Cercador
Ryû Tsubasa
Un relat de: Joan Andreu Molins- Compartir:
Ryû Tsubasa es mirà la mà cornuda de tres dits. El quart, acabat de tallar, li assenyalava els testicles.
La cerimònia del yubitsume fou ràpida: un tall net amb un tantō a la primera falange de l'anular, el monyó embolcallat a l'instant amb un drap mentre el dolor bategava, i ja quedà autoritzat a treballar per al clan Tanaka-gumi.
Cinc anys enrere, en ple Tòquio corporatiu i fent gala d'honor, també es tallà el dit del mig per esmenar una errada. Aquell descuit impedí que el clan Yamaguchi-gumi fes decantar a favor seu la junta d'accionistes d'una important cadena de bugaderies. Confià en qui no devia. No era del tot culpa de l'altre, però a vegades una cadena de casualitats tomba el pla més estudiat. El clan tenia una màxima antiga: «Qui és causa de la causa és causa del mal causat». El seu subordinat maldestre pagà amb el menovell. Ell, amb el dit més llarg de la mà.
D'aleshores ençà el relegaren a feines en què n'hi havia prou amb la seva presència.
Gros i fornit, Ryû Tsubasa no passava mai desapercebut. Fill i nét de la yakuza, començà a tatuar-se el cos amb dinou anys. Als setze, un amic del seu pare que reclutava talents per al sumo el convencé d'ingressar en una escola de rikishi i l'advertí que un sol tatuatge l'expulsaria. Tres anys després entengué que mai no seria campió si no passava de cent vint a cent seixanta quilos.
Per arribar a aquell pes li calia empassar-se deu mil calories al dia, a base de muntanyes d'arròs i chanko-nabe cada sis hores. Quan no vomitava l'excés, cremava calories sense parar fins a caure rendit. Aguantà quatre mesos. Les gastroenteritis ferotges li feien perdre en dos dies el que havia guanyat en una setmana. A la fi es deslligà el monyo de sumōtori i començà a tatuar-se.
El primer encàrrec seriós fou de xofer i escorta d'un personatge peculiar del Yamaguchi-gumi. Aquell ancià organitzava partides de ruleta russa entre membres de diversos clans. Timbes mortíferes, apostes altes. Fregava els vuitanta i feia dècades que vivia d'aquell negoci fosc però estable. Si havia demanat protecció era perquè algú li havia fet saber que algun rōnin podia tractar d'assaltar-lo per muntar-s'ho pel seu compte.
Ryû Tsubasa amplià funcions a mesura que el vell yakuza les anava perdent, fins que acabà empenyent-li la cadira de rodes. Així estigué dos anys, durant els quals aprengué la mecànica del negoci.
Amb l'arribada de l'any dos mil, l'ancià començà a ensorrar-se físicament, tot i que el cap encara li funcionava. Un dia, convençut que li quedava poc, digué:
—Als anys seixanta en fèiem dues sessions per setmana i ningú no s'amagava. Venien d'Osaka, de Kobe, de Kyoto... Els jugadors estaven bé de salut i les apostes eren clares. Ara només en fem una cada quaranta-cinc dies, en forats cada cop més sòrdids.
La veu, rogallosa i profunda, no es corresponia amb el seu aspecte fràgil. Regurgitava ràbia quan parlava d'aquells canvis i, en el fons, admetia el seu fracàs per no haver-los aturat.
—Mai no hauria d'haver acceptat crèdits avalats en lloc d'or o d'efectiu. Allà va començar la decadència. Abans, als caps foradats, se'ls posava una caputxa brodada per la família. Ara se'ls tapa amb una bossa d'escombraries. Sense ritual, tot es podreix i es torna merda.
Aquelles paraules ressonaren dins de Ryû. Li feren tornar, amb una nitidesa brutal, als dies en què encara era rikishi i havia tingut la sort de participar en la tsuna-uchi. Entre rialles i bromes, el campió vigent deixà anar, just després d'acabar el trenat:
—Sense aquesta corda, ser yokozuna seria una merda.
