Cercador
L'home fosc
Un relat de: Xavier Lamarca- Compartir:
En Segimon tenia 47 anys quan es va casar. No havia estat fins aleshores ni conco ni festejador empedreït. Havia sortit llargament amb tres noies diferents, totes exactament de la mateixa edat que ell. Van ser uns festejos llargs que acabaren indefectiblement. No per ruptura sentimental, sinó per la ruptura vital de la xicota. Tots tres cop igual.
Es va anar creant un aura de malastrugança que feia que les noies en fugissin. Excepte l'Adelina, l'Adelina només tenia ulls per ell, però ell ni la mirava.
Per oblidar anava de copes al "Neederland", on la Malena el tractava bé, li feia moixaines i algunes coses més. El físic de la Malena era ferm, pits turgents i unes anques que semblaven nanses fetes exprés per arrapar-s'hi amb tot l'impuls que donés el cos, era de bon veure i deia que tenia 27 anys, algú n'hi hauria afegit alguns més, però no gaires. Era porto-riquenya, tenia una pell d'eben i faccions exòticament índies. Una dona per perdre el cap.
En Segimon la va convèncer perquè s'hi casés i es casaren. Ella va deixar la feina d'alternar i sense la necessitat de mostrar-se provocadora amb els homes, va recuperar l'edat que només coneixia el seu passaport, 47. Portats extraordinàriament bé.
L'Adelina es feu un tip de plorar en l'intimitat i la resta del poble esperà uns esdeveniments, que es no produïren. En Sagi i la Malena varen marxar a Puerto Rico i durant uns anys no se'n sabé res.
L'any de l'euro en Segimon tornà sol i abatut, al poble no es parlava d'altra cosa. Les juguesques entre separació o defunció de la ex-cambrera es cotitzaven quasi a la par. Però en Segimon era una tomba.
Un dia es va creuar amb l'Adelina i la va mirar tendrament als ulls, li somrigué, i li allargà la ma. Tenia el palmell negre.
I la noia corregué i corregué, i arribà just a la porta de casa abans de caure rodona.
l´Autor
27 Relats
50 Comentaris
42134 Lectures
Valoració de l'autor: 9.36
Biografia:
Quan escric davant la pantalla, de vegades els personatges se'm revolten i exigeixen que no traeixi la seva biografia. Jo els dic que només gracies a mi en tenen però, tossuts, es neguen a seguir el meu pla i actuen pel seu compte.Quan això passa - que és el millor que pot passar - em limito a escriure la història que em dicten sense afegir-hi de la meva collita, sinó el que observo i penso que els passsa pel cap o per les vísceres.
De fet, escriure una historia no es altra cosa que deixar-se portar per una veu que xiuxeja a l'orella. No cal inventar res, tan els personatges de carn i ossos com els imaginats tenen vida pròpia, i si no en tenen val mes plegar i oblidar-los.
Però un cop el relat és acabat, i publicat soc jo qui es queda sol al darrera la pantalla.
La història ja no es meva, és de tots aquells que se l'han fet seva.