El raspall daurat

Hi havia una vegada una rateta molt presumida que escombrava l’escaleta, i es va trobar un raspall daurat on hi havia enganxats cabells rossos i arrissats.
―De qui deuen ser? ―va pensar― No són ni del ruc, ni de l’ànec, ni del gos, ni del gall, ni del gat. Són cabells humans!
Se'l va guardar a la butxaca del davantal i va continuar escombrant, fins que al portal no hi va quedar cap brutícia.

L'endemà va tornar a escombrar l'escaleta amb el raspall a la butxaca del davantal. De sobte va sentir una veu dolça cantant "Un, dos, tres, són tres ossets..." que s'anava apropant. En tenir-la a davant va sobresaltar-se. Mai havia vist una noia tan bonica! Tenia els cabells molt rinxolats i molt, molt rossos.

―Disculpa, rateta! Ahir vaig perdre el meu raspall, no l'has pas trobat per aquí?
―Ah! No deu ser aquest? ―I en treure'l de la butxaca i mostrar-li els seus ulls blaus enormes es van il·luminar.
―Com t'ho podria agrair? Té un valor incalculable, no es pot explicar en paraules!

Després de pensar uns segons va dir:
― Ja ho tinc! Et convidaré a dinar a casa meva!

***

Amb l'ajuda del Google Maps la Rateta va poder arribar a aquella caseta de fusta aïllada enmig del bosc més proper. S'havia posat el vestit més nou i el llaç més elegant.

―Rateta! Has arribat molt puntual! ―Va dir, tota emocionada, abraçant-la.

Després d'acabar-se totes dues la deliciosa sopa, la Rínxols, sense dir res, va treure's el vestit i va descobrir la llenceria sexi que s'havia comprat per l'ocasió a l’estupefacta Rateta.

El que ve a continuació ja us ho podeu imaginar, però no ens hi podem estendre perquè el repte ens obliga a deixar-ho aquí. Rodolí!