El fals temps d'ahir

A «El món d’ahir», Zweig recorda la seva joventut anterior a la guerra mundial, un mon protegit, tranquil pels benestants de Viena i el cop que va suposar per aquest europeista aquest conflicte bèl·lic que va dividir Europa. Els seus contactes extensíssims anaven des de Herzl i per carta Mussolini a qui agradaven les seves novel·les, fins Gorki i postulen un enteniment que no va tenir lloc.

Aquesta mateixa nostàlgia la comencem a tenir avui a la vista de les posicions polítiques «Occidentals». On anirem? Què farem? És un exercici de nostàlgia futurista i pessimista. Aquell món que teníem s’ensorra. Com deia el famós general soviètic que va arribar fins a Berlín: Hem alliberat Europa del feixisme, però no ens ho perdonaran mai. Ha durat bastant l’autoengany dels valors occidentals: era pur colonialisme disfressat: llibertat mentre manem nosaltres – o sigui, l’Epstein de torn - . Flors i violes, nostàlgia dels Sanssouci de Postdam, l’avinguda dels til·lers de Berlín: «Unter den linden»...

Ara sentim també una nostàlgia retrospectiva: que hauria passat si la situació revolucionaria posterior a la IGM s’hagués generalitzat a països capdavanters i que va estar a punt d’enderrocar el poder a Itàlia, a Alemanya, al Regne Unit, hagués triomfat. Rosa Luxemburg no s’hauria passat una temporada al llit del riu Spree de Berlín, Gramsci – el mateix que cita Juliana a La Vanguardia, vull dir - ho hagués entrat a la presó l’any 26, amb la forta repressió mussoliniana, per sortir-ne moribund el 37.

Els partits d’extrema dreta van sorgir com a reacció a l’etapa post IGM per combatre aquest «desordre»; la gent es preguntava: si hem pogut fer una guerra com és que no podem fer una pau amb igual nivell de despesa, però no en armes, sinó pel poble. Molt raonable. La part més acomodada va començar, però a girar l’esquena a la seva aliança amb el proletariat pur i es va deixar enlluernar per teories conservadores.

Avui, ni això: tenim un president Occidental que fa la guerra, comet delictes abominables i se’n vanta.
La polseguera no ens deixa veure el camí: un camí que no té sortida: o es donen facilitats als països del Tercer Món o els seus ciutadans es presentaran tant sí com no a la nostra casa. No cal ser molt intel·ligent per veure-ho, és cert, però amb la bena als ulls no es veu gran cosa. No defallim com Zweig que va morir l’any 42 sense poder veure la derrota de l’eix. Però és clar: potser hi deixarem la pell. No passa res si les generacions que ens succeeixen poden tenir tranquil·litat. Nosaltres ja hem tingut el fals temps d’ahir.