Cònica verídica d'un viatge en temporada alta

El dilluns 9 de maig, mentre treballava a l'Ajuntament vaig tenir una anguniosa sensació de fred intern. Va ser aquella mena de sensacions que preveus amb conseqüències. Portava uns esclops amb uns forats de ventilació i no portava mitjes, així que a l'hora d'esmorzar, com que visc molt a prop, vaig anar cap a casa a canviar-me les sabates per unes altres més confortables no fos cas que la cosa anés a més, tot i que si havia d'anar, em vaig témer que ja estava en el camí.

Efectivament, els dies següents em vaig començar a sentir refredada. En l'actualidad, no tinc massa problema amb els refredats, ja que normalment soc forta com ho és poca gent. Així que no li vaig donar més importància i vaig pensar que passaria en un tres i no res.

Però la cosa va anar pujant i cada vegada m'anava trobant més malament. El dijous tenia mal d'ossos i em sentia decaiguda i encaparrada, de manera que vaig pensar que era millor quedar-me al llit a descansar per estar més recuperada al dia següent que havia de marxar cap a Venècia. Jo ja coneixia la ciutat; hi havia estat en diverses ocasions fa més o menys uns vint-i-sis o vint-i-set anys però ara hi aniria amb la meva filla, la Carola, una noia de setze anys amb qui m'agrada fer aquestes coses. Feia tres mesos que ho tot tenia planejat i pagat i, tenia tantes ganes de fer aquest mini viatge amb ella!

...................

El divendres 13 (pels americans és dia de mala sort, per cert), la Carola i jo ens vàrem llevar a les 4 del matí ja que sortiem en un vol d'Alitàlia cap a Venècia fent escala a Milà. Ho tenia tot llest i a punt, la cosa aniria rodada...

Això em pensava jo, però les autovies malfotudes d'aquest país (diguem-ne Catalunya o Espanya, en aquest cas tant hi fa), sempre aixecades, mal disenyades i mal indicades, van començar amb el malefici. Em vaig perdre, és clar, i quan la cagues en les nostres estimades carreteres no hi ha manera de rectificar. Has de recompondre-ho tot i donar unes voltes de collons per tonar a trobar el fil. Així que cap a Bellvitge i vinga fer l'escalextric per tornar a entrar a l'autovia en direcció a l'aeroport. Anàvem bé de temps. No en sobrava, però anàvem bé.

Entrem a la terminal A i, vigília d'un pont de tres dies, unes cúes quilomètriques. Li vaig dir a la meva filla que es quedés a la cúa de "check in" mentre jo anava al taulell d'Alitalia a recollir el bitllet que havia comprat per Internet. Una altra cúa i, per adobar-ho, ens comuniquen que hi ha vaga de controladors a Itàlia. Demano tanda i m'entorno a la cúa a on estava la meva filla per dir-li que no s'amagués gaire, així que si jo veia que estava a punt de facturar les maletes hi aniria corrents encara que no tingués el bitllet.

Llavors la Carola em va dir:
-Mare si et dic una cosa, qué t'enfadaràs?.
-Dòna, no ho sé, però digues el que hagis de dir.
-Mare, és que m'he deixat el DNI a casa.
-Que si m'enfado? et mato!!. Tu saps el que acaba de passar? Doncs que no marxem, que acabem de perdre-ho tot. El viatge, l'hotel, tot, perquè no deixaran sortir. Avui dia no es pot anar pel món ni pel país sense DNI, no t'admeten enlloc, és un delicte i fins i tot et poden detenir!. Saps per què aquests immigrants fan una cúa de tantes hores als ajuntaments? doncs perquè volen un DNI, perquè sense DNI no són ningú, el DNI et dóna la categoria oficial de ciutadà amb drets. Has de ser responsable de les teves coses. Has de pensar en les teves coses, n'has de tenir cura, això és cosa teva i de ningú més, ningú més ho farà per tu!.

Jo estava tan enfurismada que quasi li dono una plantufada. Ella no deia res, però es veia que li sabia greu.

