Detall intervenció

RE: REPTE CLÀSSIC DCCIX - (709) - CONTE- Convocatòria

Intervenció de: Sol_ixent | 23-08-2021

El raspall daurat

Hi havia una vegada una rateta molt presumida que escombrava l’escaleta, i es va trobar un raspall daurat on hi havia enganxats cabells rossos i arrissats.
―De qui deuen ser? ―va pensar― No són ni del ruc, ni de l’ànec, ni del gos, ni del gall, ni del gat. Són cabells humans!
Se’l va guardar a la butxaca del davantal i va continuar escombrant, fins que al portal no hi va quedar cap brutícia.

L'endemà va tornar a escombrar l’escaleta amb el raspall a la butxaca del davantal. De sobte va sentir una veu dolça cantant “Un, dos, tres, són tres ossets...” que s'anava apropant. En tenir-la a davant va sobresaltar-se. Mai havia vist una noia tan bonica! Tenia els cabells molt rinxolats i molt, molt rossos.

―Disculpa, rateta! Ahir vaig perdre el meu raspall, no l'has pas trobat per aquí?
―Ah! No deu ser aquest? ―I en treure'l de la butxaca i mostrar-li els seus ulls blaus enormes es van il·luminar.
―Com t'ho podria agrair? Té un valor incalculable, no es pot explicar en paraules!― Després de pensar uns segons va dir:
― Ja ho tinc! Et convidaré a dinar a casa meva!

***

Amb l'ajuda del Google Maps la Rateta va poder arribar a aquella caseta de fusta aïllada enmig del bosc més proper. S'havia posat el vestit més nou i el llaç més elegant.

―Rateta! Has arribat molt puntual! ―Va dir, tota emocionada, abraçant-la.

Després d'acabar-se totes dues la deliciosa sopa, la Rínxols, sense dir res, va treure's el vestit i va descobrir la llenceria sexi que s'havia comprat per l'ocasió a l’estupefacta Rateta.

El que ve a continuació ja us ho podeu imaginar, però no ens hi podem estendre perquè el repte ens obliga a deixar-ho aquí. Rodolí!


Respostes

  • En Patufet a l'armari
    touchyourbottom | 31/07/2021 a les 21:21
    En Patufet un dia que tenia fred s'amagà a l'armari gegant d'herència de l'àvia i de la vesàvia i...i...i...Era coneixedor que estava ple ple ple de flassades acollidores i força flonges. Entre elles que s'hi enquibí, s'hi escalfà i endormiscà.

    Aquell dia els pares van estar treballant fins tard a l'hort i quan en venien van sentir una xafogor extra que els arrossegà de pet al llit matrimonial, gros, amb el capçal de forja, que havia pertangut a l'àvia i a la vesàvia i...i...i...

    El nen d'anys set, en Patufet, aguantà la respiració mentre els seus progenitors esbufegaven i gemegaven de valent. Si sortia el podien renyar, per remenar espais sense permís. Calia estar quiet i ja ho faria més tard. Com que no veia què feien es va pensar que estaven netejant la cambra a fons, allò tan laboriós d'esterrejar amb l'escombra de bruc i després agenollar-se a passar el drap a tot drap i vinga i vinga per tal que lluïssin les rajoles de terrissa dels temps de l'antigor.

    L'endemà la mare li va dir que endrecés la seva habitació. En Patufet ho va fer amb diligència. Des de la cuina, els pares el sentien emetre sons de relació sexual. Esverats, corregueren a veure què passava i en trobar-lo fent la feina, li varen preguntar perquè l'acompanyava d'aquella manera. El nen que respongué:

    -Ui, és veritat, cal que us poseu dins l'armari com jo ahir!


