L'amor, quina bogeria!

L'estiu de 2003, al cap de pocs mesos des del trencament trumàtic amb la meva parella, vaig voler fer un creuer pel Mediterrani; un creuer senzill sense cap pretensió. Anava sola amb l'autoestima sota mínims, volia evadir-me, no pensar, deixar-me portar, estar tranquil.la. No havia previst quines excursions faria, si m'agradava baixaria i si no em quedaria al vaixell prenent el sol i ja està.

Només posar el peus a la nau, però, em vaig creuar amb la mirada d'un home de revista, d'aquells que jo no hauria gosat somiar ni quan tenia vint anys, una mirada com la fiblada d'un estilet. Em vaig quedar torbada però com que ja en tenia prou amb el què duia al damunt vaig apartar-lo del meu cap.

El cas és que en els dies successius va passar el mateix diverses vegades sense que ocorregués res més. Ell em mirava, em mirava de lluny, insistent, de fit a fit… Tot i així em vaig pensar que eren figuracions meves. El meu asepcte físic es pot dir que és prou atractiu, però ja tinc una edat amb tot el que això comporta i allà hi havia la competència ferotge de moltes altres noies maques i més joves i ell -que era més jove que jo- hauria pogut triar sense cap dificultat; qualsevol d'elles hauria estat encantadíssima. A més, era el metge del vaixell, la qual cosa és un grau, i estava acostumat a veure moltes persones de tot tipus, així que, per què jo? Sens dubte eren cabòries meves.

No obstant, la nit del darrer dia en un moment donat vàrem coincidir al bar de coberta i al cap de poc temps de parlar, va prendre les meves mans entre les seves, unes mans poderoses però dolces que m'acaricaven, i em va aixecar i sense dir res em va conduir cap a la seva cambra sense que jo fos capaç de decidir o d'objectar. En aquell moment vaig sentir que "havia passat un àngel" i que la brisa de les ales ens havia embolcallat provocant una màgia que ja tenia oblidada. Vàrem fer l'amor amb una intensitat i un sentiment inusuals -i dic que vàrem fer l'amor perquè conec perfectament la diferència entre fer l'amor de practicar sexe-. Vàrem dormir tota la nit abraçats, no em va deixar ni un moment, cosa extranya quan es tracta d'un amor ocasional.

Al dia següent ens vàrem acomiadar. Ell era ucraïnès resident a Bilbao i em va demanar el meu múmero de telèfon ‘per si un dia vinc a Barcelona', va dir. Li vaig donar tot i saber que era pur formulisme i que això no passa mai (aquestes coses comencen i acaben al mateix lloc), per aquest motiu jo ni tan sols li vaig demanar el seu.

Des de llavors, he fet la meva vida i he tingut algun "rollo" (no res, quan una no té una parella estable, què ha de fer?) però he pensat en ell en diverses ocasions. La darrera, el mes de desembe passat quan vaig marxar de viatge al Brasil i en pujar al vaixell vaig recordar-me'n un altre cop i vaig pensar, per allò d'aquelles coses boges de la vida, si me l'hi trobaria. Evidentment, no hi era i ho vaig oblidar, i em vaig divertir tot el que vaig poder, d'això es tractava. Vaig triomfar, si senyor, i en un moment donat en tenia cinc al meu darrere amb una escena de gelosia inclosa.

I ara bé el més bo. El dimarts 17 de gener vaig rebre una trucada telèfonica. En un primer moment, em vaig quedar tan desconcertada que no vaig reconèixer de qui era aquella veu ni l'accent i no sabia relacionar-lo, però ell insistia en què ens haviem conegut al Mediterrani, però jo porto molts anys viatjant, aixi que m'expremia cervell però no... Ell recordava perfectament el meu nom, que vivia amb la meva filla i altres detalls personals que segurament li debia explicar llavors. Jo estava atorrollada perquè no aconseguia recordar, no m'imaginava, i pensava ‘a veure què es pensarà aquest home de mi, em coneix i jo no, i creurà que en tinc una col.lecció i per això no me'n recordo' i tampoc és així. Al final hi vaig caure. Ostres, ostres!!!, era ell!!! Em va dir que estava molt nerviós per aquella trucada i jo vaig procurar tranquilitzar-lo dient-li que estava sorpresa i molt contenta després de tant de temps i que ho considerava un acte de valentia per la seva part, que aquestes són les coses que fan que la vida valgui la pena i que al cap i a la fi només els que s'arrisquen aconsegueixen coses.

Em va dir que havia anat cap aquí i cap allà, també cap a Ucraïna i que havia tingut moltes dificultats al "Ministerio" a Madrid amb els títols i els posgraus però que ara tenia un contracte en un centre de salut de Catalunya i que em volia veure. Jo tremolava. Durant una setmana em va trucar diverses vegades tan tendre i entranyable que em vaig començar a sentir com en un núvol; semblava com si jo fos única ("You are the one", deia la pel.lícula). No m'ho podia creure! era com si les "forces còsmiques" s'haguessin aliat a favor nostre. No hi havia dubte, es tractava d'un procés telepàtic -no és la primera vegada que n'experimento, en els darrers quatre anys puc parlar-ne de tres de gran calibre- la qual cosa no es pot confondre amb un desig, la percepció és completament diferent, ja que suposa que l'altra persona també hi està implicada activament. Vaig sentir renéixer quelcom molt profund dintre meu. Després de tres anys des d'aquell trencament que em va deixar exhausta i d'una més que difícil remuntada, ara bé que em mereixia un somriure de la vida. Em va dir que havia cercat la meva ciutat al mapa i que em vidria a trobar, semblava tenir desitjos de continuitat i per a que li ensenyés l'idioma i més, deia.

