Em dic Maria

Un relat de: Marina Márquez
Em dic Maria. Segurament penses que soc una persona d’allò més normal. Ho entenc. A tothom li passa el mateix. Quan una persona et diu que es diu Maria no penses que sigui res de l’altre món. Si preguntes quin era el nom de l’assassina, no esperes que et diguin Maria. L’assassina Maria. No... La bruixa Maria... tampoc. La fada Maria. Oi que no? Maria, la lladre de bancs. No senyor. Maria la normal. Això sí. Ni tan sols he tingut la sort de tenir un cognom vistós. La cara? Normal. El cos? Normal. Intel·ligència? Normal. Sempre he sigut normal.
Ser i semblar tan normal acaba fent que passi una cosa molt normal. Que siguis invisible per a tothom. Com un fantasma. I podria semblar dramàtic, no et dic que no. Però des de ben petita em vaig adonar d’una cosa. La gent no esperava res de mi. Ni bo, ni dolent.
La primera vegada va ser per casualitat. Estava a l’habitació de la mare remenant els discos i en vaig voler posar un. Es va ratllar. Molt. Vaig anar a la meva habitació a correcuita. Quan la mare se’n va adonar, va esbroncar a la meva germana. La Blau no parava de dir que ella no havia estat, però la meva mare n’estava segura perquè jo no feia aquestes coses. Jo no feia res. Ni bo ni dolent.
La Blau rebia totes les esbroncades, i també tots els elogis. Si es trencava alguna cosa, havia estat la Blau, si desapareixia una rajola de xocolata, la Blau, si l’habitació estava endreçada, ho havia fet la Blau, si la mare trobava un dibuix bonic, l’havia fet la Blau. La Blau pensava que teníem un fantasma a casa que es divertia amb les malifetes, perquè clar, jo no podia ser. Jo no feia res. Ni bo, ni dolent. De mi no s’esperava res, ni bo, ni dolent.
Un dia se’m va acudir fer un experiment a l’escola. Vaig tornar a la classe a la meitat del pati i vaig estripar el llibre de la professora. Trossos escampats per tota la taula. Va ser gustós. En tornar al pati, ningú es va adonar que havia marxat, ni que havia tornat. Un fantasma.
Tothom qui entrava s’enduia la mà a la boca en veure la taula, fos per sorpresa o per ocultar el riure. La professora va donar un discurset dedicat als de sempre, i es va posar molt seriosa quan va demanar que sortís el o els culpables. El culpable no va sortir, és clar. De mi no va sospitar ni la professora ni ningú. Perquè jo mai feia res. Ni bo, ni dolent. Tothom va pensar que havien estat els de sempre. I els de sempre van assumir sense problemes que havia estat un d’ells. Ni tan sols es van preocupar per saber qui.
Ser tan normal era avorrit. Ser invisible era avorrit. Però ser un fantasma podia ser molt divertit. Portava als professors de cap, provocava malentesos entre la gent de la classe. Els de sempre s’havien immunitzat davant dels discursets. La Blau rebia una esbroncada rere l’altre.
Va arribar un moment que, tant a casa com a l’escola, els successos estranys van deixar de ser-ho. Si una cosa estranya passa contínuament, acaba esdevenint una cosa normal. Tornava a ser un fantasma i prou. La gent continuava amb la seva vida, la Blau va anar a estudiar fora, els de sempre ja no eren els de sempre, la gent escollia batxillerat, els docents es jubilaven.
Tothom continuava amb la seva vida.
I jo? Quina era la meva vida? Què volia jo? No ho sabia. Per què m’havia convertit en el fantasma de les malifetes? Era el que esperava de mi? Un moment. Esperava jo alguna cosa de mi? De sobte me’n vaig adonar. No. No esperava res. Ni bo, ni dolent.
No sabia que volia, no sabia què esperar, però per primera vegada tenia una cosa molt clara.
M’havia cansat de ser un fantasma.
M’havia cansat de ser invisible.
Em dic Maria.
¿I tu?