    tyb
  • La soldadeta de plom (fora de concurs)
    Tanganika | 31/07/2021 a les 21:52
    Del material del mateix cassó se n'havien pogut fer unes quantes desenes, de soldadets de plom. Un, però, aparegué soldadeta. Anava amb una faldilleta de col·legiala, curta, curta, ensenyant calcetes ben arrapadetes al final de cuixes llargues, llargues. Els soldats van deixar d'estar quiets marcant armes perquè n'hi havia una altra a la qual li urgia més la utilització, militars com eren en el llenguatge àdhuc. La soldadeta els trobà molt primaris i demanà al vent que d'una bufada potent els fes caure per la finestra, a l'ampit de la qual estaven tots perillosament col·locats per l'infant al qual havien estat obsequiats. La soldadeta, tot seguit, es girà vers el ninot que sortia d'una caixa màgica mercès a un ressort, el cos del qual era la molla i el cap el d'un clown pícar. La molla aquella ...imaginar-s'hi un massatge la deixava molla. Així que, amb aplom, saltà delerosa de la finestra vers el pallasso mentre al carrer, la vorera ben molla, que ja plovia, acollia els soldadets fins que l'aigua baixés a cor què vols i serien situats en vaixells de paper de revistes pornogràfiques que unes criatures innocents tenien massa vistes i a les que trobarien, ingènuament, aquell altre ús.

    TGNK
  • La iaia vermella i el llop (fora de concurs)
    Mena Guiga | 31/07/2021 a les 22:15
    Una vegada, en temps no massa reculats, una iaia va voler visitar la seva néta, malaltona de cagarrines perquè havia menjat massa llaminadures de baixa estofa en una festa, paradoxalment, de gent d'upa. La mare era a treballar; el pare al bar, com sempre. No la trucà per telèfon perquè encara no n'hi havia, però li envià un missatge telepàtic que la nena mig copsà. L'àvia li portaria herbetes de poniol com les del conte d'aquell cargol que agafà un mal de ventre anant a veure el forat per on surt el sol. En faria infusió i amb il·lusió li contaria històries com només ella en sabia. La nena estava esperant-la amb candeletes entre una i altra anada al bàter a eliminar merdeta d'olor d'olives passades i color definitivament indefinit.

    Però la ferum caganerosa arribà als narius del Llop de la contrada. Li agafà salivera i, guiat per l'aroma, hi feu cap a gran velocitat. Hi arribà abans que la iaia, tocà el timbre i, davant un 'passa, està obert', no s'ho féu repetir. Tan bon punt es trobà davant la nena s'abraonà...a l'orinal d'emergència que hi havia a tocar del llit. Mentre en degustava el contingut, la nena va ser raptada per un col·leccionista de caganers de perquè una Caputxeta a punt de tenir la regla ben rogenca -sí, amb dotze anys i despuntant un cos d'adolescent, la cosa estava 'al caer'- defecaire tenia un valor suprem. El Llop ni ho va notar, abstret en el gaudi. Així quan l'àvia, que s'havia vestit de vermell passió per animar el feble estat de la néta, va picar a la porta, fotudament sorprès, el Llop es col·locà com pogué al llit de la desapareguda, vestint-se amb una tentació que la nena acostumava a usurpar de la seva mama.
    Quan l'àvia veié aquell bé de déu d'home-llop tan sexy atrevit, un llenyataire desnaturalitzat segurament, notà un desig abrusador que l'empenyé a tirar-se sobre el plaer assegurat. El vermell que duia ho incrementà. El Llop s'hi avení, udolant de goig i tapat per tant de roig.

    Avui en dia, Llop i Iaia viuen a vegades junts, a vegades separats, folla-amics ben estipulat i feliços i menjant alguns anissos, vici sense crisi.

    La Caputxeta utilitza la copa menstrual i va amenaçar el pessebrista amb una denúncia i consegüent multassa, cosa ell, que té cert cervell, va entendre i quan l'ha de menester la lloga.

    I els pares de la nena-no nena sembla ser que ella treballa treballa treballa i balla balla balla (en una fàbrica de baldufes) i ell al bar gasta la barra i quina barra però va com va.




    Mena (i tanco aportacions!) ;D
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCIX - (709) - CONTE- Convocatòria
    Atlantis | 03/08/2021 a les 09:40
    Escudella barrejada