Ryû parpellejà i el record s'esvaí.
El vell yakuza morí poc després, sense successor.
Proposaren a Ryû Tsubasa que continués el negoci, però ell s'hi negà invocant les paraules del difunt.
—La llarga experiència del meu senyor el va convèncer que, sense cerimònia ni regles indiscutibles, qualsevol negoci es torna una merda putrefacta. Vaig veure vells acabats plantar-se davant seu per pagar els deutes dels seus fills o el casament d'un nét. Venien amb les mans tremoloses i no aconseguien que el tambor del revòlver fes les tres voltes mínimes de rigor. Al final els proposava un tret vertical a la papada, sense cap volta, i tot s'acabava abans.
Féu una pausa i esbufegà.
—Jo no serveixo. A més, el Yamaguchi-gumi faria bé d'inflar el valor d'aquesta activitat i vendre-la.
En menys de tres mesos, la hanafuda —així anomenaven internament aquell negoci— fou venuda a un clan especialitzat en pompes fúnebres, que ja gestionava la recollida de cadàvers. El fill del cap d'aquell clan s'oferí a continuar-la. Calculava que, tot i que les apostes deixaven poc marge, els diners vindrien després, amb enterraments cars i homenatges al difunt.
A Ryû li donaren un percentatge de la venda i l'enviaren dos mesos fent de pinxo a preu fet per Tòquio. El presentaven com a «profeta de la pau». Ell es feia l'encès, es descordava el coll de la camisa i deixava veure la punta d'un tatuatge que li pujava fins a la gola. En silenci, cobrava deutes i forçava signatures. Tot molt civilitzat.
Fins que un dia es distragué i un deutor enrabiat li estavellà una ampolla en el front. Mala sort, el vidre li esquinçà el múscul orbicular. Se li formà una cortina de carn i pèl que li velà la visió. El tipus sortí corrents carrer avall, però Ryû ni tan sols es molestà a anar-li al darrere. Treballava per tancar deutes amb el mínim soroll possible.
Visità diversos cirurgians i tots coincidiren que calia tallar el penjant de pell, implantar-li un empelt de natja i tatuar-li una cella per dissimular la cicatriu. Des d'aleshores, la cara li deixà de ser simètrica. Només quan somreia, la gent s'atrevia a acostar-s'hi. Guanyà eficàcia en l'ofici, però es tornà un monstre intimidant, incapaç de relacionar-se amb normalitat.
L'única que no es feia enrere era la perruquera d'estètica skinhead que li tallava els cabells un cop al mes des de feia gairebé un any. Ella també intimidava: cresta punxeguda d'un blau apagat, braçalets negres amb punxes, botes militars...
Un dia, mentre li perfilava la patilla, digué:
—He trencat amb el meu xicot. M'agradaria estar amb tu.
Ell la mirà de dalt a baix, l'agafà pel braç i començà a retorçar-li'l.
—Què fas? —cridà ella.
—Vull veure fins on aguantes el dolor sense xisclar.
Ella acceptà el repte, posà cara de restreta i aguantà fins on pogué. Recargolada com un conill dins d'una txistera, al final deixà anar un xisclet de ratolí.
Després ell li demanà nom, família i la procedència. L'advertí amb calma que no li mentís.
Dos mesos més tard es casaren segons el ritu xintoista.
Ryû Tsubasa i Minako Harada continuaren vivint cadascú a casa seva.
—Quan us hàgiu menjat dos sacs d'arròs plegats, ja podreu compartir casa —li havia dit el cap més vell del clan.
Algunes nits, Ryû es quedava al pis de Minako. Ella estenia el futó damunt el tatami i Ryû l'ocupava gairebé sencer. Minako s'estirava de costat i li resseguia el pit amb la polpa dels dits, seguint el traç negre dels tatuatges fins a perdre's sota els llençols.
