Dues cartes (I)

Un relat de: Xavier Lamarca

Benvolgut amic:

Ja he arribat a casa. Gràcies pel convit i la companyia - majoritàriament femenina- que sempre és d'agrair. Va ser bonic i reconfortant constatar que no totes les dones ens fugen i que en el fons potser ens necessitem una mica, o una estona, els uns i les altres.
Des de la meva perspectiva de parella estable, que podria esdevenir inestable (pura hipòtesi de treball) i des de la de la teva, de "single" inestable, que podria estabilitzar-se, la caminada i el dinar varen resultar com una espècie de diàleg de les civilitzacions, sempre mes interessant que segons quins rituals ja massa vistos. Em refereixo, com ja deus suposar, a les batalletes que inevitablement es repetien, com noves de trinca, un i altre cop quan ens trobàvem tota la colla per cap d'any, per la castanyada i per Sant Joan. Era enervant.
Tu has fet el pas de separar-te i fer noves coneixences, sempre has estat un cul inquiet, si be el que t' ha impulsat a la separació no ha estat la inquietud del cul, sinó la del seu veí del davant, entre d'altres motius, però no seguiré per aquest camí, doncs la raó de la meva carta és un altre.
T'haig de dir que, naturalment, jo que anava amb la meva dona, no vaig tenir la mateixa llibertat que tots vosaltres, els i les "singles" que formaven la resta del grup, per mantenir una relació mes o menys desinhibida i adolescèntica amb la concurrència, per raons obvies, de manera que em vaig espavilar.
T'ho confesso sense que m'ho preguntis: mentre vosaltres papallonejàveu tot preparant el dinar, jo vaig xafardejar per la casa, per casa teva, donant per suposat el teu permís, suposició que espero no sigui massa agosarada tenint en compte la nostra llarga amistat, i puig que ja en coneixia una mica els trapaus, no em va costar gaire trobar una antiga amistançada que anteriormment ja havia acariciat. Va ser a la gran sala de dalt on ens varem trobar.
No goso dir que m'esperés, però tampoc va posar cap impediment quan vaig palpar, primer suaument i, a mesura que m'escalfava, amb mes contundència, les seves formes bellugadisses.
Pujar va ser un impuls, veure-la una atracció, tocar-la un atreviment, i al tenir-la a les meves mans es varen despertar vells sentiments que feren créixer un enamorament endormiscat que es despertà de cop quan vaig tornar sentir la seva veu.
No en treguis conclusions massa simplistes, potser et penses que tots els pianos son iguals! Doncs NO. Hi ha pianos i pianos....i pianes. Tu tens una piana, no una pianola.
Una pianola és una altra cosa, una pianola és una garsa xerrameca, una romaguera, una tòtila que no sap el que es diu. Clinc-clanc, clinc-clanc, les tecles pugen i baixen soles sense equivocar-se de moviment, però sense passió, com el clau d'una puta de carretera que fa la feina una i mil vegades amb insolvents puteros que no saben fer l'amor. Tanmateix com les pianoles no saben fer música.
Una piana és un piano femení. Que què vol dir això?. A tu què te'n sembla?. Si ho busques al diccionari no ho trobaràs, segur, perquè els diccionaris tampoc han estat fets per expressar totes les emocions i només hi consten les paraules amb un ampli consens, aquelles que tothom ha d'usar, però què passa quan no trobes la paraula adient al diccionari?. Doncs que la inventes, peti qui peti, i a qui no li agradi que es foti.
Per això a la meva amiga que viu a casa teva, i amb qui ens ho varem passar tan bé ahir, l'anomeno piana. Pi-a-na. La meva estimada piana i jo vàrem teclejar i férem l'amor. No com en una màquina d'escriure: tacatà-catà-ta-tà-cata-tà-cling!...NO. Ella hi va posar el cos i jo l'ànima. Això és perquè les pianas no tenen sexe, només poden ser induïdes a l'orgasme quan algú les toca amb delicada carícia, pianíssimament, i també amb enèrgic impromptu, percudint les tecles que martellegen aquella ànima de metall, tan mal·leable, que transforma com per arts alquímiques els cops, en harmonia de sons. Bé, això de l'harmonia depèn de l'habilitat de l'amant, com passa amb tota relació tête a tète o dit a tecla.
En el meu cas, i deixant de banda tecnicismes, el nostre va ser i és un amor a primera vista, propi de qui no ha llegit ni el kamasutra musical ni els manuals d'autoajuda a l'ús que s'imparteixen en les escoles de música, i sols s'orienta per una intuïció musical resultat segurament d'una herència genètica, en la que no hi ha mèrit propi. Per això dic que hi poso l'ànima. Quina altra cosa podria posar-li a un.... a una piana, sinó allò que normalment NO es posa quan es practica estrictament sexe i res més que sexe?
La paia - vull dir la piana - com sol passar amb les femelles humanes, costa d'escalfar. Abans se't refreden els dits que s'animen les harmonies.
No se si tu la tractes tan bé com jo. Ja te la mires quan hi passes pel costat? Els pianos passen més, però les pianes hi donen molta importància a aquests petits detalls. Vaig notar que les notes més greus estaven com decaigudes, que no sonaven, vaja. Podria ser que hagués començat per aquest costat el seu esllanguiment. Algú li treu la pols?. Sí, estava neta i polida, però ja la remenes...una mica com a....? Eh?.
No, no n'he de fer res de les teves intimitats, amb les teves dones però de les que tinguis - si en tens - tu amb la meva piana, sí. No hi ha cap mal ni cap secret en això i, a més, som amics oi?
Toca-la si et plau, toca-la que és un tresor de so. Segurament devia tenir uns avantpassats clavicordis que li han deixat com a herència un timbre de veu que, amb tot el que m'estimo el meu de piano, he de reconèixer que ell no el té. Ell és un piano i l'estimació que li tinc és amical i un xic sentimental pel fet de ser una herència de mon pare, que tanmateix el va rebre del seu, el meu avi, un bon músic d'autèntica vocació, ficat a l'ofici de barber per guanyar-se les garrofes.
A mes, a pesar de la moda d'ara, ni sóc gay ni mestre en gai saber com el pare d'aquell nostre amic de l'ànima, que si aixequés el cap i sentís de què en diuen "gay" avui dia, passaria de la poesia i es faria sanador de rucs.
De manera que el tipus de relació que tinc amb el meu piano, mai serà la que he mantingut com a amant, d'amagat, amb la teva piana, cosa que encara la fa mes desitjable.
I quan dic "teva" sento com una punxada allà al fons de no se què - tu ja m'entens - i rumio com fer-ho per visitar-te mes sovint. M'hauria de separar? Cony! no, la dona no hi estaria pas d'acord. A més estic segur que em permetrà la infidelitat continuada sempre que sigui amb la piana, i amb ningú més que la piana. De fet ja m'hi va enxampar ahir i em va fer: "Apa!, ja l'has trobat oi?" Però no em va dir res mes i es va ocupar en mirar-se les totes puntes que tens a sobre la caixa de núvia. I avui no em fa pas mala cara. Però potser no es va adonar que era una piana i el va confondre amb un piano, així doncs no li diguis res d'això si te'n parla.
Ah, amic meu!, encara ara no me la puc treure de l'orella, sembla que la sento com em diu "Je t'aime mais non plus..." a cada atac de la ma esquerra i "més, més , més..." quan amb la dreta li tocava totes i cada una de les tecles. Li va agradar! Sí! I ara jo aquí, i ella allà. Separats.
Ahir al vespre em vaig sincerar amb el meu piano, però no hi va haver feeling, es va comportar bé, com sempre, però no em va entendre. Tu saps si els pianos són hermafrodites o gays? O potser sóc jo qui no entén res!
Enamorar-se d'una piana!, com hi ha mon!, en fi amic meu, ja se sap que les coses del cor el cap no les controla, i en nom de la nostra vella amistat, no la deixaries venir a passar alguns dies a casa? A qui ? A la piana, es clar. I si s'hi trobés bé, s'hi podria quedar una temporada? No, cap molèstia!, al contrari! Així tindries l'excusa per a venir a visitar-me, i la podríem compartir - a la piana és clar - i ella, elles, ens ho agrairien perquè aquest és un amor platònic, pur, musical, però tan necessari com les rebolcades entre llençols, amb l'avantatge de la lliure disposició a totes hores, i sense la necessitat de mesures profilàctiques, al contrari, amb l'exigència de deliberada promiscuïtat.
Ah!, la promiscuïtat amb les pianes; tot un repte que les païes ens agrairan eternament, ara que ja els sobrem i s'ho poden fer totes soles!
Salut amic

