Carta de comiat que no t'enviaré

No sé si mai vas entendre com em vas fer sentir.
Vas ser amable, vas ser atent, vas obrir un espai que em feia sentir vista. I jo vaig entrar-hi de debò, des d’un lloc net, sincer, sense cap estratègia.

I un dia tot va canviar, sense explicacions, sense paraules.
Et vas tornar distant. Vas triar marxar, però sense mirar-me als ulls. I jo em vaig quedar sostenint sola una història que també era teva.

Vaig voler entendre’t.
Vaig esperar un gest.
I sí, ho reconec: quan n’hi havia algun, m’alegrava. No perquè m’oblidés de tot el dolor, sinó perquè em feia pensar que potser no havia estimat sola.

Però ara, ja no t’espero.
No perquè no recordi, sinó perquè ara m’estic escollint a mi.
Ja no em serveix un amor a mitges, intermitent, silenciat, desordenat.

Jo mereixo presències senceres.
Jo mereixo algú que no desaparegui quan el sentiment fa por.
Jo mereixo algú que em miri i no es faci petit. Que no s’amagui darrere d’una altra vida mentre em convida a viure la meva amb ell.

Aquesta carta no és per fer-te sentir res.
És per recordar-me a mi mateixa que vaig estimar bé. Que no em vaig inventar res. I que ara sí, puc marxar tranquil·la.

Gràcies per allò que va ser.
Però sobretot: gràcies a mi per haver sabut marxar quan tu ja no eres.

Adéu.