La Casa del Temps

Era un antic oficial prematurament retirat, més per causa de les ferides de l'ànima que per les llatzerades sofertes a la carn; havia lluitat amb mes ardor dins del seu cap que als camps de batalla i els records li punxaven tan el cor com les baionetes ho havien fet al pit.
Tot i així, cal dir que havia estat un home valent, i s'havia enfrontat a sí mateix amb tanta o mes determinació que a l'enemic.
De molt jove havia construït uns ideals amb tot l'esforç necessari per renunciar a la vida còmode de fill d'hisendat, i amb tota la rebel·lia precisa per arribar a ser un home de principis. No volgué fer estudis de lleis com li suggeria el pare, i renuncià a portar els negocis de la família, com li exigia. No fou metge ni notari, ni arquitecte; trià ser constructor d'imperis. D'imperis on l'emperador fos ells sol.
Començà per devorar llibres, assegut al costat de la finestra, aclucant els ulls ferits per la intensitat del sol i forçant-los a la nit, quan seguia la lectura a la llum d'una espelma. Llegí tot allò que estava escrit sobre els grans herois i les grans conquestes, sobre el descobriment de les selves mes profundes i sobre les expedicions als deserts inclements, navegà a través de pagines i pagines per tots els oceans, observant les maniobres de les tripulacions dels galions, entrant a les tavernes on s'emborratxen, xops d'or, els pirates, baixà a les masmorres mes fosques on els prínceps legítims es podreixen traïts per els usurpadors, i pujà a les torres mes altes on decauen les princeses recloses de per vida.
Conegué l'amor jove, aquell que encén la sang i abrusa la pell, el de la carn turgent que abraça la bellesa d'un altre cos fresc com la rosada de primera hora, i que un cop pres, s'escapa abans de poder-lo paladejar. Conegué la passió que es beu a glops amb la fretura de l'assedegat que no acaba mai la set, conegué la libido que s'empassa de pressa i s'acaba - deixant el cos espremut i un regust amarg al cor - amb la fugida de l'amada a qui no s'ha sabut aprendre a amar: Hel·lena!
Per cauteritzar la ferida volgué dur la vida austera d'un monjo, dejunar sense mostrar feblesa, viure amb precarietat amb el posat orgullós d'un noble, volgué baixar a les profunditat de l'ànima infligint càstig el seu guardià, el cos.
Aviat veié que no tenia vocació d'eremita, ni es sentia cridat a la conquesta espiritual, i trià la milícia per posar-se a prova, en el convenciment que combatent per a aquells que posseeixen la força, aquesta arribaria a emparar-se d'ell.
Formà part d'expedicions a ultramar i allà patí totes les calamitats de les guerres: fam, malaltia, pesta i tots els horrors de les batalles: terror, sang, ira, mutilació, mort. Sofrí captiveri i presó, allunyament.
Tragué el cap altre volta a la vida quan en un intercanvi de presos, l'embarcaren en un navili de càrrega, de nou cap a casa. Arribats a port ningú els esperava a terra; la gent del país per el que havien lluitat estava plenament dedicada cadascú als seus negocis i cabòries. La guerra havia acabat feia anys, ningú es va fixar en ells, ningú sabé que arribaven i perquè arribaven.
Només una dona, estranyament embolcallada amb un vel escampà uns pètals al seu pas i els oferí un dolç xarop perfumat en uns bols de terrissa. Cap dels antics presoners es fixà en ella, dalerosos d'arribar a la casa que havien deixats anys ha, excepte l'oficial que tornava del temps. Però ella es girà i sense dir paraula s'allunyà recolzant al maluc la gerra on havia portat el xarop i onejant el cos com una espiga de blat que es vincla al vent. La seguí amb la mirada i la veié fondre's entre l'anar i venir de la gent: Sara!. Però no sabé el perquè d'aquest nom
Havent despès l'adolescència en il·lusions i la joventut en experimentar les mes dures realitats de la vida, jutjà que havia arribat l'hora de deixar l'empremta per als segles que han de venir, i trià la muller que li hauria de donar els fills.
