no és capaç d'engolir el petroli vessat ni les toxines abocades.
Sé que viuries perfectament sense nosaltres, i tu saps que nosaltres et necessitem per viure. Sé que a vegades voldries inundar-nos, i tu saps que no tots et desitgem mal. Sé que saps estimar, i tu saps que hi ha qui t'estima.
A molts tens encisats, amb el teu perfum, amb la teva brisa, amb la teva escalfor, amb la teva lluminositat, amb el teu rigor, amb la teva constant por a quedar-te a la sorra i a tornar a marxar endins. Ets un perfecte reflex de l'ésser humà, volent avançar, però que sempre acaba retrocedint. No et culpo per la teva incertesa, perquè veus la terra on hauries de viure, i tampoc t'agrada. Normal. Els homes es maten els uns als altres, la gent mostra una completa indiferència davant la gana que cada dia mata milers de persones, els animals ja no estan segurs enlloc, i entre tots contribuïm al desgast de la terra, a la mort de casa nostra. On viurem sense el món? Com viurem sense tu?
Eres el gran mestre, tots t'admiraven, et temien, però també t'apreciaven.
I ara et miro i gairebé no et reconec. Ja no fas olor a mar, ja no tens color de mar, ja no ets el mar. Ara ets una enorme bassa d'olis, productes químics, toxines i petrolis, que lluiten per ocupar el lloc que era dels peixos, de les algues, del corall, dels mamífers que et van preferir abans que sortir a la terra.
És ben cert que l'odi no té força quan s'està sol. I tu ho estàs davant aquesta amenaça anomenada "ésser humà". Com podem voler avançar cap a un món millor si fem malbé el que necessitem? Com podem imaginar una vida millor si esquincem un element tant essencial com és el mar?
La veritat és dura: estàs sol, perquè la gent que et vol ajudar és una minoria davant la ignorància dels que et malmeten.
Aviat seràs tan sols un record. Un record que poc a poc s'anirà perdent si no hi fem quelcom.