Gairebé impossible

Em resulta gairebé impossible pensar que tu ets aquella persona que vaig conèixer just quan estrenàvem la postadolescència, que va ser el meu amic i després, quan era més que evident per a tothom i per mi mateixa, un dia de finals d’estiu em va confessar estar perdudament enamorat de mi.

Llavors van venir els primers anys d’universitat i una relació de parella on jo estava més per pressió social que per convicció.

Quan em vaig adonar que allò no era el que m’havien promès a les pel·lícules o el que veia en les meves amigues, vaig reunir el valor suficient i t’ho vaig dir.

Ho vam deixar i al principi tot semblava “normal”, vas començar a fer la teva vida i jo la meva, però al cap d’uns anys van venir els retrets en nits de festa i d’alcohol, i la confusió.

La feina i les ganes de canvi em van fer decidir canviar el poble per la ciutat, on he construït una altra vida i un altre entorn ben diferent, però no puc evitar que m’agafin tots els mals cada cop que et veig quan torno a casa. Malgrat que no és gaire sovint, els cops que passa intento fer el possible per no trobar-te de cara ni saludar-te.

Se’m fa estrany veure’t en una altra vida construïda amb ella i amb una família, amb les vostres dues filles, què vols que et digui.

I saps? Em resulta també gairebé impossible estar escrivint això vint anys després de la nostra primera conversa i del primer petó, i de pensar que no sé per què em sento tan malament quan et veig, si jo vaig triar el nostre final i he tingut altres amors i desamors després de tu.

Però per sort, espero, mai ho llegiràs.