    Després de menjar la sopa amb el plat més petit, la cullera més petita i asseguda a la cadira més petita de les tres... mou els seus rínxols suaument i fent un saltiró fa un bot per la finestra i s’endinsa al bosc. Es distreu collint flors i pedres de colors i poc a poc es va fent de nit. Té por de caminar a les fosques però de cop i volta veu una llumeta allà lluny i s’hi encamina. Quina sorpresa! És una caseta feta de xocolata i caramel. Goluda comença a menjar trossos de pa de pessic i s’omple la panxa de llaminadures. S’obre la porta i una velleta la convida a entrar. A dins hi troba set nans asseguts. Cada ú porta una barretina d’un color diferent. S’asseu a una llarga taula amb ells que li expliquen que estan tips de treballar a la mina, menys mal que han trobat a una noia molt bonica que ara viu amb ells. La velleta té una cistella de pomes i n’hi vol donar una de lluent i enverinada, però ella la rebutja. De dins d’un armari agafa una tela vermella i se la posa al cap , com si dues una caputxa, s’escapoleix i se’n torna a passejar pel bosc. Sense adonar-se’n es punxa amb un bri d’herba esmolada i li agafa tanta son que es queda adormida sota un arbre. La desperta el bes d’un cavaller que se la vol emportar al seu castell. Però no és un príncep, és un gripau... Esfereïda torna a córrer i troba a la seva àvia que estava amagada perquè una fera se la volia menjar. S’abracen les dues i senten les rialles i cançons d’unes cabretes que acaben de sortir de la panxa del malvat llop que les ha enganyades a totes, a totes menys a la més petitona que s’havia arraulit a dins del rellotge. Aquell rellotge havia presidit la sala de festes d’un palauet de nous rics on hi viu una noia molt treballadora a qui la seva madrastra maltracta i li fa fer les feines mes brutes de la casa...Un dia a mitjanit va perdre una sabata...

    Se n’adona que s’està fent un embolic i nota que el nas li creix. Ja li diu la seva mare que no s’empesqui històries ni digui mai mentides.
    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCIX - (709) - CONTE- Convocatòria
      Atlantis | 03/08/2021 a les 16:21
      MILLOR AQUEST (amb menys de 300 paraules)

      Escudella barrejada

      S’acaba la sopa amb el plat més petit, la cullera més petita, asseguda a la cadira més petita de les tres... es pentina els rínxols i fent un saltiró fa un bot per la finestra. S’endinsa al bosc. Es distreu collint flors i poc a poc es va fent de nit. Té molta por però veu una llumeta allà lluny i s’hi encamina. Quina sorpresa! És una caseta feta de xocolata i caramel. Goluda comença a menjar i s’omple la panxa de llaminadures. S’obre la porta i una velleta la convida a entrar. A dins hi troba set nans asseguts. S’asseuen junts i li expliquen que treballen a la mina i que ara han trobat a una noia bonica que viu amb ells. La velleta té una cistella de pomes i n’hi vol donar una de lluent i enverinada, però ella la rebutja. Agafa una tela vermella i se la posa al cap , com una caputxa, s’escapoleix i se’n torna a passejar pel bosc. Allà es punxa amb un bri d’herba esmolada i li agafa tanta son que es queda adormida sota un arbre. La desperta el bes d’un cavaller que se la vol emportar al seu castell. Però no és un príncep, és un gripau... Esfereïda torna a córrer i troba a la seva àvia espantada perquè una fera se la volia menjar. Les rialles d’unes cabretes celebren la mort del llop que les ha enganyades a totes menys a la més petitona que s’havia arraulit a dins del rellotge d’un palau on hi viu una noia maltractada que va perdre una sabata a les dotze de la nit...

      S’està fent un galimaties i nota que el nas li creix. La seva mare sempre li diu que no s’empesqui històries ni digui mai mentides.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCIX - (709) - CONTE- El llop Perico
    Prou bé | 03/08/2021 a les 10:18
    Surt de casa rabent. És una nena d'uns 7 anys i comença a córrer carrer avall. On va a estudi és a prop de casa. Troba la porta tancada. Ni cap mestre ni nens hi veu i s'adona que encara és fosc. Caram! es diu, crec que m'he equivocat d'hora.
    Gira cua i va cap al parc que és a tocar. De fet hi van a fer el "pati" quan toca esmorzar. Entra per un camí que li és conegut i s'endinsa una mica per terreny desconegut havent creuat la plaça on van a jugar cada dia.
    Camina una estona badant, mirant les plantes i les copes dels arbres. Al cap d'una estona s'asseu repenjada al tronc d'un pi i treu l'esmorzar de la motxilla. Té gana i menja de gust. S'adorm bressolada pel so de les fulles i pel cant dels ocells.
    Quan desperta no recorda on és ni sap quan temps ha dormit, però sap que...ha d'anar a l'escola! on, segurament, arribarà tard. S'alça, comença a caminar i s'adona que s'ha perdut.
    Va amunt i avall per camins que no coneix. No troba el que la duria a la sortida del parc.
    De cop, davant seu, descobreix uns ulls brillants que la miren fixament i sap, aterrida, que pertanyen a...? Un llop!. Es posa a sanglotar tremolosa però sent una veu que li diu, que t'has perdut?. Ningú a la vora. Qui li parla és... el llop!. Vina!, Et puc acompanyar! . Aquest parc és una mica "rebolicat" si no es coneix, però jo hi visc. I el llop la duu fins a la porta de sortida. En acomiadar-se el nou "amic" la convida a visitar-lo sempre que vulgui i la nena, contenta, li diu adéu... fins aviat Perico. L'acaba de batejar.