Em trobava malament pel refredat i em costava pensar però vaig intentar sobreposar-me, deturar-me i valorar les possibles sortides. Tot d'una se'm va acudir que l'única persona amb experiència que em podria ajudar en aquells moments seria en Ricard (el meu ex que és agent de viatges), així que tot i ser les 6 del matí i que no li havia comprat el viatge a ell el vaig telefonar i li vaig explicar la gravetat de la situació. Immediatament em va dir: "A quina hora surt l'avió? Vinc desseguida amb el seu passaport".

Li vaig fer notar a la Carola que la seva negligència implicava que el seu pare s'havia hagut de llevar de sobte i venir corrents per la carretera amb el risc personal que això suposava. Crec que era important que en fos conscient. Mentrestant, ens vàrem posar al final de la cúa resant perquè en Ricard arribés a temps.

A la fi, quan acabaven d'atendre els que estaven just al davant de nostre, va arribar el Ricard amb el passaport. Però, pega una altra vegada. La noia del taulell ens va dir que el vol ja estava tancat. "Però còm és possible?, si no ens hem mogut de la cúa i no està anunciat enlloc i encara hi ha gent a dalt que està entrant!". No hi va haver manera, que no i que no. Haviem perdut el vol i l'enllaç.

Apa, torna cap a la taquilla de bitlletatge a veure que es podia fer, però ja em veia comprant un bitllet nou i vinga gastar calés. Semblava que els estalvis se'ns havien menjat les estovalles. Per sort a la taquilla hi havia un colapse tan gran que encara no m'havia passat la tanda quan m'hi vaig incorporar.

Quan em va tocar el torn li vaig dir a la noia que m'havien tancat el vol mentre feia cúa i que això no m'ho havia advertit ningú. La qual cosa era veritat, però el que no li vaig dir és el merder del DNI perquè segurament el cas hagués canviat substancialment en contra meu. Ella va estar buscant a l'ordinador una nova forma de volar que a la fi va trobar. Ens va posar en un vol d'una altra companyia aèria que sortia tot seguit (ja eren les 9) i l'enllaç amb Alitalia a les 16, hora en que finalitzava la vaga de controladors. Dins del mal era una solució magnífica i a més, em va comentar que com que hi havia hagut "overbooking" tindria indemnització si a la tornada presentava una reclamació. Corrents, corrents pels passadissos, telefonant amb el mòbil en Ricard per confirmar-li l'hora d'arribada a Venècia per canviar el taxi, vam poder agafar el nou vol i cap a Milà.

En arribar a Milà, com que teniem molt de temps fins a les 4 de la tarda, vaig proposar a la Carola d'arribar-nos fins al centre per veure el Duomo que és el millor que té aquella ciutat. No obstant, però, vàrem decidir d'anar al lavabo primer. Quan en sortiem i en passar a la vora d'una cinta transportadora d'equipatges la Carola em va preguntar: "Mare, que fa la nostra maleta aquí?". Hòstia! la nostra maleta allà soleta donant voltes i més voltes sense que ningú li fes ni cas. Llavors em vaig adonar que com que haviem canviat de companyia aèria, la facturació no s'havia pogut fer directament fins a Venècia i que a Milà l'havíem de facturar de nou. Si la Carola no se n'hagués adonat, hauríem arribat a Venècia sense la maleta i no l'haguéssim trobat mai més, i ni unes calces. Bé, dins del mal, un altre cop de sort. La vàrem diexar a la consigna.

Vàrem prendre un tren per anar a la ciutat i, en arribar, el metro fins al centre. Sortim a la plaça i , merda!, el Duomo completament tapat i tancat per restauració. "Quina llàstima!, bé, veurem les Galeries de Vittorio Emmanuelle que és l'altre edifici d'interès de la plaça".

A l'hora prevista vam pujar a l'avió i, llavors si, cap a Venècia. Ja tenia ganes d'arribar; ens haviem llevat molt d'hora, estava cansada d'imprevistos i a més no em trobaba gaire bé pel refredat i tenia les oïdes una mica tapades.

