Parlant sol

No em deixaven fora perquè no em volguessin. Sí que m’estimaven. I molt. Però em mantenien a distància, sense poder estar amb ells a la sala d’estar mirant el programa preferit del pare: el partit de futbol. Era com un ritual per ells estar tots al sofà amb les bufandes del seu equip, les samarretes...

Des de fora estant els sentia, perquè m'obligaven a quedar-me al pati sense cap raó aparent doncs jo era molt bo i mai els feia enfadar. Sempre obeïa a totes les instruccions que se’m donaven i no crec que es pugui dir que era un sapastre o un gamberro.

Mentrestant, com que no podia entrar dins, per estar amb ells, aprofitava el temps i observava els ocells voletejant, centrant-me en horitzons llunyans, sobretot en el cel i el seu constant moviment, en els núvols avançant, sempre en transformació, i en l’horitzó del paisatge canviant de color segons el sol s’anava ponent i la claror enfosquint.

Al cap d'una estona encara els escoltava cridar, aplaudir i rondinar segons com anava el partit, això sí, mastegant les crispetes i obrint les llaunes, concentrats en el joc i en el resultat final.

Quan s'acabava el partit i cadascú anava a fer les seves coses, el pare venia a buscar-me per anar a fer una passejada. I era aleshores quan m'adonava de com m'estimava. Jo era el seu esbarjo preferit, la seva estoneta intimista, sense ningú més.

Només ell i jo.

No vull fer-me l’important ni donar-me-les de res, però puc dir amb certesa que jo era el seu moment únic i especial del dia. Em triava per anar amb ell. Era el seu aliat, el seu còmplice i el seu millor amic a qui confessava tot, tot i tot. Repassava les novetats compartint-les amb mi, m’explicava com li anava amb la seva dona, amb els fills, amb l’empresa...doncs mentre donàvem un volt pel barri i ens anavem allunyant de les cases, quan ningú ja ens podia escoltar enmig del parc, em parlava amb franquesa, com si jo fos capaç de contestar-li.

Fins i tot em va acabar preguntant que em semblaria si ell continués veient la seva amant fins i tot ara que ja estava a punt de jubilar-se, doncs com que portaven més de vint anys junts se li feia muntanya amunt deixar la feina i a ella simultàniament.

Jo me’l vaig quedar mirant amb ulls de complicitat, amb aquella carona que només sé posar jo quan el meu amo em demostra els seus punts febles, o quan m'agradaria rebre una galeteta, però francament, què us sembla que li podria dir a aquestes alçades de la pel•lícula?

Que continuï amb ella, que la deixi, que li confessi tot a la seva dona, que se’n busqui una altra o que decideixi quedar-se sol com un mussol i lliure de compromisos per reinventar-se, per poder fer tranquil•lament classes de tai chi assegut a la cadira i fer la seva...?

Però a veure, siguem seriosos!

A més, siguem francs també. Perquè vosaltres heu vist mai un gos parlant?