Sempre acabava a la mà mutilada. Li agafava el canell i passava l'índex per cada artell fins a arribar al monyó. Una nit comentà, amb to d'inventari:
—Aleshores vas perdre aquest per un error en una junta d'accionistes.
—Hi ha errors que costen més que matar.
—I tot i això et van deixar viu. Això vol dir que ets útil. Un home a qui li poden anar tallant els dits surt més a compte que un cadàver.
Jugava amb els seus dits com si examinés una eina.
—Tens cos de sumōtori i cara de monstre. Saps obeir i saps quan parar. Això et fa valuós per als teus caps i, si no sóc idiota, també per a mi.
Ryû l'escoltà, perplex, sense saber si allò era un elogi o un avís.
—Jo no penso quedar-me rapant caps de barri —murmurà—. Vull una cadena de perruqueries per a les esposes dels teus caps. Tu ets qui acaba entrant a les habitacions on es decideix alguna cosa. Jo vull entrar amb aquest home, no esperar al carrer.
Ryû no respongué, però Minako repetí aquelles frases en nits diferents i se li quedaren enganxades a la pell com els tatuatges.
Abans d'acabar aquells dos sacs d'arròs, li arribà la feina següent.
Li explicaren que, gràcies a les addiccions d'un dels fills de l'amo, tenien posada la mà en una poderosa indústria càrnia de Kobe, famosa pels seus filets premiats, però les negociacions anaven massa lentes.
Ryû Tsubasa es traslladà a la ciutat portuària i s'allotjà a casa d'un dels negociadors.
—Vull fotos i adreces de tothom qui s'asseu a negociar. També dels propietaris i de les seves famílies.
Ho tingué en menys de tres hores. Després demanà detalls sobre el fill gran.
—És un politoxicòman crònic —li digueren—. Va passar per tractaments, però res. Com a primogènit, ho enverina tot, la família, el personal i els comptes. Una merda tot plegat. Hi ha un procediment judicial per incapacitar-lo, però la mare, que té un trenta per cent de les accions, s'hi nega. Sense el ionqui i la seva mare, l'acord ja estaria tancat.
—Qui li subministra?
—Un australià, exjugador de rugbi. Ven a Tòquio, a Ginza. Va de rōnin, amb dos japonesos més que també van per lliure.
—Adreça?
L'endemà al matí, Ryû i el Flac —el seu home de confiança, armat— arribaren a Tòquio. El camell s'havia traslladat la setmana anterior. Els calgué una altra setmana per localitzar la nova adreça i perfilar els dos acompanyants: un havia desertat d'un clan d'Okinawa sense tallar-se cap dit. L'altre havia estat mariner, però acabà odiant la vida a la mar. Tenia fama de violent i perillós.
Entraren a l'edifici. El Flac duia una jaqueta de fals revisor del gas i una pistola Tokarev al cinturó. L'ex-sumōtori es mantingué fora de l'angle de l'espiell fins que obriren. Ocult fins aquell instant, envestí la porta de seguretat com si fos cartró. L'exmariner sortí projectat cap a un racó del rebedor, inconscient i amb mitja cara destrossada.
L'australià aparegué de seguida, desconcertat i enrabiat, però es frenà en sec en veure la Tokarev apuntant-li al pit.
—Què collons voleu? Qui sou?
L'única resposta foren els gemecs creixents del tipus estès a terra, que començava a recobrar el coneixement.
Ryû arrencà una cortina de soca-arrel i l'hi llançà.
—Té. Tapa't la ferida. I la boca. Si continues xisclant com un porc, et faré callar.
Aterrit, el ferit s'embolcallà amb la cortina i intentà empassar-se els gemecs.
L'ex-sumōtori, adreçant-se a l'australià, ordenà:
—Tu, a terra. Mans a l'esquena.
