El bany

Avui ha estat un dia d'allò més pesat. Primer al treball, com sempre, i després a casa la dona de fer feines que m'ha deixat plantada de repent, amb aquesta calor!

Després de feinejar i rondinar, doncs, he decidit regalar-me un bany. Estava sola, no esperava res ni ningú, tenia tot el temps del món. He emplenat la banyera (si, si, ja sé que hi ha restriccions d'aigua i pot ser és malbatar-la però no soc perfecta, jo, i avui he tingut la necessitat de reafirmar-me en la meva imperfecció) i m'he deixat anar una bona estona en remull.

Ha arribat, però, el moment d'esbaldir-se l'escuma i amb calma, mig estirada encara i amb la banyera ja gairebé buida, m'anava passant el telèfon de la dutxa per tot el cos. L'aigua relliscava anatomia avall a voltes acaronant-me, a voltes mostrant-me la seva força.

De repent, sense jo voler, sense premeditació, com si tingués vida pròpia i em conegués a fons s'ha deturat en un lloc, en un punt concret petit i molsut perdut allà entre mig d'unes gorges que el protegeixen com el tresor més valuós que un pirata hi va amagar. No li ho he impedit, l'he deixat fer; al cap de vall no havia estat pas decissió meva aquella acció i doncs, qui era jo per posar-li limitacions? i m'he disposat a gaudir del regal tal com vingués.

Primer ha estat com un petit pessigolleig en aquell minúscul indret, però de mica en mica aquella sensació s'anava estenent i estenent com una taca d'oli al mar i escalfant al seu pas tot el que trobava de la mateixa manera que ho fan els volcans hawaïans, que no exploten de cop sino que la lava va lliscant lentament per la muntanaya fins a fondre's en un gran bes amb les onades.

Jo em deixava portar, no volia pensar, però la ment és trapella en aquests casos i sovint també hi vol dir la seva. Com un dimoni voluptuós em mostrava imatges suggerents d'allò que alguns diuen que és pecat i que ens tornarà cecs. Què m'importa a mi no veure-hi amb els ulls físics si hi veig amb els ulls de l'ànima! Les persones, en front dels animals, tenim una gran sort amb possiblitat de la mirada interior.

Per moments anava perdent contacte amb el món real, tot era com un remolí incontrolable que se me'n duia riu avall qui sap a on. Tranquil.la, tranquil.la, pensava, no corris, no hi ha pressa, no intervinguis, deixa que les coses senzillament succeeïxin com han de succeïr. La respiració s'accelerava, el pols em bategava al cap com el timbal que dirigeix els condemnats a galeres, estava a una passa del cim, ara a mitja, i de sobte! Aaaaahhhhhh!!!! Oooohhhhhhh!!!!!!, un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu, onze, dotze..… i el volcà ha rebentat definitivament, l'ona expansiva no ha deixat cap racó al marge i l'illa s'ha esfondrat en les profunditats de l'oceà. Dues llàgrimes han rodolat per la meva cara perdonant plaer indescriptible que m'acabava de posseïr…

Al final, el dia no ha resultat ser tan terrible, oi?

Ginger