Arribàrem a Venècia (feia sol, un dia esplèndit) i ens esperava la noia que ens havia d'acompanyar fins a l'hotel amb el taxi-barca que el Ricard ens havia regalat. L'entrada a Venècia fa ser enlluernadora: aquella hora de la tarda en la barca per a nosaltres soles, dretes al darrera, gaudint de l'espectacle únic i el vent volant-nos els cabells. Un sentiment impagable. Quan vam passar per sota el Pont de Rialto, em vaig emocionar i vaig recordar que feia gairebé trenta anys que no hi havia tornat.

Arribem a l'hotel, pugem aquell munt d'escales maleta al coll i quan som a dalt l'home de la recepció diu: "Molt bé, però aquest és l'Hotel San Gallo, no Al Gallo". Un altre error i gros perquè el taxi ja havia marxat i estàvem a l'altra punta de la ciutat. La noia em va proposar de demanar un altre taxi o d'acompanyar-me al vaporetto però jo m'hi vaig negar amb determinació perquè el nou taxi l'havia de pagar jo de la meva butxaca i el servei del vaporetto no tenia res a veure amb el tracte, així que li vaig dir que ella s'havia de fer càrrec de la situació. Ho va entendre i va telefonar novament el taxi.

Per fi arribem a l'hotel correcte i ens acomiadem de la noia. L'home de l'hotel era un antipàtic tibat. Acte seguit em diu: "M'ha de pagar l'habitació per endavant i en metàl.lic, la targeta de crèdit no l'accepto". Em vaig quedar de pedra. Jo portava diners però no els suficients com per pagar l'hotel en efectiu i viure la resta dels dies. Li vaig dir que si la paga i senyal l'havia acceptat amb targeta i a la seva pàgina web no en deia res sobre la forma de pagament còm era que ara no me l'admetia. Discutitnt i discutint i ell res, tancat en banda no volia entrar en raons i que me n'anés al caixer a treure'n si en no portava prou de diners, que si volia em tornava la paga i senyal i em busqués un altre hotel perquè al cap i a la fi jo ja no tornaria mai més... Vaja quina solució a aquelles hores i a l'inici d'un pont! a on dimonis volia que anés jo?
-A més, -va dir- hi ha un altre problema: no tinc l'habitació.
-Collons!!! i què mes?
-Li proposo anar a un apartament que tinc a prop d'aquí que té bany, pel mateix preu i vostè hi surt guanyant perquè l'habitació contractada no en tenia. -A mi em semblava que si, però es veu que no.

Jo no les tenia totes però estava atrapada i tot i tenir raó, tenia les de perdre, de manera que vaig acceptar de veure'l. Així que ja em tens una altra vegada arrossegant la maleta pont amunt i pont avall fins no sabia a on, seguint a
quell homenot que em deia: "Ho sento, però no la puc ajudar amb la maleta". Porc!!!

En arribar al lloc, més escales. Li vaig dir a la Carola que s'esperés a baix mente jo mirava l'apartament. Estava bé i vaig acceptar, era un inconvenient per l'esmorzar, però, quin remei tenia si no? Li vaig demanar a l'home que em deixés descansar una estona; estava feta pols després de tantes hores i tants entrebancs i el grip que portava al damunt (tenia dècimes de febre), i li vaig dir que més tard hi aniria per parlar. Ens veuriem després doncs.

Vaig desmuntar la maleta i vaig descansar una estona. Mentre m'estava ageguda al llit pensava en tot l'ecadentat de despròsits del dia i ara només em faltava això. Quin brètol! Vaig decidir que no podia ser i que havia de donar-li la volta.

Així que que em vaig haver refet una mica, tot i que no em trobava gens bé, vaig disposar-me a lliutar contra aquell monstre de set caps i me'n vaig entornar cap a l'hotel disposada a posar en pràctica tots els meus coneixements de proactivitat que he anat aprenent en tota la pila de llibres d'autoajuda que he llegit el últims anys després del divorci. A veure si em servia d'alguna cosa tanta lectura i tanta història!