  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCIX - (709) - CONTE- Convocatòria
    PERLA DE VELLUT | 08/08/2021 a les 10:56



    EL FLAUTISTA D’HAMELÍ PERSEVERANT


    Conta una llegenda l’Alemanya, que Hamelí estava infestada de rates. Un dia aparegué un desconegut que sabia tocar la flauta amb molta facilitat. Volia una recompensa i, aleshores, els lliurarien de totes les rates.
    Començà un matí a tocar la seua flauta amb un so molt bonic i suau, però no va atraure les rates, perquè no era adequada.
    Al següent dia, ho intentà de nou, i també va fracassar amb una nova tonada. La seua perseverança li va persistir, i aleshores, se’n va anar a practicar en una posada.
    Va compondre un nova melodia que fos apta per a les rates. A la caiguda del dia següent es va disposar a fer una bona faena per a hipnotitzar-les. En el transcurs del matí, es va adonar que era impossible aqueixa nova melodia per a seduir-les perquè n’hi continuaven per tots els racons.
    Aquella altra vesprada, ja no podia més i se n’anà a descansar i reflexionar sobre els seus esforços.
    “Tres intents i sense cap èxit”, això va pensar.
    Després de descansar, es posà a compondre una nova cançó pogués ser reeixida. Ho aconseguí després de tres hores i escaig. La seua assiduïtat fou contundent. Les rates al sentir aquelles notes tan melòdiques i suaus anaven darrere d’ell fins que arribaren a un riu moriren ofegades...
    La seua recompensa que reclamava a les autoritat, li hi van negar, quan no existia la plaga de rates.
    Però aquí no acaba la història. Com que li van negar la recompensa, començà a tocar una melodia preciosa, i tots els xiquets i xiquetes del poble anaven darrere d’ell. Es va encarrilar dins d’una cova. Els dugué tots, pensant que així les autoritat li entregarien la recompensa, i així va ser.




  • Els contes perduts
    TerricheT | 13/08/2021 a les 10:17

    Els contes perduts

    Ja no ets la fada de cap conte. Ni jo aquell cavaller que et cercava un bes d'amagat. Som una trista imatge que es reflecteix en un mirall esquerdat, deixat a les golfes dels records. Tampoc no hi ha cap nimfa, o una goja, que es pentinés els cabells argentats sota la llum d'una lluna plena, galdosa. La lluna. I fresc el rierol que baixava alegre i brollador a cada salt que les roques li oferien, en el seu descens esbojarrat, o calmós, en la recerca de rius més amples, que sempre solen morir en un pou d'aigua més immens, anomenat mar, o potser oceà.

    Potser vaig ser aquell soldadet que baixava per les seves aigües rialleres. Qui ho sap si aquell soldadet mai no va existir, o si tan sols va ser una metàfora de la vida, i ens la vam creure com ben certa, la història.

    Potser tampoc vas ser la ballarina, potser sí que eres una fada!

    Em nego a seguir per aquest camí, m'alço i reclamo els nostres anhels, els records d'aquells dies! No vull trencar els nostres somnis! Hem de recuperar els contes perduts!, per tornar a ser aquella fantasia, la que et va fer feliç, quan no sabies que viure era una lluita, que sol acabar amb la felicitat d'uns ulls innocents.

