Manfred

Un relat de: Xavier Lamarca

La roca i el mar
van esculpir la teva clara nuesa.
I amb l'epidermis convertida en cuir
pel sol, la sal, i l'oratge
habitares una terra primigènia
lluny de la casa els teus pares.

El cel, a plom sobre les ones ferotges,
fou la teva nova llar,
lluny de la grisor i el tedi
de les ciutats emmurallades de mesquinesa
I palpares amb les plantes dels peus
els límits humans.

Vagarejant entre petxines i crustacis
i les desferres que arriben a la platja dels naufragis
- on el bany hi és negat -
vas edificar sense pressa, com un poblador instintiu,
una freda estança
escalfada amb l'humana calidesa d'un somni
que no es conforma a ser-ho.

Que va omplir d'invisible comoditat cada racó,
cada pedra esmolada per l'ús quotidià
que només els sentits afuats
pel constant fibloneig del vent i de l'aigua
en saben apreciar la bellesa
oculta als ulls de la gent assenyada.

Un mon interior harmoniós
emmarcat en el llòbrec paisatge
que et donava vida a la Costa da Morte
era l'única cosa ben teva.

Retorn a l'evidència del no-res
que ho és tot.
Tan ample i complaent
que no demana res mes
que la llum somorta que filtra el núvol
l'aliment que cull la ma
i l'alè que retorna l'alè de vida.

Però els somnis fets realitat tornen un dia a ser somnis
que esdevenen malsons
quan la malvestat de la mà corrupta
taca de cru negre.
la crua realitat del malaverany perpetu
i la cobdícia llefiscosa, pútrida i esfilagarsada
envaeix el camp marí on pasturen
les criatures d'ales i escates
i l'home que les esguarda cada dia.

Com al Tibet o a Txetxénia, l'Afganistan o l'Iraq,
l'invasor anorrea i folla, mata tot el que és viu,
s'ajeu al llit de lla víctima i s'afarta a la seva taula.
Tota la bellesa és violada pel sátrapa cavernari
que mata a Vitòria i a Santiago reparteix iniquitat

Oh boc!, assassí de vides i esperances,
carceller de pobles, mustélid carnívor
que engoleix i caga poder pels porus
com menja regurgitada,
com vòmit paorós del franquisme.
Quantes vides!, quanta vida i quanta bellesa
sacrificada a l'utilitat i al domini!

L'esforç generós de tants solidaris
- gent de bona fe que xipolleja
de peus al femer d'or negre-
no és prou per aturar la bíblica calamitat
caiguda de despatxos llunyans,
acomboiada per l'infamia
bressolada per polítics depredadors,
conduïda pel bastó còmplice dels aprofitats,
vassalls de la vergonya.

Manafred,
ho has fet bé.
No has mort, te'n has anat d'aquesta vida.
Bé sabies el que feies
marxant cap a altres paratges
on mai tindran entrada els miserables

Sense conèixer-te et recordarem
perquè els record és la vida de desprès de la vida.

Has viscut !
Què importa quant temps ?

Perquè la mort és tan esquiva
amb els malvats?

Comentaris

  • Costa da Morte[Ofensiu]
    jacobè | 26-01-2006

    I palpares amb les plantes dels peus
    els límits humans...
    Si encara no ho has fet et convido a escoltar la cançó de Joan Isaac "Manfred"...
    "taca de cru negre
    la crua realitat del malaverany perpetu
    i la cobdícia llefiscosa, pútrida i esfilagarsada
    envaeix el camp marí on pasturen
    les criatures d'ales i escates
    i l'home que les esguarda cada dia..."
    Crua realitat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Lamarca

Xavier Lamarca

27 Relats

50 Comentaris

40925 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Quan escric davant la pantalla, de vegades els personatges se'm revolten i exigeixen que no traeixi la seva biografia. Jo els dic que només gracies a mi en tenen però, tossuts, es neguen a seguir el meu pla i actuen pel seu compte.
Quan això passa - que és el millor que pot passar - em limito a escriure la història que em dicten sense afegir-hi de la meva collita, sinó el que observo i penso que els passsa pel cap o per les vísceres.
De fet, escriure una historia no es altra cosa que deixar-se portar per una veu que xiuxeja a l'orella. No cal inventar res, tan els personatges de carn i ossos com els imaginats tenen vida pròpia, i si no en tenen val mes plegar i oblidar-los.
Però un cop el relat és acabat, i publicat soc jo qui es queda sol al darrera la pantalla.
La història ja no es meva, és de tots aquells que se l'han fet seva.