La dona triada l'estimà en silenci i ell l'estimà a ella amb repòs; el tedi guanyà la partida a la passió i s'establiren uns lligams teixits dia a dia amb tantes renúncies com compromisos. Seguiren anys d'un treball dur i constant.
Cercant un lloc per viure trobaren un casalot abandonat en uns pelats turons, a una hora de mula del poble mes proper, i s'hi instal·laren. Al voltant, des d'aquella petita atalaia, la terra s'estenia en un secà que es perdia en el límit dels quatre horitzons. Allà la conrearen, allà nasqueren els seus fills, allà aixecaren de nou les parets derruïdes i posaren el teulat, allà prosperaren fins a veure el seu esforç convertit en una vida comuna que corria com un riu per la plana, mansament en calma, sense corrents, sense remolins, plàcida i mandrosament, sempre amb el suficient i una mica d'escreix.
Ell mai no oblidava i ella mai preguntava quan el veia marxar de bon matí i no tornar fins ben caiguda la posta, amb la mirada brillant i els llavis closos, i dormien junts, molt acostats l'un a l'altre, i feien l'amor silenciosament, amb un sol rebrec de passió.
L'amor jove, era només un record, un rostre desdibuixat per l'absència. Però també era el cofre del tresor que volà sense que el prengués cap lladre, l'amor jove és com un perfum que acompanya tota la vida, però del que es va perdre el flascó i la fórmula.
Havien passat catorze anys des del seu alliberament i seguia recordant un rostre caminant entre vels cap a ells, pel moll, una silueta de dona que s'acostava vinclant el cos com una espiga de blat: Sara.
Durant les llargues caminades s'aturava en algun indret a resguard del vent, deixava córrer la mirada per l'àrida terra, com un corser sense brida i només tancava els ulls quan es perdia la crinera a l'horitzó, galopant per el blau del cel, mes enllà de qualsevol enllà. Era aleshores quan damunt d'alguna roca prou plana, estenia un paper i mullava el càlam per escriure a Sara.
Pel tall de la punta de la ploma fluïa amb la tinta la sang de les venes, les cabòries del cap i els sospirs de l'esperit turmentat, endreçats en unes línies bigarrades que deien tot allò que mai havia gosat dir per orgull, per dignitat o per ignorància. Furgava en la seva vida com qui repassa el sembrat desprès de la collita i en recull, encara, fruits oblidats; mesurava les seves accions passades com l'agrimensor mesura els camps i projectava els seus somnis com l'arquitecte que mai havia estat.
Havia conquerit el seu imperi a la Casa del Temps, l'havia redreçat amb les seves pròpies mans, hi havia aposentat la seva família i durant uns anys havia cregut regnar-hi i trobar-hi la pau que manca als esperits inquiets. Tot això li explicava a Sara.
En acabat, doblava curosament el paper de la carta i de retorn a casa l'entaforava en el forat deixat per una pedra caiguda en la paret d'una cabana de pastor.
Havia escrit en la primera lletra que una espiga nuada posada a sobre del forat, seria el senyal per indicar que la carta havia estat recollida i una nova espiga tendre, la senya que havia estat deixada resposta.
Periòdicament recollia pel camí el paper plegat i desfeia el nus a l'espiga. En arribar a casa donava a les flames els plecs i bufava sobre les cendres per escampar les paraules sobre les brases. I així, aquella mateixa nit, després de fer l'amor, doblegava en quatre trossos un paper perfumat, l'acariciava, i posant-lo sobre el cor en una bossa de cuir, corria en plena foscor fins a la cabana, i arrencant una espiga tendre l'aixecava amb el braç estès, vers la lluna del fons. I en aquest bri, mogut per la brisa que la feia brandar, hi veia els malucs i el cos de Sara allunyant-se d'ell i perdent-se en l'ombra de la cara oculta de l'astre de la nit . I deixava l'espiga a sobre del paper al replec de la paret.