Iu


Comentaris

  • Un bon instrument i un bon artista[Ofensiu]
    Ginger | 03-08-2006 | Valoració: 10

    Pianos pels uns, pianes pels altres, ucraïnesos o ucraïneses. Tant se val, el que compta és que l'instrument sigui de qualitat i el músic@ tingui art. Llavors tan hi fa si toques la ‘baralaika' com la quinta simfonia.
    Molt bo el relat. És original, té humor, riquesa de llenguatge i de idees. Un ‘top ten', vaja.
    El que ja no tinc tan clar és la posició de la 'dona oficial'. Amic meu, no me la crec pas jo tanta benevolència!, això porta cúa...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Lamarca

Xavier Lamarca

27 Relats

50 Comentaris

40938 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Quan escric davant la pantalla, de vegades els personatges se'm revolten i exigeixen que no traeixi la seva biografia. Jo els dic que només gracies a mi en tenen però, tossuts, es neguen a seguir el meu pla i actuen pel seu compte.
Quan això passa - que és el millor que pot passar - em limito a escriure la història que em dicten sense afegir-hi de la meva collita, sinó el que observo i penso que els passsa pel cap o per les vísceres.
De fet, escriure una historia no es altra cosa que deixar-se portar per una veu que xiuxeja a l'orella. No cal inventar res, tan els personatges de carn i ossos com els imaginats tenen vida pròpia, i si no en tenen val mes plegar i oblidar-los.
Però un cop el relat és acabat, i publicat soc jo qui es queda sol al darrera la pantalla.
La història ja no es meva, és de tots aquells que se l'han fet seva.