L'emmanillà a correcuita i li esquinçà d'un cop de mà el kimono de seda. Li passà una corda amb un llaç corredís pel coll, com si l'hagués de penjar. Lligà els turmells amb l'altre extrem i estrenyé fins que l'exjugador de rugbi quedà doblegat com un peixet acabat de fregir.
—La propera vegada que vegis el carnisser de Kobe, li dones això.
L'australià, fet un nus, el mirava amb ulls d'egua desbocada.
—És una unça d'heroïna pura. Li vens tal qual. Ja sabrem si compleixes quan vegem les conseqüències. Entesos?
L'home emeté un gruny gutural d'afirmació. Ryû li afluixà una mica el llaç.
—Bé. Ara digues-me on guardes la documentació.
L'hi requisà.
—Te la tornaré quan hagis complert.
S'inclinà fins a quedar a un pam de la seva cara. L'únic que l'australià veia era la parpella empeltada i la cella tatuada de Ryû.
—Tu ets futbolista, oi?
L'australià, tot i ser rugbista i odiar el futbol, assentí amb frenesí.
—A mi també m'agrada el futbol —digué Ryû—. Tota pilota té una vàlvula. El teu caparrot és la pilota i la teva orella és la vàlvula.
Li obrí la mandíbula a la força i li encaixà una mordassa. El deixà així mig minut, perquè el pànic fes la seva feina. Després li doblegà el pavelló auditiu i li empenyé l'orella cap endins del seu propi conducte. Els ulls de l'australià se li ompliren de llàgrimes. Amb la resta de la corda li embolcallà el cap, fent-hi tres voltes per sobre de l'orella per mantenir-la encaixada. Ho rematà amb un nus ferm.
—Això és perquè la teva pilota no perdi aire. I perquè no t'oblidis de vendre aquesta porqueria al de Kobe. No aixequis sospites o la yakuza et troba i desapareixes sense avís. Entesos?
L'emmordassat respongué amb un «sí» nasal que sonà com un mugit de vaca.
En marxar, el mariner que odiava la mar semblava recobrar-se. L'ex-sumōtori, com qui segella un document, li etzibà una plantofada al cap i el tornà a deixar fora de combat.
Deu dies després, el «carnisser de Kobe», com l'anomenava Ryû, aparegué mort per sobredosi.
Estava acostumat a l'heroïna de carrer, amb un vint per cent de substància activa, i s'injectà la mateixa dosi d'heroïna pura. Fou com ficar-se'n cinc vegades més. Se li oblidà tot, fins i tot respirar.
La policia investigà. L'única conclusió fou que un home fort, ros i amb una orella monstruosament inflada li havia passat la droga. Quan aconseguiren identificar l'home de l'orella elefantíaca, l'australià ja havia marxat del Japó.
Durant els dos anys següents, Ryû Tsubasa continuà complint encàrrecs en què la seva sola presència feia la meitat de la feina. Pujà en l'escala jeràrquica. La policia el classificava com un comandament intermedi de la yakuza: poc ambiciós i enemic de cridar l'atenció.
Aleshores, quan ja tenia dues filles amb Minako Harada, un fet aparentment menor li canvià la vida.
Minako era ambiciosa. Havia deixat l'estètica de skin, però conservava l'instint salvatge. Ja tenia tres perruqueries i en volia una altra. S'havia encapritxat d'un saló de bellesa la propietària del qual havia exercit la prostitució per al Tanaka-gumi. Un dels caps del clan havia enviudat, la retirà, s'hi casà i li muntà el saló.
Minako li féu una oferta que la dona rebutjà. Després li'n féu una altra, més alta, i també la rebutjà. L'esposa de Ryû perdé el control i li etzibà una bufetada. L'altra respongué amb una fúria inesperada, però Minako estava endurida en baralles de carrer i la deixà inconscient. En acabat li rapà la llarga cabellera.