Comentaris

  • Congregació Mariana[Ofensiu]
    Janes XVII | 29-01-2025

    Estimada Maria, he llegit les teves anades i vingudes pel camí acomplexat de la rancúnia i la invisibilitat fantasmagòrica que ha trinxat el concepte entre el bé i el mal. Puc entendre el teu desencís de jovent i el plaer de les malifetes, però si per un instant haguessis pensat que sí hi ha Maries que no cal que siguin assassines, bruixes, fades o lladres de bancs, potser tot plegat hagués capgirat. Només calia xafardejar entre reines, cantants, escriptores, esportistes....i tirant més enrere la verge Maria i la Maria Magdalena (avui seria muffin o cupcake), aleshores potser, només potser, haguessis esperat molt de tot abans.
    Atentament, Mario (no el de la Nintendo) ni cap altre dels bons.

  • Marieta de l'ull viu[Ofensiu]
    Lau_ | 27-01-2025 | Valoració: 10

    Sembla que a aquest Maria ningú li pregunta on va. Crec que inspiraria enveja en una altre Marieta que tenim en la cultura catalana, a qui no va anar massa bé no ser invisible.


    M'ha encantat la història. Sent tu esperava que matés a algú :D . Encara hi és a temps, no?

  • Genial[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 27-01-2025 | Valoració: 10

    Divertit, original, i molt entretingut. Realment m'ho he passat molt bé amb la Maria, això de llençar la pedra i amagar la mà, al principi pot donar bons resultats, però fer-ho repetidament, també acaba sent normal. Segur que amb l'enginy de la Maria, i aquest final del text, que no deixa de ser un inici per començar a revertir aquesta situació, ha estat molt encertat, i aviat deixarà de ser un fantasma. De moment ja ha aconseguit una fidel lectora.
    Un plaer Maria, jo em dic Rosa.

    Agraeixo aquest somriure espontani que m'has tret Marina.

l´Autor

Marina Márquez

6 Relats

29 Comentaris

7078 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:


Vaig néixer a Barcelona el 1984. Hi visc amb la meva dona, un enginyer de sis anys, un dramaturg de dos, un Golden Retriever gurmet del llibre cruixent, un Setter Anglès amb ànima de gat i la Cucuia, una planta interactiva exigent amb cos de cogomella mosquera. Recentment, s'ha incorporat a la família la Floripòndia, una Calathea a qui li agrada jugar al pica paret durant el dia i arraulir-se a l'hora d'anar a dormir.

Soc psicòloga i m’apassiona tot el que tingui a veure amb el cervell i la ment, sobretot quan les coses es torcen. Em fascina el terror en qualsevol de les seves formes i formats tot i que el psicològic em captiva especialment.
Estudio narrativa a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès on m'especialitzaré en conte. El primer que pregunto quan em parlen d'algun autor/autora és si escrivia/escriu relats. Soc fanàtica dels reculls de contes.

Feia molt que volia escriure ficció, però ho faig des de fa poc. Escrivint m'he adonat que tinc devoció per reescriure i edito els meus textos moltes vegades abans de donar-los per acabats (així i tot, el més normal és que els acabi per necessitat). Per poder entestar-me encara més en l'edició, també estic estudiant redacció i estil a l'escola d'escriptura.

Alguns noms que em fan perdre la son: Shirley Jackson, Ray Bradbury, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Patricia Highsmith, Edgar Allan Poe, Roald Dahl, Montserrat Roig, Joan Perucho, Charlotte Perkins Gilman, Howard Phillips Lovecraft, Alice Munro, Augusto Monterroso, Mary Wollstonecraft Shelley, Montague Rhodes James, Joyce Carol Oates, Henry James, Dorothy Parker, Raymond Carver, Angela Readman, Adam Golaski, Stephen King, Joe hill, Mariana Enríquez, Gordon B. White...



La darrera versió dels meus relats sempre la trobaràs a calauka.cat
Em pots escriure a marina@calauka.cat