Vivències amb una escriptora

Havia llegit alguns dels seus relats, que publicava de tant en tant en un mitjà digital, i em captivava la seva expressió fàcil i engrescadora. Vaig pensar que arrera d'aquella ploma hi devia haver una dona molt sensible i de tracte familiar, però amb un mon interior complex i ple de matisos.
Tant gran era la curiositat que em generava que un dia em vaig decidir a enviar-li un comentari d'admiració.
I així va ser com, després d'un petit intercanvi epistolar, vaig trobar-me amb ella per a per fer un cafè i canviar impressions. La conversa va ser molt animada; tant que em va convidar a que, un altre dia, passes per casa seva per continuar les nostres dissertacions.
El dia acordat vaig presentar-me puntual a la cita.
Vaig fer sonar el timbre del porter automàtic i, amb la seva veu alegre, em va dir que m'obria el portal, i que, quan arribés devant del seu pis, obris jo mateix la porta amb la clau que trobaria sota l'estora.
Vaig pensar que potser estava enfeinada i que per això no em podia obrir ella mateixa.
Dit i fet. Vaig trobar la clau on m'havia dit i vaig entrar.
Després de tancar la porta la vaig cridar:
- Dolceta, on ets?
- Soc aquí. A la cambra. Segueix pel passadís. És la porta del fons.
- D'acord. Ja vinc!
I em vaig acostar on ella m'havia dit. Era fosc, però s'endevinava una tènue llum groguenca dins de la cambra.
- Estic aquí. Em va dir.
Estava estirada al llit, tapada amb un llençol, a la penombra, il·luminada nomès per la llum de dues petites espelmes.
- Et trobes bé? vaig preguntar-li tot sorprès!
- Si. Acostat! em va dir.
I jo, obedient ho vaig fer. I, en la proximitat, vaig notar com els seus braços m'agafaven i m'estiraven cap a ella.
Ens vàrem besar suaument, i en abraçar-la em va dir:
- Entra. T'estava esperant!
I tot seguit em vaig mig despullar i vaig posar-me dins del seu llit.
Ella estava tota nua. Em va tocar i em va treure la poca roba que em quedava.
- Et vull tot per a mi!
Ufffff.
Ningú m'havia rebut ni seduït mai d'aquella manera.
La sensació de tenir-la sobre meu, estirada, amb el seus llavis reposant sobre el meu coll, i esgarrifant-nos sense parar, no es pot descriure amb paraules.
La seva pell fina, dolça, tendre, perfumada; els seu pits, de la mida justa de les meves mans; i el seu moviment musical quan els nostres cossos estaven units fent l'amor com si fóssim adolescents estan ancorats en el bagul dels meus records més preuats.