EN UN PAIS ORIENTAL, ....

Feia un fred humit aquella vigília de Nadal. A la plaça major de la capital del país oriental, els llums brillaven amb una intensitat sospitosa, com si amaguessin la foscor acumulada sota els balcons. La Presidenta —la de “me gusta la fruta”— adreçava el seu discurs anual davant dels micròfons, envoltada d’un pessebre viu que representava la pàtria, la prosperitat i els valors tradicionals. Darrere seu, nevava confeti blau cel.

Mentrestant, a la “base”, una vintena d’homes i dones encapsats dins d’un antic casal juvenil preparaven un pla digne d’un drama històric. Es deien ells mateixos “Rebrote Patriòtic” i estaven convençuts que, si la Presidenta desapareixia, el poble s’aixecaria com l’any 1936, quan les banderes van substituir les estrelles d’Orient. Ho feien per “salvar la nació”, segons proclamaven, mentre discutien quina marca de cava obririen després del magnicidi.¡

Els temps havien canviat, el mal us de les xarxes socials , va provocar que els seus missatges, crivellats de metàfores mal dissimulades sobre “moments d’acció”, “comandos” i “ETA”, van ser interceptats per un algoritme policial que alhora que els va detectar, senyalava el lloc on es trobaven. A les tres de la matinada, quan encara debatien sobre qui conduiria la furgoneta, irrompí la policia amb llums i sirenes. Els conspiradors van ser detinguts abans que algú trobés el comandament del garatge.

La notícia esclatà el dia de Nadal a totes les pantalles. El complot frustrat va sacsejar la campanya electoral: la dreta es va esvair en una tempesta de comunicats, els feixistes es barallaven pels micròfons i els grups filonazis discutien si tot havia estat una operació de màrqueting mal sincronitzada.

La intenció de vot als partits de dreta, extrema dreta, feixistes de llibres i filonazis va caure estrepitosament.

A la ràdio sonava una tonada antiga —una de la Trinca — que parlava d’un país oriental on hi havia un califa,…