La sal de les ferides 40/60

El Toni, amb mirada severa, s’ofereix a portar-me cap al pis de la Susana. La Maria es quedarà amb el Lluis fins que ell torni. Pujo al cotxe sense acomiadar-me. Em sento fràgil, lànguida i danyada. El silenci s’interposa entre tots dos mentre el Toni condueix. Jo no el trenco, doncs no sabria què dir-li, malgrat sé que ell espera que m’expliqui.

A la fi, el Toni no pot aguantar més i m’ho pregunta directament:

—Elisa, què ha passat entre vosaltres dos aquesta nit?

Li he de contestar, doncs la seua pregunta ha sonat com un dispar, que m’he partit l’ànima. No puc evitar-ho, malgrat m’agradaria. Abans de contestar-li, sospiro intensament per a dir-li:

—Toni, coses del passat.

—Quin passat? Del seu, del teu?

—De tots dos —dic amb la meua veu que sona massa ronca.

El Toni aparca el cotxe i jo el miro alarmada, doncs encara queda per arribar al pis de la Susana.

—Elisa, el passat no es pot canviar per més que ho intentem.

—És que tinc la impressió de què no sé res del Lluis —l’interrompo.

—Dona-li temps.

—El temps que ja no ens queda, Toni. El condemnaran.

—Lluis és reservat, però té bon cor. A més a més, t’estima.

I em guinya l’ull esquerre mentre ho diu i obvia el tema de la condemna.

—I si també estima a la Noemí?

—Ah, així que és això... —Respira alleujat.

—Et sembla poc?

—La seua història ja va acabar, Elisa.

—No, no ho ha fet. Van estar junts per al pont de la Constitució. Crec que és bastant recent.

—T’ho ha dit ell?

—Sí...

—I tu que vas fer durant aquest pont?

Em ruboritzo per complet, baixo la meua mirada i noto les meues orelles molt calentes.

—Ja ho saps, Toni, el que vaig fer —i la meua veu és tan sols un xiuxiueig que es perd entre el motor encès del cotxe.

—Podeu canviar algun dels dos el que vau fer? —Em pregunta el Toni amb una mirada penetrant mentre m’agafa de la barbeta per a què el miri.

Nego amb el cap.

—Tu estimes el Lluis?

—No ho sé —titubejo amb veu molt fluixa.

El Toni gira la clau de contacte i el motor deixa d’interrompre la nostra conversació.

—He vist com us miràveu aquesta tarda, com us heu besat i crec que era recíproc. És més, posaria la mà a la xemeneia per vosaltres, per la vostra història.

Un mig somriure molt tímid em creua la cara.

—Elisa, —continua el Toni— tens por d’estimar-lo, veritat?

Afirmo lentament amb el cap.

—Sé el que és això —em diu serio—. No deixis passar aquesta oportunitat que et brinda la vida, viu-la.

I a la meua ment entra estrepitosament la pregunta: «Em rebutjaràs un brindis, Lluis?». Fa eco i em somriu. La meua última conversació amb ell amb el meu mòbil des del poble, que conservo al meu record per ser la més sincera que vaig mantenir amb el meu xicot.

—No has de tenir por a la vida, Elisa. És l’única que tenim.

—Ja...

—Vols que doni mitja volta i tornem a casa meua?

—No, Toni. Necessito temps. He d’aclarir-me les idees.

—Pensa-ho, va, però no li facis mal. Però, davant de tot, has de ser sincera amb tu mateixa.

—M’ho poses molt difícil, Toni —li dic tremolant.

—Quan te n’adonis del que jo ja sé, tornaràs corrents al seu costat.

Em dona un gir el cor a l’escoltar les seues paraules, per la confiança que desprenen. El Toni arranca el cotxe i em porta al pis de ma cosina.

Abans d’anar-se’n, em demana una última cosa:

—Elisa, decideixis el que decideixis, prometre’m que vindràs a celebrar el cap d’any amb nosaltres. És una nit en la que hem d’estar més que units, em comprens?

Sense cap pla a la vista, no tardo en respondre-li:
—Sí, Toni, t’ho prometo.

—I una última cosa —afegeix—. El Lluis no sap que vaig ser jo qui va trucar la policia. Pensa que van ser els mateixos veïns alertats per la discussió. No li ho diguis, no val la pena.

—Tens por de perdre’l tu també?

El Toni em retorna una mirada intensa en la que es reflexa la incertesa.

—És millor per a tots —I la seua veu s’aprecia més ronca que de costum i mou nerviós les mans.

—Qui més ho sap?

—Ho sabem tots, però hem decidit no dir-li-ho. Li causaríem dany sense cap necessitat.

—És millor ignorar la veritat? Ocultar-se-la?

—En aquest cas sí. Què guanyaríem si ho sabés? Pensaria que el seu millor amic l’ha traït i en cap moment vaig pensar en fer-ho.

I les seues mans van a parar al seu cabell que es toca ràpida i inconscientment.

—Ja ho sé, Toni. Em poso al teu lloc i possiblement jo hagués fet el mateix.

Això d’ocultar un cadàver m’imagino que deu ser molt difícil. Tan sols penso si algú se’n va de la llengua i el Lluis pot arribar a desconfiar de tots nosaltres.

—Això no passarà! —Em diu mentre m’apunta amb el seu dit índex.

—Saps què? Admiro la teua seguretat, Toni. Cada dia que passa me n’adono que és més difícil confiar en la gent.

—No ho diràs per mi?

—No... Encara que mai se sap.

Tanco un moment els ulls i la imatge menuda de la Sandra apareix enfront meu. Està tan present a la meua memòria, que els meus ulls s’envaeixen de llàgrimes.

—Què et passa, Elisa? —Em pregunta un Toni preocupat.

—Molt, Toni, em passa molt. Saps per què m’acabés de portar a casa de la Susana i no de la Sandra?

Toni nega amb el cap.

—Perquè la Sandra es gitava amb el Nasi, per això...

Les meues paraules m’han sortit de cop. El Toni sospira llargament i els seus ulls denoten sorpresa i em mira confós.

—Quan t’he dit que és difícil confiar en la gent, em referia a ella i al Nasi. Em dius que no puc canviar el passat, d’acord, però la Sandra formava part del meu present. I el futur és tan incert, que em produeix tremolor tan sols d’escoltar el seu nom.

Unes campanades se senten de fons de lluny indicant les tres de la matinada.

—Toni, me n’he d’anar ja. La Maria acabarà pensant el que no és —li dic amb un somriure agredolç banyat per les llàgrimes.

El Toni em besa el front mentre em desitja una bona nit i el vehicle es posa en marxa. Pujo al pis de la Susana, que està molt silenciós, m’arrauleixo al llit de l’habitació de convidats i intento consultar amb el coixí mentre la son tarda en arribar.

Continuarà...