El nostre parc

Des que visc a la ciutat, vinc poc al poble. Ja he construït una nova vida allà, de la qual em seria molt difícil —si no impossible— desfer-me’n ara mateix.

Aquesta setmana de festa, però, he decidit passar-la a casa dels pares perquè de tant en tant sí que m’agrada poder desconnectar i la tranquil·litat.

De caixes plenes de pols del despatx recupero els àlbums de fotos antigues que avui semblen d’una altra vida, amb tanta digitalització! Hi ha fotografies de classe i d’aquell festival de Nadal on anàvem vestits de pastors… i t’hi trobo. Amb les galtes pintades de vermell i aquella armilla sintètica de xai que tant t’esqueia, el teu cabell pèl-roig i el teu somriure d’orella a orella.

Després de dinar surto a fer una volta i les cames em porten instintivament cap aquell parc. El nostre parc. L’últim lloc on ens vam veure i on havíem passat tantes tardes d’estiu. Allà on, també un dia d’estiu, el teu pare ens va donar a la meva mare i a mi la trista notícia.

He de dir que no ha canviat gaire des de fa més de vint anys. Hi ha els mateixos bancs i la taula de ping-pong, només hi han incorporat un parc per a gossos. Sec al banc del fons, on sempre estàvem i des d’on es veu la que va ser la teva habitació. On la teva mare em va explicar anys després que el dia que et vas començar a posar malalt vas veure’m per la finestra i volies baixar, però no podies perquè no et trobaves bé. Que quan estiguessis recuperat ja baixaries.

Sovint penso en com series ara. De fet, ho he pensat gairebé cada dia des que vaig ser major d’edat i vaig iniciar-me en la vida adulta. Em dol profundament que se t’apagués la vida als vuit anys, de cop, que aquell dia que vam jugar fos l’últim i que aquest parc sigui gairebé l’únic record que tinc de tu. Que no envelleixis ni et comencin a sortir canes com a mi, ni arruguetes al voltant dels ulls, i que no tinguis prou anys per a pensar que fa molts anys jugaves els estius en un parc de davant de casa teva amb els teus amics.

Amb perspectiva, també estic convençuda que tu vas ser el meu primer amor, la primera persona de qui vaig enamorar-me. I he pensat també més d’un cop que potser podríem haver estat parella d’adolescents, o de més grans, que ens podríem haver fet el primer petó o fet l’amor per primera vegada. Segur que la vida ens hagués portat per senders diferents, però allò quedaria per nosaltres i somriuríem en pensar-ho.

Torno a la realitat, m’eixugo les llàgrimes i decideixo tornar casa. Segur que no és l’última vegada que m’assec en aquest banc i et penso.

Que mai es perdin els records, malgrat que a voltes ens trenqui per dins recuperar-los.