    Vull tornar a aquella naturalitat d’alenar creixent, perquè en aquella inspiració, la vida és molt millor. La vida amb els ulls de qui tot ho vol saber, de qui tot s'ho mira amb incredulitat. En aquell conte sí que hi vull viure. No podré oblidar-vos, ara que ja imagino qui vaig ser jo.

    Oi que tu tampoc vols que t'oblidem?, fada ballarina?
  • Canviar el conte
    Homo insciens | 14/08/2021 a les 13:27

    En la convenció anual de Personatges de Contes Infantils Populars, Tradicionals i Clàssics, s’ha armat un bon sarau. Els assistents, cansats de repetir estereotips caducs, reivindiquen un canvi de rols immediat. “No som fràgils ni innocents! Aneu a ajudar als convalescents!”, reivindiquen elles. “Ni tan forts, ni tan valents. També tenim sentiments!”, reclamen ells. I així, sense més ni més, tots els personatges es busquen un nou conte com a destí per tal de satisfer les seves inquietuds.

    Així doncs, a partir d’ara, quan obriu un conte no us espanteu si en Pere sense por es deixa entabanar pel llop quan va a casa de la iaia. O si Rapunzell encarrega als tres porquets que li construeixin una porta a la torre. O si la madrastra de la Blancaneus, farta que la titllin d’envejosa, se’n va a provar sort amb la música a Hamelí...
    • Canviar el conte (corregeixo....)
      Homo insciens | 14/08/2021 a les 13:31

      En la convenció anual de Personatges de Contes Infantils Populars, Tradicionals i Clàssics, s’ha armat un bon sarau. Els assistents, cansats de repetir estereotips caducs, reivindiquen un canvi de rols immediat. “No som fràgils ni innocents! Aneu a ajudar als convalescents!”, defensen elles. “Ni tan forts, ni tan valents. També tenim sentiments!”, reclamen ells. I sense més ni més, tots els personatges es busquen un nou conte com a destí per tal de satisfer les seves inquietuds.

      Així doncs, a partir d’ara, quan obriu un conte no us espanteu si en Pere sense por es deixa entabanar pel llop quan va a casa de la iaia. O si Rapunzell encarrega als tres porquets que li construeixin una porta a la torre. O si la madrastra de la Blancaneus, farta que la titllin d’envejosa, se’n va a provar sort amb la música a Hamelí...
    • ... Prometo que no el reviso més...
      Homo insciens | 22/08/2021 a les 11:00
      A la convenció anual de Personatges de Contes Infantils Populars, Tradicionals i Clàssics, s’ha armat un bon sarau. Els assistents, cansats de repetir estereotips caducs, reivindiquen un canvi de rols immediat. “No som fràgils ni innocents! Aneu a ajudar als convalescents!”, defensen elles. “Ni tan forts, ni tan valents. També tenim sentiments!”, reclamen ells. Han passat anys i panys i no albiren un canvi de relat, per això, sense més dilació, fan la revolució! Sense normes ni patrons, els protagonistes gesten un nou paper a interpretar que satisfaci les inquietuds dels infants d’avui, i fent un esclafit amb els dits s’enfilen a un altre destí!

      Així doncs, a partir d’ara, quan obriu un conte no us espanteu si el llop entabana en Pere sense por quan va a casa de la iaia. O si Rapunzel encarrega, als tres porquets, la construcció d'una porta a la torre. O si la madrastra de la Blancaneus, farta que la titllin d’envejosa, se’n va a provar sort amb la música a Hamelí...
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCIX - (709) - CONTE- Convocatòria
    aleshores | 17/08/2021 a les 08:04
    Sandàlies velles

