Fugir

Un relat de: Xavier Lamarca

Fugir,
de l'amenaça.
Que freda és l'ungla de la mort !,

Fugir
fent una i altre passa.
Cenyint sobtats batecs del cor.

Fugir
de tot, o res, depressa,
fugir de fora cap endins,


Fugir
de la raó, del seny que vessa,
cercar follía, pels camins.

Fugir.

Trobar.

Fugir del temps,
trobar repòs,
trobar-me amb mí
-gaudir, patir-
desde el meu jo fins al meu sí,
desde la pell al moll de l'os.

Comentaris

  • fugir[Ofensiu]
    Melcior | 23-04-2006 | Valoració: 10

    Si senyor,
    si pots
    si ets valent
    si en saps.
    Endavant.

  • _shamandalie_ | 26-10-2005

    em sembla que jo un dia d'aquests també em decidiré a fugir, a visitar-me.. aveure si em caic bé..
    felicitukis! es genial!

  • Hola Xavier[Ofensiu]
    Ze Pequeño | 26-10-2005

    Em sembla que parles d'una fugida però cap a l'interior. trobar-se un mateix.

    Potser vaig errada, però fa la sensació com si un s'hagués perdut, i necessita trobar-se. L'única manera és fugir d'aquesta perdició angoixant, per trobar-se realment.

    A vegades és bo fer anar a fer turisme pel nostre interior. Ajuda a entendre coses. De fet, si no ens entenem a nosaltres mateixos, malement anem!

    Bon poema xiquet.

    Una abraçada.

    Salz.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Lamarca

Xavier Lamarca

27 Relats

50 Comentaris

40920 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Quan escric davant la pantalla, de vegades els personatges se'm revolten i exigeixen que no traeixi la seva biografia. Jo els dic que només gracies a mi en tenen però, tossuts, es neguen a seguir el meu pla i actuen pel seu compte.
Quan això passa - que és el millor que pot passar - em limito a escriure la història que em dicten sense afegir-hi de la meva collita, sinó el que observo i penso que els passsa pel cap o per les vísceres.
De fet, escriure una historia no es altra cosa que deixar-se portar per una veu que xiuxeja a l'orella. No cal inventar res, tan els personatges de carn i ossos com els imaginats tenen vida pròpia, i si no en tenen val mes plegar i oblidar-los.
Però un cop el relat és acabat, i publicat soc jo qui es queda sol al darrera la pantalla.
La història ja no es meva, és de tots aquells que se l'han fet seva.