Quan el vaig tenir al davant li vaig dir:
-Miri, jo entenc que hi ha molta gent que l'ha deixat en l'estacada i vostè està cremat, però jo l'he avisat que vindria, he vingut a l'hora estipulada i he complert amb el tracte, així que no m'ho faci pagar a mi. Negociem. M'ha de donar una oportunitat.
-Ajà! així que vol negociar? -això li va fer gràcia.
-I és clar que vull! Hem de trobar una manera que ens satisfagui a tots dos, guanyar/guanyar. Hi guanya vostè i també hi guanyo jo.
-I què em proposa?
-Li proposo que ens repartim la despesa. Li pago la meitat en metàl.lic i l'atra meitat amb targeta, d'aquesta manera vostè té l'efectiu que vol i jo disposo de suficients diners per passar aquest dos dies.
-D'acord. -Va mirar el seu complany y li va dir: "Ara no facis cas del que faré".

HUuauuu!!! Tot i els meus desgavells l'havia tombat. Estava contenta de mi mateixa...

........................

Quan ens vàrem llevar al dia següent ja no feia tan bon temps. El sol era esmorteït i feia fred. Jo continuava sense trobar-me bé i encara tenia les oïdes tapades per la mucositat i la pressió de l'avió, a més començava a tenir tos. Així que quan vam sortir al carrer li vaig dir a la Carola que no seguiriem cap guia, ni cap pla estipulat perquè no podia pensar clarament. Ens deixariem portar pel moment i aniriem gaudint de tot el que ens anéssim trobant. Hi havia molta gent pel centre, però Venècia és Venècia i té el seu encant independent d'aquelles riuades de carn humana, sobre tot si procures cercar racons "inèdits": la zona del Mercat del peix, per exemple, a la vora del Gran Canal amb la Ca d'Oro a l'altra riva. Jo li anava explicant a la Carola coses i records meus sobre la ciutat i a ella li agradava. Ja havíem fet les paus.

Per la tarda la cosa es va complicar, evidentment i seguint la tònica habitual. És va posar a plure a bots i a barrals i, còm si no?, teniem el paraigües a l'habitació. Ens vàrem aixoplugar en un cafè tot prenent una infussió amb mel que prou bé m'aniria. Això no obstant, com que no parava i el passeig era impossible, vàrem comprar unes capelines i vam tornar a l‘apartament.

........................

El diumenge al matí vaig proposar a la Carola d'anar a l'Illa de Murano per tal que veiés un taller de vidre artesà. Jo ja ho coneixia, és una "turistada" perquè la gent compri objectes la majoria amb un disseny horrorós. Tot i així em va semblar que el procés i l'illa en si mateixa valien la pena, si més no per passejar. Doncs no, ja no és el mateix, al menys pel que fa als artesans, dos homes malcarats que ens van arrenglerar com si fossim deportats i no ens van fer ni cas ni van explicar res. A les botigues no podies ni acostar-hi que desseguida els tenies al damunt. Tot i així, voltant pel carrers, es respirava una calma i un silenci que et permetia evadir-te.

A la tarda vàrem tornar a passejar per Venècia. No per la zona centre, és clar. M'encantaven les botigues de màscares; no recordava haver-ne vist en les altres ocasions que havia visitat la ciutat. Ara n'hi ha centenars. Passa una mica com allò de "els arbres t'impedixen veure el bosc"; pero jo tinc ull, i encara que m'emborratxi soc capaç de distingir, en aquest aspecte, les que són de qualitat de les que són per sortir del pas, i de les primeres certament n'hi ha poques. Me'n vaig comprar una prou bonica a un preu raonable, ja que algunes valien una fortuna.

La Carola va voler comprar-n'hi una pel seu pare. Em va semblar bona idea. Sense la seva ajuda pot ser no hauriem pogut estar allà en aquells moments... i em vagi oferir a col.laborar en el regal. La noia que em va atendre em va dir que era millor que li pagués en efectiu perquè els bancs els aplicaven una taxa molt alta de comissió i a més aquell era un diner que passava en blanc per caixa, mentre que en metàl.lic era diner incontrolat així que em faria un descompte important. Jo no en tenia prou de diners i ho havia de pagar per força amb targeta, tot i així com que ens vam caure bé mutuament em va fer un descompte que no m'esperava.
Ara que ja s'acabaven les vacancetes, la cosa començava a pintar bé.