Quan Ryû arribà a casa, ella no hi era. Damunt una tauleta baixa veié una cosa que, d'entrada, li semblà la crinera d'un cavall. Eren cabells humans. Es pensava que coneixia Minako: impulsiva, cobdiciosa, però lleial i sempre franca, fins i tot abans de trair-lo. L'estranyesa se li esvaí quan sonà el telèfon.
—M'han segrestat. Volen parlar amb tu.
La veu tremolosa de Minako li accelerà el pols. Esperà en silenci més d'un minut fins que sentí que algú penjava. Trucà a una assistenta perquè passés a buscar les nenes a l'escola i se les endugués a casa seva.
Esperà mitja hora més i trucà al segon cap del Yamaguchi-gumi. Aquest li proposà d'enviar-li dos homes armats i d'esperar fins a l'endemà. Ryû Tsubasa li demanà que no enviés ningú, però, en penjar, obrí un moble lacat amb doble fons i tragué una escopeta de corredissa curta, carregable amb sis cartutxos del calibre 12. En deixar-la a punt, li començà a tremolar la parpella empeltada.
Aquella nit arribà la trucada esperada. No era Minako. Era una altra veu, molt empipada.
—La mare de les teves filles ha comès un error que només tu pots reparar.
El citaren per a l'endemà al matí a la zona de restauració d'uns grans magatzems, un lloc públic i ple de gent. Ryû demanà parlar amb Minako, però li penjaren.
Es reuní amb el seu Flac de confiança. Fou ell qui li assenyalà els Tanaka de la zona. Un d'ells s'avançà sense dir res i li donà una capseta decorada amb ocells i flors de lotus. Ryû l'obrí i reconegué a l'instant els cabells rogencs de Minako. Al costat hi havia unes claus i una nota doblegada amb precisió.
«Ara estem en pau. Però si vols complir el desig de la teva esposa, t'hauràs de passar al nostre clan. Sé qui ets i puc assegurar-te prosperitat. A més, la mare de les teves filles podrà gaudir sense problemes del saló de bellesa que tant anhela. Demà, a la mateixa hora i al mateix lloc, algú recollirà la teva resposta. Les claus són del Subaru aparcat a la plaça 212 del tercer soterrani. Minako Harada és al maleter.»
La trobaren a dins: rapada, furiosa i venjativa. Exigí una represàlia immediata fins que el Flac li ensenyà la nota.
Ja a casa, un te blanc i un calmant la tranquil·litzaren. Al cap d'una estona digué:
—Estimat espòs, ja saps que avui dia el traspàs de membres de la yakuza entre clans es considera com el traspàs de futbolistes entre clubs. No és traïció si pagues el que toca. Tu treballes aïllat, per encàrrec. Només apareixes com a últim recurs, per fer por i tancar tractes. Què més et fa? Te'n recordes d'aquell hacker que va fitxar el Yamaguchi-gumi perquè al seu clan d'Okinawa no sabien treure'n profit?
Ella mateixa respongué:
—Sí, va perdre un dit. D'acord. Però em vas dir que ara és l'home més feliç del món, oi?
Li parlava mig cantant, mentre li agafava la mà enorme de quatre dits i li doblegava el menovell per amagar-lo i veure com li quedaria. Ryû Tsubasa amb prou feines assentí, divertit pels esforços de Minako per convèncer-lo.
—A més —digué ella—, ja ho he pagat amb la cabellera.
L'endemà, el Flac actuà d'enllaç per anunciar el traspàs i deixà clar que feia anys que treballava amb l'ex-sumōtori i que continuaria amb ell. Aquell gest de lleialtat li costà el menovell.
El yubitsume s'executà ràpid i net. La mà de Ryû quedà reduïda a tres dits. Havia perdut força, sí, però encara podia fer esclatar un ou d'estruç.
Mentrestant, els cabells de Minako tornaren a créixer fins que recuperà la cabellera.