    "Heu vist les sandàlies velles de l'àvi arranjades?", va dir el seu fill més gran a les seves filles petites.
    Ell, l'àvi, les duia molts cops per regar les torretes del terrat i per casa; encara es podien fer servir tot i estar fetes malbé per l'ús; i eren de pell, una pell que havia quedat en llisa i lluent amb el temps. No feien suar, ni feien pudor desprès.
    Se les van queden mirant, no els hi semblaven les mateixes. "Com t'ho has fet àvi?" van dir, "no semblem les mateixes!".
    "Doncs, he tallat, amb les tisores grosses, la pell del taló i les tires que les lliguen per sobre del peu on hi ha el velcro, que ja s'havia desenganxat, i que fa de sivella per a que s'aguantin lligades."
    Estaven molt contentes i se les volien posar.
    "Nosaltres podríem retallar-nos les nostres també!" va dir la neta gran, però ja intuïa que la resposta seria: no.
    L'àvi afegí: "Les vaig arreglar perquè trobàveu estrany que les dugués amb el taló plegat sota el peu. S'hi caminava malament!, i a vosaltres no us ho deixen fer els pares."
    "I, les duràs pel carrer ara que ja són a punt" Preguntaren. "No, només per estar per casa i pel terrat." Respongui, jo.
    "I, si es trenquen un altre cop les tornaràs a retallar!" va dir la petita. "Sí, sí", li responguí.
    "Tu saps que els avis es moren?" l'informà i preguntà alhora, uns moments després. L'avi no va immutar i va seguir mirant-la a la cara, amb el mateix esguard, mentre li deia confiat, "sí, sí, que ho sé, sí", i marxà a jugar tranquil·la, perquè si l'àvi n'estava al cas no devia ser una cosa tan grossa com deien els nens. El proper dia els hi diria quan en parlessin que el seu àvi si que ho savia i que quan s'espatlla una cosa ell la repara.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCIX - (709) - CONTE- Convocatòria
    aleshores | 20/08/2021 a les 07:40
    "Ningú", nosaltres i les nostres nines

    Aprofitant que dormia, "Ningú" van clavar-li una estaca a l'ull al cíclop, va dir l'avi. "
    Era bo el cíclop?, van demanar les netes.

    No, no els deixava fugir i acabaria menjant-se'ls si no es defensaven."

    "Ningú", aquest nom se l'havia posat Ulisses a si mateix per confondre la bèstia, continuà l'avi.

    I va ferir la bèstia, per poder escapolir-se, en mig del ramat de bens, agafats a la panxa de les ovelles, amb l'enginy propi d'Ulisses, feu l'avi, que explicava la història sota l'atenta mirada de les dues netes assegudes a terra amb les cames plegades, i imaginant-se fugint agafades a la llana de la panxa de les ovelles sense xollar. Després ja s'imaginaven córrer lliures i rient, i s'ho explicaven.

    "Ningú" era ningú en concret i ho eren tots alhora perquè no assenyalava a ningú i podrien fugir millor.

    Però hi ha un altre ningú que de debò no és ningú: qui fa que la gent sigui desnonada de casa seva? Aquest és el "ningú_en_concret"., digué l'avi.

    I, qui és avi aquest "ningú_en_concret" que desnona?

    Doncs, no ho sé ben bé, de debò, però és el mateix que ens deixa sense bosc, embruta el mar i castiga les nenes i obliga la gent a remenar le escombraries buscant ferros o menjar. I no se sap, què fer per aturar-lo perquè no és ningú en concret.

    Si el mon es desfà, ell també perirà tard o d'hora, van resoldre les nenes que es miraven estorades que ningú ho veies! Doncs ara cridarem al "Ningú" que es bo per a que se n'empesqui alguna per traure'ns d'aquest embolic. "Ningú"!, "Ningú" bo!, vine!" van començar a cridar tots, nenes i avi, i es miraven a tothom que passava per si es girava.

    Doncs ho farem nosaltres i les nostres nines; som-hi!
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCIX - (709) - CONTE- Convocatòria
    Sol_ixent | 23/08/2021 a les 15:42
    El raspall daurat

    Hi havia una vegada una rateta molt presumida que escombrava l’escaleta, i es va trobar un raspall daurat on hi havia enganxats cabells rossos i arrissats.
    ―De qui deuen ser? ―va pensar― No són ni del ruc, ni de l’ànec, ni del gos, ni del gall, ni del gat. Són cabells humans!
    Se’l va guardar a la butxaca del davantal i va continuar escombrant, fins que al portal no hi va quedar cap brutícia.

    L'endemà va tornar a escombrar l’escaleta amb el raspall a la butxaca del davantal. De sobte va sentir una veu dolça cantant “Un, dos, tres, són tres ossets...” que s'anava apropant. En tenir-la a davant va sobresaltar-se. Mai havia vist una noia tan bonica! Tenia els cabells molt rinxolats i molt, molt rossos.