Al vespre vam anar a sopar a una trattoria que ens havia recomanat la noia del taxi del primer dia. El lloc estava bé, senzill però acollidor i concorregut, tot i que el menjar no era res de l'altre món però no era car. La murga va venir a l'hora de pagar, ja hi tornàvem a ser: no cobraven amb targeta de crèdit i a mi ja no em quedava moneda:
-Vagi a un caixer.
-A un caixer?, aquestes hores i a on per aquests carrerons?
-Vagi a la Piazza Sta. Margheritta que n'hi ha un.
I apa, ja em tens deixant la Carola com a penyora sola al restaurant i perdent-me per aquell laberint fosc i negre cercant un cony de caixer en un banc extranger. A mi si que m'engaltarien una bona comissió! No li deixaria ni una "putu duro" de propina! Anar i tornar. Vaig treure prou diners per poder anar més relaxada. Es veu que el dia havia estat bo en excés i calia que ho recordés.

En sortir del restaurant, vàrem passar novament per la Piazza Sta. Margheritta. Llavors m'hi vaix fixar. Era estupenda, tranquil.la, agradable, amb música i un ambient magnífic. Si m'hagués trobat més bé li hauria proposat a la Carola de quedar-nos'hi una estona a fer una copa en algun dels "baretos", però no era així i a més ens haviem de llevar gairebé a les 5 del matí i encara haviem de preparar la maleta.

.......................

Aquell matí del dilluns 16 el taxi-barca ens va recollir puntualment a les 6. No tinc paraules per descriure l'espectacle que suposava Venècia a aquelles hores, amb aquella boira difosa i el sol com una bola de foc que començava a obrir-se pas entre les cúpoles dels edificis decadents. Ningú pels canals, només nosaltres dues dretes al darrera, amb la fresca a la cara... Adéu Venècia, no sé fins quan, ni si hi haurà un altre quan!.

Arribem a l'aeroport i s'acabat la conya i la poesia, una altra vegada de morros contra la realitat. Unes cúes per fer la facturació!, cúes a més a més immòbils, quasi una hora per facturar la maleta i, a l'igual que a Barcelona, es facturaven dos vols a l'hora. El temps passava i res, allò no es movia; jo pensava "a veure si hi tornarem a ser i ens tancaran el vol als nassos mentre estem aquí palplantades com unes tòtiles".

Facturem la maleta i entrem corrents, perquè mirant el rellotge en aquells moments l'avió ja s'hauria d'haver enlairat. Arribem al taulell de l'embarcament i un altre cop parats, gairebé mitja hora. La Carola em deia: "mare no ho entenc, però si aquí l'únic que han de fer és donar-nos el resguard i entrar a l'avió!"

A la fi entrem, però passa una altra hora assegudes dins d'un aparell que tal vegada semblava que l'estiréssin contra el terra en lloc d'empènyer'l per sortir. Ens assèiem bastant al darrera però tot i així, jo veia uns homes dels serveis de terra amb pinta de mecànics que trastejaven per la cabina de comandament. Al cap d'una estona el pilot i el co-pilot sortien pel passadís i anaven tancant els portaequipatges on es guardaven el equipatges de mà, cosa que norlament fan els auxiliars de vol. Em va venir al cap un pensament sarcàstic; "aquesta si que és bona!, mira quina empresa més "progre", es veu que aquí tothom fa de tot i no els cauen pas els anells". Jo no ho veia gens clar.

Mentrestant, vaig fer coneixença amb el meu company del costat. Un metge homeòpata d'origen sirià resident a Itàlia des de feia quaranta anys. Li vaig dir que coneixia Síria i que m'havia agradat moltíssim. Ell es mostrà gratament sorprès i també em va preguntar a on havia jo après a parlar italià. Llavors la sorpresa vaig ser jo perquè no l'he après mai, només d'oïda i llegint alguna cosa, però es veu que no ho faig del tot malament. Parlàvem i m'explicava coses sobre la seva família, la situació a Síria i a l'Orient Mitjà i també, es clar, em va parlar d'homeopatia. Com que em va veure amb aquell refredat indecent, em va fer ensenyar-li la llengua i em va recomanar unes boletes.