Continuà fent exactament el mateix que feia al Yamaguchi-gumi, però cobrava més perquè al Tanaka-gumi els percentatges eren millors. L'única diferència important era que ara havia de sortir del Japó. El nou clan tenia interessos a l'estranger, sobretot en la cadena de recanvis de cotxes japonesos.
En un d'aquells encàrrecs viatjà a Manila per pressionar un concessionari Subaru i, de passada, liquidar un crèdit pendent obligant el deutor a renunciar a una propietat.
Un dels assumptes es resolgué, però l'altre s'ofegà. Deu dies després, tip que desconeguts li preguntessin per la mà cornuda i d'haver de repetir que un ós rentador adult li havia arrencat dues falanges, decidí moure fitxa. Féu venir del Japó el pistoler Flac i, amb l'excusa que havia de tornar a casa per un afer familiar, cità el negociador principal. Aquest respongué que no hi havia res més a dir i que, si volien un acord nou, acudissin al jutjat.
Ryû estigué a punt de tornar al Japó per dues raons: Manila no era territori del Tanaka-gumi i el Flac es queixava de no haver pogut endur-se la seva vella Tokarev. No li agradà gens continuar amb aquell encàrrec sense armes pròpies ni homes del clan a prop. A més, si tornava amb les mans buides, Minako hauria d'abaixar el cap davant el Tanaka-gumi.
El Flac no havia trepitjat mai Manila. El clan li gestionà un contacte local, un desdentat que li deixà un revòlver del .38 de sis trets i munició per a dues càrregues i insistí que l'hi tornessin com més aviat millor. Quan li ho explicà, Ryû comentà:
—Un paio que no es cuida les dents i lloga el seu revòlver té forma d'home, però és una bestiola.
Passaren dos dies rondant la casa del representant filipí de Subaru fins que el pogueren arraconar al seu garatge.
Ryû l'alçà en pes i el sacsejà a l'aire. Després li acostà el rostre immens.
—Se m'ha acabat la paciència. Ara coneixeràs el meu costat dolent. Et puc matar girant-te el cap com a la nena de L'exorcista.
La seva veu era ronca, però clara. Li ensenyà la mà de tres dits.
—També et puc trencar els tendons i treure't les articulacions fins a deixar-te com un insecte fastigós, amb les extremitats en forma d'urpa.
El sostingué subjecte pel cinturó, amb els peus penjant a dos pams de terra.
—No m'hi obliguis. Sabem on vius i, si fas cap moviment contra mi, casa teva cremarà amb tota la teva família a dins. Entesos?
El filipí assentí.
—Demà a la tarda vindrà algú a recollir el contracte al despatx dels advocats on ens vam reunir. Vull la teva signatura o la del teu apoderat acceptant les condicions. Entesos? Vull sentir la teva veu.
—Sí... sí —balbucejà el representant.
Ryû el deixà anar de cop i marxà.
L'endemà, al vespre, tornaren al despatx d'advocats d'un barri residencial de Manila en un cotxe de lloguer. Per estalviar temps, aparcaren en doble fila i Ryû deixà el motor engegat mentre el Flac pujava a buscar el contracte.
Al cap d'uns minuts, un sedan s'aturà uns metres més enllà, també en doble fila. Ryû el veié pel retrovisor i el prengué per un altre idiota amb pressa, perquè des de fora només se'n veia el conductor. En realitat duia gent ajupida als seients del darrere.
Ryû sentí tres detonacions dins l'edifici. Baixà del cotxe com un ressort i veié el seu escanyolit company baixar les escales fent tentines, ensangonat i amb el revòlver encara a la mà dreta.
—És una trampa, és una trampa! —cridava.