    ―Disculpa, rateta! Ahir vaig perdre el meu raspall, no l'has pas trobat per aquí?
    ―Ah! No deu ser aquest? ―I en treure'l de la butxaca i mostrar-li els seus ulls blaus enormes es van il·luminar.
    ―Com t'ho podria agrair? Té un valor incalculable, no es pot explicar en paraules!― Després de pensar uns segons va dir:
    ― Ja ho tinc! Et convidaré a dinar a casa meva!

    ***

    Amb l'ajuda del Google Maps la Rateta va poder arribar a aquella caseta de fusta aïllada enmig del bosc més proper. S'havia posat el vestit més nou i el llaç més elegant.

    ―Rateta! Has arribat molt puntual! ―Va dir, tota emocionada, abraçant-la.

    Després d'acabar-se totes dues la deliciosa sopa, la Rínxols, sense dir res, va treure's el vestit i va descobrir la llenceria sexi que s'havia comprat per l'ocasió a l’estupefacta Rateta.

    El que ve a continuació ja us ho podeu imaginar, però no ens hi podem estendre perquè el repte ens obliga a deixar-ho aquí. Rodolí!
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCIX - (709) - CONTE- Convocatòria
    marialluïsa | 26/08/2021 a les 16:16

    DONA HAVIA DE SER

    Prou que l’esmolava cada nit, però aquell tros de fusta triat, semblava tenir una tara sense solució.

    Davant la idea d’envellir en total solitud, el vell fuster decidí cisellar un fill. Només de veure’l assegut a la cadira de l’entrada del taller ja se sentia acompanyat.

    Tot anava prou bé fins que una fada, dona havia de ser, va ficar-hi el nas i el transmutà en un infant de debò durant les hores diürnes. Que n’hi donà de maldecaps aquell xicot! Tenia més defectes que virtuts. No sortia d’un embolic que ja l’havien entabanat en un altre. I el pitjor encara estava per esdevenir. Quantes vegades maleirà l’aprenenta que el va deixar tocat, i no precisament de l’ala, amb un sol cop de vareta!

    Doncs vet aquí que, aquell jove tan singular, trempava només de veure una noia bonica i el seu nas creixia i creixia. Aprengué a dissimular-ho afegint una mentida, fins al punt de fer creure que eren aquestes les causants d’aquell fet inversemblant.

    I així, nit rere nit quan esdevenia ninot el seu pobre pare, li esmolava el nas malgrat creure que potser seria millor sacrificar el fill i acabar amb el malefici de la bagassa que va crear el conjur.
  • INSPIRACIÓ
    kefas | 28/08/2021 a les 10:05

    Hi havia una vegada un substantiu que netejava un poema. Va començar pel primer vers i, a la primera escombrada, un verb va caure versos avall. El substantiu es va espantar i va córrer saltant per sobre els versos per veure si el verb s'havia trencat. Per sort, la lletra darrera era una “a” que havia quedat enganxada en una “i”, entre dos adjectius. Quan el va veure, va pensar que era un verb molt bonic perquè indicava el que a ell li agradava fer. Es va mirar el poema i se li va ocórrer que se’l podia quedar perquè el poema tampoc quedava tan malament sense el verb. Se’l va posar i es va mirar en els ulls de l'escriptor. “Hala, em queda força bé!”, va exclamar, “però em quedaria millor amb dues o tres paraules més”. Es va amagar dalt de tot de la pàgina per observar les paraules que l'escriptor hi anava posant. Varen començar a passar adjectius, noms, adverbis, pronoms i cap li feia peça. Fins que aparegueren dos articles bessons que tenien una música que li va agradar i, en un moment de descans de l'escriptor, els va agafar. Però no en tenia prou i va continuar observant. Finalment, després d'una llarga estona, va passar un substantiu que l'enamorà, perquè era un diminutiu com ell. El va agafar i va pujar dalt de la pàgina. Allí va trobar un pronom que, encuriosit, l’estava observant. Li va demanar si es volia quedar amb ells i, tots junts, es varen situar dalt de tot d’una pàgina en blanc. Quan l’escriptor es va acostar, varen veure als seus ull que formaven una frase molt bonica: La rateta que escombrava l’escaleta. L’escriptor, meravellat, va començar a escriure-hi un conte.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: