La sal de les ferides 41/60

Vull impedir que la meua cosina, la Susana, em dediqui més temps del que li estic traient. Ella ha de seguir amb els seus plans i jo evitar canviar-se’ls. Aquest cap de setmana, l’últim de l’any, el passaré sola a casa seua i ordenaré les meues idees o el que queda d’elles.

La meua vida ha girat tant en els darrers mesos. Estirada al sofà, analitzo els girs del destí, que han recaigut sobre meu i que m’han acabat desorientant completament.
Ghat llepa el seu tassó de llet sense reparar en les meus llàgrimes, que em rellisquen per la cara. Està concentrat en el seu aliment i, quan l’acaba, s’aproxima i em miula. Li acaricio el llom mentre envejo la seua vida de gat, plena d’atencions perquè em desvisc per ell o això és el que penso en aquest moment. Què fàcil és la seua vida, que incerta és la meua! Però, malgrat tot, he de seguir cap avant.

La soledat d’aquesta nit freda de dissabte em fa sentir bé, perquè necessito temps per a mi mateixa, per a pensar i reflexionar sobre el que ha ocorregut en els últims dies. Necessito assimilar-ho tot. Què difícil és sortir del bloqueig emocional en el que em veig sumida!

Agraeixo que ningú m’hagi trucat, que les hores sense companyia avancin cap a un nou endemà. No sé si estaré amb algú o seguiré sola. Me n’adono per primera vegada que sempre he necessitat algú al meu costat, que mai he sabut agafar les brides de la meua vida per mi mateixa.

A l’adolescència em vaig deixar guiar per males influències o això deien els meus pares, i ara, en la edat més que adulta, segueixo per aquest camí. Per què m’ha fet sempre por? Per què per aniquilar la soledat em vaig refugiar en el Nasi i en l’alcohol? Una combinació explosiva que em va arrossegar i em va explotar a la cara. Per què em vaig refugiar en el Lluis per a suplantar el buit del Nasi? És que no sé viure sense una parella? Aquesta certesa, que sento tan profunda, m’angoixa, perquè dubto si sabré viure només amb mi mateixa.

Els meus pensaments van i venen acompanyats de soledat, de no saber sortir-ne sense l’ajuda d’una amiga, d’una espatlla en la que recolzar-me. La Susana està treballant i miro el telèfon mòbil de reüll, parat i estàtic, m’afanyo a comprovar si tinc algun missatge. Però no, només la pantalla negra que em contagia pessimisme. «Borró i compte nou», em suplica la meua veueta.

Però me’n recordo de la Sandra, de la seua veu que em guiava, de les seues paraules, que em sonaven a bones conselleres, de la seua mirada que creia que era sincera. Quant costa esborrar-ho tot de la meua ment!

Em nego a ratllar els episodis que vaig passar amb ella. A dibuixar una altra realitat, que no sigui la que vaig viure, mentre em vaig allotjar a casa seua. Sento que tot hagi acabat d’aquesta manera brusca i precipitada, mentre el seu ventre creix amb les ànsies d’esculpir una nova vida.

Sempre m’havia dit que, si algun cop era mare, jo seria la padrina del seu primer fill. Ara sé que això no serà possible, per culpa del magnetisme del Nasi. El meu ex, un imant enganxat al sexe de la Sandra. La meua ment representa moltes imatges doloroses per a mi en les que estan ells dos junts, estimant-se reiteradament i, els fils es lliguen i veig les excuses que alguna vegada em deien per a retrobar-se al seu petit món de plaer.

No vull recrear-me en això, però ho faig sense poder-ho evitar. La sorpresa que vaig veure a la seua cara quan li vaig comunicar que me n’havia tornat a anar amb el Nasi, acudeix a mi. Ara sé que no va ser sorpresa. Va ser dolor. Per això, em va insistir en què era un assassí per a què m’apartés d’ell i li deixés el camí lliure. S’havia enamorat la Sandra del Nasi?

Los sentiments no son controlables, i a ella li dolia dissimular-los, però ho feia molt bé, la molt fotuda. Em va fer creure que el seu odi cap a el Nasi era cert, però era tan sols amor. L’odi no és més que una deformació d’aquest sentiment que ens fa bategar les venes i ens fa sentir vius de nou. Se sentia viva la Sandra entre els braços del Nasi i se sentia morir quan em veia a mi amb ell?

—Què complex es desxifrar les seues ombres, veritat, Ghat?

I Ghat me mira atentament i li somric, perquè me n’adono de què mai ho sabre certament. Son les meues suposicions, de la meua vida que sento tan meua.
Els meus passos avancen ferms, de vegades titubejants, altres accelerats. I inclús, en ocasions, es detenen uns moments per a seguir. Perquè la meua existència consisteix en aprendre a caminar, caure i aixecar-se de nou. No tinc set vides com podria tenir un gat. Només en tinc una. «Viu, Elisa y sent amb totes les seues lletres.

Vaig a assaborir la soledat, aquest cap de setmana que s’entreveu ombrívol.

Per una altra part, està el Lluis que crec que desprèn més obscuritat que el Nasi i la Sandra junts. Ja no és el seu desfigurat passat el que m’alerta, sinó la incertesa del seu futur.

No vull llençar-me als seus braços per por a estar sola. Si em decideixo a estar per ell, vull estar totalment segura de la meua decisió. El Toni posaria la mà al foc per la nostra història, com em va dir ahir, i jo m’estic cremant d’indecisió.

Tiraria una moneda a l’aire per a què l’atzar decidís per mi. A la cara està el Nasi i la Sandra; a la creu està estampat el Lluis; i jo, soc la vora que rodola per la taula i que al final xoca contra un obstacle i, degut a la llei de la gravetat, mostra una cara o una altra. Amb quina quedar-me? I si no em quedo en cap? L’última decisió sempre serà meua.

El diumenge em sorprèn amb la meua cosina que em desperta al sofà. Em vaig quedar adormida amb la boca entreoberta i tinc la gola reseca.

—Quina hora és, Susana? —li pregunto confosa.

—Les vuit del matí.

—Però... Aquestes son hores d’arribar?

—Ja et vaig dir que arribaria tard. Inaugurem per cap d’any. Per cert, ja ens han arribat els primers quadres. No tindràs algun quadre sobre marines abstractes?

—Susana... Jo...

—Sí o no?

—Estan al pis de la Sandra.

—Si vols, t’acompanyo a buscar-los.

Nego automàticament amb el cap.

—Eli, —continua la Susana— algun dia hauràs d’enfrontar-te. A més a més, tinc la furgoneta del restaurant disponible. Podràs emportar-te totes les teues coses i traslladar-te definitivament al meu pis. No amaguis el cap sota la sorra. Has de ser valenta.

—Ja sé que amagar el cap no és de valents, Susana. Però no em queda cap altra opció.

—Però si tu no has fet res. Deixant totes les coses allí, només serveixen per a recordar-li a la Sandra que encara no te n’has anat de la seua vida. Talla per salut!

—Ja... S’ho mereix, però... La trobo molt a faltar. És incomprensible, veritat? Quan m’he despertat ara mateix pensava en ella. I al veure’t a tu, m’he tornat a enrecordar de tot... I...

—Eli... No ploris. Ja no, val? Jo t’acompanyo, recollim les teues coses i retornem. Però primer esmorzaràs una xocolata amb xurros com mana la santa cosina Susana.

I la Susana se’n va directa a la cuina sense donar-me temps a respondre-li.

—Susana, —li crido des d’on estic— és que tu mai dorms?

Entro a la cuina. Ma cosina ha obert una ampolla de llet i es dona pressa a preparar la xocolata.

—Ja dormiré després. Primer és el primer.

I la Susana em serveix una xocolata saborosa amb uns quants xurros acabats de fer i em deixo alimentar per ella. La seua energia és desbordant a aquestes hores en què jo vaig lenta. Quan m’acabo l’esmorzar, la Susana tan sols em diu:

—Preparada?

Assenteixo lentament amb el cap mentre em mossego el llavi inferior. Agafo el meu mòbil i marco el número de la Sandra. La meua respiració s’agita al sentir la seua veu i se m’ennuega el cor.