Ryû, convençut que el perill era dins l'edifici, no veié venir els tres homes que acabaven de baixar del sedan, armats amb matxets filipins. Saltà per instint i esquivà la primera matxetada, però la segona li obrí l'espatlla, tallant-li el trapezi i seccionant-li venes i artèries. El Flac disparà tres cops i abaté l'home que havia tallat Ryû. Amb la mà de tres dits, l'ex-sumōtori agafà un altre atacant pel coll i l'estrangulà fins a partir-li la tràquea. El Flac premé el gallet un altre cop, maleint no tenir la seva vella Tokarev, i, en sentir el clic, entengué que s'havia quedat sense munició. Intentà recarregar, però no tingué temps. De l'edifici en sortiren tres homes més amb matxets.
Ryû encara arribà a veure com degollaven el seu soci just abans de desplomar-se sense forces.
Tenia els ulls oberts, però només hi veia negre. Li arribaven sorolls llunyans i centellejos d'imatges antigues, com daguerreotips velats. De sobte es veié jove, monyo alt i corda blanca al cinturó, yokozuna, en el gran dia. Entre la multitud cregué distingir Minako i les seves dues filles, encoratjant-lo. Després deixà de sentir. Deixà de veure-hi. Aquell desig que havia dut tota la vida se li afluixà, i tot s'encengué en un únic punt blanc que cresqué fins a abraçar-lo. Sense més dolor. Sense més sensació.
Els diaris de Manila publicaren una nota breu: venjança entre membres de la yakuza i bandits locals. Investigació oberta.
Un any després, a les tres de la matinada, la casa del representant de Subaru esclatà amb tota la família a dins. La investigació oficial atribuí l'explosió i l'incendi a una acumulació de gas «d'origen desconegut».
Minako no tornà a casar-se ni mantingué cap relació amb ningú. Mai no sabé què havia passat exactament a Manila. Quan li preguntaven qui havia estat Ryû, responia: «L'home que sabia quan aturar-se. Jo no ho vaig saber fer mai».
Les dues filles que tingué amb Ryû moriren en un accident marítim quan tornaven d'un concert a Okinawa.
Minako Harada morí molt rica, propietària de la cadena de perruqueries més important del Japó, però sense descendència. Es consolà fins al darrer dia pensant que Ryû Tsubasa, almenys, no hagué de conèixer aquell dolor inesborrable.
- yubitsume: ritual d'expiació que consisteix a tallar-se part d'un dit, associat als membres de la yakuza.
- tantō: ganivet japonès de fulla curta (≈15–30 cm).
- yakuza: membre del crim organitzat japonès.
- sumo: esport de lluita tradicional japonès on dos rikishi combaten dins un cercle. Guanya qui fa caure l'altre (fora de les plantes dels peus) o qui el treu del cercle.
- rikishi: lluitador professional de sumo.
- chanko-nabe: guisat caldós i proteic típic dels estables de sumo, base de la dieta dels rikishi.
- sumōtori: terme col·loquial per a un lluitador de sumo. Sinònim informal de rikishi.
- rōnin: persona sense lligam a un clan o mestre; per extensió, algú que va «per lliure».
- tsuna-uchi: cerimònia tradicional del sumo en què diversos rikishi trenen a mà la gruixuda corda blanca cerimonial (tsuna) que el nou yokozuna durà al cinturó en aparicions oficials.
- yokozuna: rang més alt del sumo. Títol de gran campió.
- hanafuda: baralla japonesa de cartes florals i els jocs associats.
- futó: matalàs (i roba de llit) tradicional japonès, baix i plegable, que es pot desar durant el dia i sovint es col·loca directament a terra o sobre tatami.
- tatami: estora tradicional japonesa (mòdul de terra) usada per recobrir el paviment de les estances; tradicionalment feta amb palla/teixit vegetal.
- Ginza: districte comercial i d'oci de Tòquio, famós per botigues i restaurants.
- kimono: túnica llarga d'amples mànigues, creuada per davant i cenyida amb una faixa, usada al Japó per homes i dones.