Aquest esperit del que parles, passa un cop a l'any: per Nadal precisament.
Com que és invisible (com tots els esperits) molts no el veuen, però altres sí que el veiem. Aixó ens fa estar tristos o contents segons el color amb que veiem tenyida la nostra vida, i així ho veiem tot: del mateix color.
Aquest esperit de Nadal és nomès un color, i com ja saps, els colors no existeixen en la realitat, són "l'espectre", una vibracio una freqüència d'ona.
Despres de llegir-te he sintonitzat amb la teva ona, com tu vas sintonitzar amb la meva, quan descrivia el meu color d'un altre Nadal.
Que tinguis un nou any feliç

Una idea ben trobada i ben desenvolupada, divertida. Acaba quan ha d'acabar, no facis cas dels que ho volen mes llarg. Fes-ne un altre ancara millor.
Salutacions.

XL

He arribat fins al teu clos relataire portat del teu comentari en el meu, que fins avui no havia sabut veure.
Sempre que em trobo amb algú amb l'estat d'anim que relates, em pregunto de quina pasta estem fets els humans. Homes i dones ho prenem de diferent manera, i això es el que he volgut descriure en l'última història que he penjat.
Et desitjo sort, amb aqueta lletra de Lluis Lach, dedicada a Laura.

I si l'atzar et porta lluny
que els déus et guardin pel camí
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels,
i en un racó d'aquesta veu
mentre la pugui fer sentir
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura.

Els vulcanòlegs hauran d'estudiar aquesta nova classe de volcà; has aconseguit fusionar la indolència dels hawaians amb l'ímpetu dels strombolians i al final: el Krakatoa..
I la pluja lleugera ha caigut per refredar-ho tot altre cop a temperatura ambient.
Una tempesta a la banyera, una tempesta al cor.
I la vida que navega entre tempestes i calmes.

Veig que ho pots fer bé
i bé ho fas, Becari,
amb beca o sense, bé.
Ves fent.

X.L.

La poesia es quelcom personal, tu ho saps. Els poetes no existeixen. Versificadors, retalladors de prosa, bertsolaris...però poetes?.
La poesia viatja de polissó en el text sense pagar el passatge i, si arriba a destí, com els polissons és per a molts invisible.
El text porta paraules que es desfan, volen lletres i el vent canvia de lloc els accents, coixeja de manera heterodoxa però si en queda l'esquelet pelat, sempre hi podrem bastir a sobre la nostra pròpia imatge, ens haurà servit per a penjarobes dels nostres pensaments, un humil servei prou útil.
Sí, filladelvent, som així, què hi vols fer?...

X.L.

Veig que l'ucraïnés et va captivar. Si hagués estat ucraïnesa.... (per a mi, es clar). El que m'ha captivat és la teva personal manera d'explicar-ho, ei, noia, amb això s'hi neix o no. Una visió sincera desde l'óptica de l'altre sexe és impagable.Les escoles d'escriptura serveixen per altres coses. Realment hom gaudeix quan pot expresar-se ben lliurament, i fa disfrutar. Excel·lent

Quan vulguis tornar a sortir de viatge, que t'acompanyo. Amb una persona com tú no és possible l'aborriment, i això és d'agraïr.
Et poso entre els que m'agrada anar llegint

No podries ensenyar als polítics que es fecin les palles ells solets com Deu mana i aixi la resta de l'humanitat també gaudiria mes?

T'estrenes amb dos relats breus amb tots els elements dels bons relats. Benvingut i felicitats!

Hola Xavier,
Ara m'acabo de llegir aquests dos últims relats teus, els del cinema, i m'ha fet somriure la menció d'uns noms que feia temps que no havia sentit. El meu avi tocava el piano a les pel·licules mudes i he sentit explicar a casa aquestes coses M'agraden els temes que tractes, i com que ets un autor prolífic tinc material per escollic i et vaig llegint.
Per cert, que la foto amb que il·lustres la teva página es la resclosa que hi ha riu amunt de Sant Aniol d'Aguja oi?

Impecable en l'expresió i ben construït, al meu entendre está pensat mes com un guió per a ser portat a la pantalla que com a relat literari, pero manté le tensió fins al final. Me'l apunto

...i no ho sabem veure. Aquestes escens quotidianes descrites amb sabia simplicitat son la sal que amaneix le nostra rurtina diària. Explicar-es amb l'agudesa que ho fas nomès es a l'abast d'una mirada curiosa seguida un pensament reflexiu.
Poc apoc vaig descobrint nous escriptors i avui t'he descobert a tu.
Et seguiré llegint