L'estona passava i allò continuava sense moure's. Llavors em vaig començar a posar nerviosa perquè em veia a venir que perdria l'enllaç a Barcelona amb les conseqüències que ja sabem que comporta. Vaig cridar "l'hotesso" (era un noi, maco, per cert) per esbrinar quines possiblitats tenia. Ell em va dir que podria perdre'l però encara hi havia temps. A la fi ens dirigim a la pista d'enlairament i ens posem en posició: això marxa. Si, si, botifarra! El comandant ens parla per megafonia i ens diu que hi ha una avaria i que hem de tornar a la terminal.

Ara si que perdo el vol! Ara si que mato a algú!. Tono a cridar "l'hostesso" i li pregunto. Em diu que si, que efectivament perdré el vol pero ja es trobarà una solució. Home només faltaria
, però ja veus quina gràcia, com si no en portés prou al damunt.

No recordo quan de temps va passar. Per fi ens diuen que tot arranjat i que ens en anem.

Arribem a Milà. Tothom sortint i corrents pels passadissos com si ens perseguissin els nacionals a cercar els respectius enllaços. Em van dir que havien retrardat la sortida del meu vol i que m'afanyés; la maleta, però, no era segur que es pogués embarcar, en tot cas, arribaria amb el vol següent. I ja ens tens a la Carola i a mi, cames atrapeu-me, cap a l'avió. Quin estrés! Ja només ens hagués faltat tenir turbulències durant el vol, però no, aquest cop no.

Arribem a Barcelona més o menys a la l'una del mig dia. Vaig voler anar al lavabo abans de recollir l'equipatge perquè amb les presses i tant de nervis tenia una urgència.

Després, esperem i esperem i, evidentment, de la maleta res. Amb el refredat i la pressió de la cabina m'havia quedat completament sorda i ara tocava anar a presentar una reclamació a equipatges perduts. Caguntot!, (en realitat vaig dir un renec dels grosos, però per respecte no el reproudueixo). Quin martiri!!!. Aquest viatge semblava maleït. Que no s'acabarà mai? Doncs no, no s'acacaba, perquè en el lavabo m'havien caigut les ulleres de veure-hi d'aprop, la qual cosa volia dir que a més de sorda no hi veia i per tant tampoc no podia llegir ni escriure i no podia tirar enrera a buscar-les perquè ja havíem sortit de la terminal. Sort que eren de les barates que si no ja em tens muntant un altre "pollastre" sense ganes.

Un noi anglès (maco també) que venia en el meu vol i estava en la mateixa siutació que jo em preguntava i jo allà, com una inútil. Què dic com una inútil!, era una inútil! Era tan grotesc tot plegat que em vaig posar a riure, no hi havia remei, quina altra cosa podia fer sino prendre-m'ho amb humor?

Amb l'ajuda de l'hostessa del taulell vaig aconseguir formalitzar la reclamació. Ella em va dir que probablement la maleta arribaria a la tarda, sobre les 6, i que m'esperés a casa.

Tenia el cotxe al parquin de l'aeroport i vaig anar-me'n cap a casa. De fet no tenia ganes de res més. Descansar, descansar, descansar i oblidar-me de la marejada. Però, si la maleta no arribava, vaja quina merda! perquè el que paguen per pèrdua d'equipatge no compensa en absolut. Com era de preveure, la maleta no va arribar aquell dia. Em va arribar al dia següent, a l'Ajuntament, just al mig d'un embolic que tenia amb uns veïns que s'esbarallaven per un gos (bon moment també). Però bé, el cas és que va arribar.

.........................


He posat una reclamació a Alitalia per l'overbooking del primer dia i pel retard del segon, si en trec alguna cosa tot això que tindré. De fet me la mereixo una recompensa. També he pres les boteles homeopàtiques del metge sirià i m'han anat prou bé.

El cas és que si m'observo a mi mateixa haig de dir que no estic gens malhumorada, al contrari, fins i tot satisfeta amb la meva proactivitat perquè amb la quantitat d'entrebancs que he arribat a tenir, molta gent hauria tingut un atac de nervis i no se n'hauria sortit. La meva experiència en viatges, no obstant, ha estat la clau.

Ara fins al pròxim...

Ah! i Venècia continúa sent veravellosa.