Paris sera toujours Paris (I)

Si ho hagués estat buscant expressament no ho hauria trobat. Just sortir del bar on quasi cada tarda em reunia amb en Sauri, ja de camí cap a casa, vaig topar-me amb aquella ganga de viatge anunciat a l’aparador de l’agència que acabaven d’obrir al barri.

Una estada de quatre dies i en temporada alta amb totes les despeses finançades a la capital francesa per menys del que gastava en sortir de festa o anar a algun concert en un parell de setmanes! Allò era una oportunitat en tota regla per a un estudiant de tercer curs de Filologia Francesa que tan sols guanyava quatre duros treballant els caps de setmana i tenia tot un estiu per endavant.

El viatge era previst per dues setmanes enllà. Una beneiteria, però vaig pensar en aquells trens que tan sols et donen una oportunitat per pujar-hi, en contrapunt d’aquells que veus passar però se t’escapen davant dels nassos, moltes vegades per covardia.

Un cop vaig tenir tots els possibles problemes arreglats i després d’haver avisat a la família i amics de la meva sobtada decisió, em vaig disposar a preparar el viatge.

I el gran dia va arribar. Un cop facturada la maleta i el bitllet comprovat pel personal encarregat, jo mateix i els altres passatgers vam poder entrar al tren i ocupar el nostre seient. En menys de mitja hora el viatge cap a París va començar. I en les aproximades set hores que va durar el trajecte, de poc em vaig assabentar. Els nervis i el tràfec dels dies anteriors m'havien robat moltes hores de son.

Una sirena ensordidora i el copet de colze del senyor del meu costat dient-me: "Garçon, garçon... bon jour, nous sommes arrivés!” em van fer tornar a la Terra. Vaig refer-me de seguida, vaig apressar-me a agafar la maleta i vaig sortir. L’aventura començava: ja era a la Gare de Lyon.

La Rue aux chiens era just davant de la sortida del metro. L'hotel estava a deu metres escassos de la placa que donava nom al carrer.

L’edifici no tenia ascensor, l’habitació era petita i el paper de flors que embolcallava les parets estava una mica menjat per la humitat i el pas del temps. A més, les portes de fusta estaven en un estat deplorable. No obstant això, el llit era prou espaiós per a dipositar-hi el meu cos de tant en tant. Tampoc podia demanar més luxes pel preu que havia pagat.

Després de deixar les coses vaig treure la guia que havia agafat el préstec de la biblioteca del barri i em vaig disposar a investigar una mica els voltants per passar la tarda. Però el que no em pensava és que aquesta innocent i primerenca sortida marcaria la meva estada!