PROTOCOL DE CURES

PROTOCOL DE CURES

1.
Torno al pis de la mare un dimarts d’agost. La persiana és a mig baixar. Dins fa una calor de rentadora aturada. La ferum arriba abans que la llum: és humitat, és llevat, és medicació, és por. No és una metàfora. És un habitacle petit amb una dona gran dins.

2.
La mare diu:
-No obris les finestres, que entra el veí.
El veí té setanta-cinc anys i una ràdio que no calla. La mare té una ferida a la panxa, antibiòtics i una vergonya antiga que li puja de les cames. Jo tinc quaranta-tres anys, un torn de tarda en una residència i un cotxe amb l’aire avariat.

3.
Llista de la compra:
-pa de motlle
-iogurts naturals
-compreses de nocturn
-guants de làtex
-sabó íntim sense perfum
-tomàquets
-paper higiènic
-una cosa que no sé com es diu i que la infermera ha escrit en un paper doblegat.

4.
La mare no vol que la toqui. La mare vol que la toqui. La mare diu “no cal”, i després diu “em fa mal”. La mare diu “que no ho sàpiga ningú”, i després diu “truca a la Maria, que ella va passar pel mateix”. La Maria és la veïna del tercer. La Maria té un fill a Dinamarca i una veu que travessa parets.

5.
(Conversa transcrita, més o menys:)
-Mare, has de deixar que et miri.
-No.
-Demà potser pitjor.
-No.
-Mare.
-La teva àvia deia que això no es deia.
-Que no es deia?
-Això. La ferum. La ferum de cony. Ho deia així, ella. I jo em moria de vergonya.
-Doncs ara ho diem igual, però et rentem.

6.
La ferum no és sexual. La ferum és un avís. La ferum és un cos que demana sense saber com. La ferum és la mare asseguda a la tassa del lavabo, amb la camisa de dormir recollida, dient “no miris, no miris, no miris”, i jo amb guants de farmàcia i una tovalloleta de cotó neta. La ferum és la pell que es plega. La ferum és la cura.

7.
Protocol de cures, improvisat:
1. Obrir la finestra del lavabo encara que entri el veí.
2. Escalfar aigua.
3. No dir “quant de temps fa que no”.
4. No fer cara de res.
5. Rentar de davant a darrere, com sempre.
6. Assecar sense fregar.
7. Posar crema.
8. No plorar davant d’ella.
9. Plorar després, a la cuina, amb l’aixeta oberta.

10.
La mare diu que la seva mare va morir sola. Diu que la van trobar amb la camisa bruta. Diu que ella no volia això. Diu que la ferum és pitjor que el dolor. Jo li dic que no. Ella diu que sí. Jo li dic que demà trucarem al CAP. Ella diu que no cal. Jo dic que sí. Ella calla.

11.
A la nit, el pis fa olor de sabó i de tomàquet fregit. La ferum no desapareix del tot; s’amaga sota el detergent, com una paraula que has dit i que no pots recollir. La mare dorm amb la ràdio encesa. Jo rento els guants. Penjo la tovallola. Miro per la finestra. El veí té el televisor alt. La ciutat fa olor de gasolina i de sopa xinesa.

12.
L’endemà ve la infermera. És jove, porta una motxilla verda i diu “hola, guapa” a la mare. La mare es posa vermella. La infermera diu que és normal, que passa, que amb els antibiòtics i la calor és molt habitual. La mare diu “gràcies”. Jo miro el paper de la infermera i entenc que la paraula que no sabia era candidiasi.

13.
La mare em demana que no ho expliqui a ningú. Jo li dic que no. Ella diu:
-Ni a la teva germana.
-Ni a la meva germana.
-Ni al veí.
-Ni al veí.
-Ni a la Maria.
-A la Maria sí, que ja ho sap.
La mare riu. És un riure petit, de gola seca. Fa molt que no li sentia.

14.
Al cap d’una setmana, la ferum se’n va. Queda la pudor del medicament, la roba estesa, la cadira de plàstic al passadís. Queda la paraula. Ferum de cony. La mare la diu un dia, assenyalant el lavabo:
-Ja no fa aquella ferum.
I ho diu com qui diu que ha plogut. Jo dic que millor. Ella diu que sí. Obrim la finestra. Entra el veí, la ràdio, la calor, el món. La ferum no és una metàfora. Però també és una manera de dir: encara som aquí, encara ens rentem, encara ens estimem com podem.





..