Els immigrants, ja se sap, en tots els àmbits són carn de canó fins que amb el temps i perseverança es fan un lloc, per tant, amb la seva professió tenia uns horaris ben complicats. Tot i així, vàrem quedar per trobar-nos la tarda del dijous 26 de gener en un punt a mig camí entre la meva ciutat i la seva. Em vaig passar tota la setmana gairebé sense aclucar l'ull per l'emoció. Havia tornat, havia vingut a cercar-me a mi!

No obstant -i aquí comença la tercera part-, tot era massa bonic, massa fàcil, i no sabria dir per quina raó però en el transcurs del dimarts 24 vaig tenir una especìe de desassossegament, com si presentís que alguna cosa no anava bé. Efectivament, cap al vespre em va telefonar aquesta vegada per a dir-me que l'havien avisat de sobte per a un contracte de sis mesos a Amsterdam, que era una oportunitat que no podia deixar escapar i que se'n anava, que ho sentia molt però que havia de marxar. Havia de preparar l'equipatge perquè marxava l'endemà, dimecres al matí, amb un amic de Sant Petersburg, així que ni tan sols ens podriem veure però tornaria el mes de juliol.

Em va caure l'ànima als peus i em va envaïr una profunda tristesa, gairebé vaig plorar. Li vaig dir adéu i bona sort, quína altra cosa podia fer? Ell semblava sentir pena dedebò i em preguntava, ‘per què dius adéu? no és un adéu, tornaré al juliol', com treient-li importància. Insistia en que tornaria, deia que jo era una dona forta que guaités les estrelles com quan erem al vaixell i no sé quantes coses meravelloses més. Jo assentia amb un nus a la gola i un fil de veu (suposo que es va adonar del meu desencís).

Pero jo no puc evitar de pensar que aquesta vegada això ja no serà així. No m'ha dit pas que tingui la intenció de venir a la primera ocasió que se li presenti (al cap i a la fi hi ha vols molt barats des d'Amsterdam), tampoc m'ha demanat el meu correu per escriure'm, ni que em vagi a trucar… de manera que haig de pensar que aquí s'acaba tot, ara si. Ni tan sols conec el seu nom complet ni tinc forma de saber si el que m'ha explicat és cert o ha estat una fugida davant d'una situació que se li podia escapar de les mans (és tan freqüent això). No sé, em fa l'efecte que una cosa així no s'improvitza d'avui per demà, hom no se'n va a Amsterdam de repent, em sembla..., o si?

Em pregunto, per què dimonis ha hagut d'entrar un altre cop a la meva vida si tenia previst marxar? pot ser és un rodamon i aquest és el seu tarannà, pot ser és que desconec còm funcionen les coses de la sanitat… Per altra banda, després de tant de temps, còm pot una persona recordar-se de tants detalls d'una altra si no és que li interessa dedebò? Jo he tingut amants ocasionals i són mínims els que han deixat una petjada suficient que perduri a la meva memòria més enllà d'un parell de mesos i que em provoquin desitjos de retrovament.

I encara puc estar contenta, perquè si això hagués passat al cap de dos o tres mesos de veure'ns no vull ni imaginar el desastre. Jo estava disposada a viure aquest regal que se'm presentava amb tota la intensitat del meu ésser oferint-li allò més valuós que tinc, que soc jo mateixa, tot i el risc que comportava perquè me'l vaig creure. Està vist que amb els sentiments ni els anys ni l'experiència serveixen de gaire.

Pot ser si que soc una dona forta, però no ho soc pas per naturalesa sino que ha estat un aprenentatge gens fàcil, amb més d'una ferida i amb bones dosis d'introspecció. En els darrers set anys he hagut d'aprendre què és la soledat i la he acceptat amb el convenciment que no vull al meu costat algú a qualsevol preu. És el pagament per a la meva llibertat i l'equilibri personal. Jo he viatjat per tot el món moltes vegades, sola quan ha calgut, i mai he tingut por, ni a la selva ni al desert, l'única cosa que de veritat em fa terror es que un home em torni a partir l'ànima una altra vegada. Jo que em creia tan segura! Això que m'ha passat m'ha fet prendre consicència de la meva vulnerabilitat.

I si torna tal còm ha dit? què hauria de fer jo? Atesa la seva situació és probable que vagi i vingi fins qui sap quan, i ho entenc, no sempre es pot triar, però des del meu punt de vista, còm puc permetre que es passegi per la meva vida com si fos el pati d'un col.legi?. I si li ho permeto entrarà i en sortirà quan li vingui de gust i jo hi patiré amb les conseqüències que ja conec. És dolorós però, hauré d'apartar-lo per molt que m'agradi?, bé m'haig de protegir.

Tot plegat són congectures, ja ho sé, i tinc sentiments contradictoris. No sé si realment és per té
mer o m'estic ofegant en un vas d'aigua, però em fa l'efecte que res no serà igual i prou que ho lamento.

L'amor, quina bogeria que ens transtoca la vida i ens fa perdre els papers!

Ginger.