Durant mesos li explicà en les seves cartes tots els replecs del seu cor i de la seva ànima, reflexionà sobre el mon i el seu perquè, sobre l'amor i el seu sentit, sobre la mort i el seu misteri, i sempre sentia la presencia de Sara a prop seu escoltant-lo calladament, predisposada, atenta, amb ulls savis i el cos d'una deessa.
Fins que una nit de lluna minvant, al posar la mà al forat de la paret per deixar-hi la resposta tocà amb els dits uns pètals humits, aspirà el perfum de l'amor jove, i se li glaçà el cor.
Un tall fi de llum macilenta il·luminava la terra com el sudari embolcalla el cos del finat i ell es desfeu poc a poc dels embolcalls que li tapaven el cos fins esdevenir tot nu, dempeus al embat dels quatre vents. Només el roig dels pètals resplendia pur com a ple sol, i prenent-los dins els palmells els acostà a la cara i feu lliscar les mans rostre avall. Els llavis s'humitejaren amb les gotes i la dolçor perfumada feu moure la llengua enfora per atreure cap dins el que havia estat flor esclatant i ara se li oferia madura i gustosa.
Els dits lliscaren coll avall fins al pit i continuaren mesurant l'amplada del tors a costat i costat, fins als malucs. L'aire s'ompli d'olors, i les mans es tornaren a trobar al centre del cos al voltant del fal·lus, tibant com la corda d'un arc, on concentrava tota l'energia seva en un punt. Tenia entre les mans tota la força i el misteri que a l'home li ha estat donat palpar, que prem per expulsar els dimonis del cos, i amb el que envesteix per intentar obrir els secrets que mai coneixerà. La clau mestre de tots els panys que cerca el pany mestre de totes les claus: un encontre impossible.
De la gola en sortí un crit esfereïdor, bestial, un udol que feu callar la natura i aturà el vent. Allà mateix s'ajagué al llit de la terra i la penetrà com mai havia penetrat a cap dona, una i altre vegada, dipositant las seva sement humana al costat de les llavors. Veia Hel·lena davant seu amb la rialla d'adolescent i els pits ferms, oferint-li el pubis, i el rostre rialler es transformava en el de Sara que li somreia i deixava endevinar entre vels els cos de deessa, i el sacsejaven descàrregues com llampecs, i es sentia el cos i la pell com mai se'ls havia sentit. Es rebolcà pel
fang amarant-se del flux de la terra com el de la mes lúbrica de les amants, fins a l'alba.

Marxà l'endemà, deixant dona, fills, casa i terres, perquè quan el destí truca no hi a força sobrehumana que pugui desoir la seva crida. Així ha estat sempre i així serà pels segles, tots els éssers vivents un dia es transformen en éssers morents i res pot aturar-los.
Arribà al moll on temps ha havia desembarcat fugint del captiveri en la creença que tornava a ser lliure, i els seus ulls cercaren el punt exacte por on desaparegué Sara per últim cop, i s'hi encaminà.
En línia recta cap endavant trobà un camí que s'enfilava rost entre camps en flor, com mes pujava, mes obertes eren les poncelles i passat l'últim revolt, molt cap amunt, els pètals cobrien el terra.
Va cridar el nom de Sara i el vent no respongué, va cridar el d'Hel·lena i les ones no romperen a les roques, va cridar el nom de la dona i dels fills i va sentir l'eco de les paraules dins el cap, retrunyint sense parar de banda a banda.
Era un antic oficial prematurament retirat, més per causa de les ferides de l'ànima que per les llatzerades sofertes a la carn, havia lluitat amb mes ardor dins del seu cap que als camps de batalla i havia deixat la Casa del Temps, la seva última morada abans de desaparèixer en el temps que mai havia pogut atrapar.