III Fins demà

Un relat de: Xavier Lamarca

Ha marxat de bon matí, com sempre. Al migdia el dinar es refreda, la Imma truca a la feina: "no l'hem vist, deu haver a marxat a dinar a fora, truca'l a les tres". Al mòbil, només la bústia de veu. Pot haver anat a dinar al bar, no seria el primer cop, però quelcom li diu que avui no.
La tarda passa terriblement lenta, amb l'ai al cor. Ha trucat, no hi era a les tres. Ni a les quatre, i sempre la bústia estúpida, irritant.
Ha anat a buscar la nena, és l'hora de sopar, la petita no pregunta, la mira. I és pitjor.
Pensa.
Demà serà el primer dia d'una nova vida sense ell. Sola amb la nena?,buscarà parella?, es divorciarà? I els papers? Tot
Són les nou, no pot perdre temps. Ha de començar a organitzar la nova vida per demà: amb un nou company, un nou pare, uns altres papers. Tot.
Com si res hagués passat, com la cullera neta del calaix acompanya al plat, un cop la primera ha caigut a terra. Servida per un cambrer de guants blancs, amable, educat, rialler, obsequiós. Així és com ho havia pensat sempre, però mai havia cregut que arribes el moment. I arribat, no ha calgut fer nous plans.
L'endemà, a les dotze ha venut el pis per cap preu, a la una ha triar el nou partenaire: jove, fort, de bona planta, educat, sensible, tendre, potser fidel. Ha tingut sort.
Els papers els tindrà la setmana que ve, és el mes difícil.
Han anat viure a la nova casa, no gaire lluny de la primera, han comprat mobles nous, han pintat de nou, han fet les targetes noves, blanques, amb lletra elegant i demodé.
La nena ha anat de colònies, quan torni ho veurà tot canviat: habitació nova, joguets nous, casa nova, pare nou, escola i amigues noves, serà feliç.
El mòbil és el vell. Sona, li truquen

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Xavier Lamarca

Xavier Lamarca

27 Relats

50 Comentaris

42058 Lectures

Valoració de l'autor: 9.36

Biografia:
Quan escric davant la pantalla, de vegades els personatges se'm revolten i exigeixen que no traeixi la seva biografia. Jo els dic que només gracies a mi en tenen però, tossuts, es neguen a seguir el meu pla i actuen pel seu compte.
Quan això passa - que és el millor que pot passar - em limito a escriure la història que em dicten sense afegir-hi de la meva collita, sinó el que observo i penso que els passsa pel cap o per les vísceres.
De fet, escriure una historia no es altra cosa que deixar-se portar per una veu que xiuxeja a l'orella. No cal inventar res, tan els personatges de carn i ossos com els imaginats tenen vida pròpia, i si no en tenen val mes plegar i oblidar-los.
Però un cop el relat és acabat, i publicat soc jo qui es queda sol al darrera la pantalla.
La història ja no es meva, és de tots aquells que se l'han fet seva.