Una imatge digna de veure.

El casament s'està produint amb tota normalitat. La núvia porta un vestit ben ample i el promès, per anomenar-lo d'alguna manera, camina al seu costat, donant-li la mà. Davant seu, una nena petita, vestida d'un taronja llampant i amb una corona de flors al cap, va llençant pètals per terra.
El capellà ho contempla tot amb un somriure. Estava bastant intranquil, ja que fins fa unes hores ningú sabia si la cerimònia s'acabaria produint. Les negociacions entre el pare de la noia i el nuvi s'havien allargat, però bé, com és obvi, han arribat a un acord. Després de donar un cop d'ull a tots els presents, el capellà detecta que la núvia ha mirat un moment cap endarrere. Des que ha traspassat les portes ho ha fet en algunes ocasions, però bé, tampoc té importància. El nuvi, ben barbut i amb una mirada cansada, camina una mica més avançat que la noia, la qual té un pas bastant lent. El vel negre li cobreix el rostre i ara els seus ulls estan fixos en el terra. Es porten una bona quantitat d'anys, però així són els negocis.
El capellà, després que la nena hagi deixat caure tots els pètals i que la parella finalment hagi arribat a la seva altura, estira els braços als costats i comença el típic discurs de tot casament, per molt que aquest no sigui com la majoria. Fa una altra mirada panoràmica per l'església i percep cert nerviosisme. Asseguts sobre els bancs de fusta de l'esquerra es troben els familiars del nuvi. L'altra banda és ocupada per la família de la noia. En aquest cas hi ha menys gent. Els que falten deuen ser a fora manifestant-se amb la resta de cridaners. El capellà es torna a fixar en la noia, i s'adona que ha tornat a girar el cap. Al moment, sent un breu soroll a la seva esquerra i veu que el pare de la promesa l'està mirant fixament. Formula unes paraules mudes amb els seus llavis. L'està instant a què s'afanyi.
El capellà, doncs, es deixa de romanços. Parla ràpidament i finalment arriben al moment crucial. «Accepta a aquesta noia com la seva legítima i bla, bla, bla». «Si accepto» respon l'home madur. El capellà mira llavors a la noia i li fa la mateixa pregunta. El silenci s'apodera de tota l'església. Passen els segons i la noia finalment aixeca el cap i està a punt de respondre quan, més enllà de les grans portes de l'església, es comença a sentir un gran rebombori. Tothom mira cap endarrere, i el capellà percep que la núvia està tremolant. Totes les persones del públic deuen pensar el mateix. Que els manifestants han aconseguit entrar. Però és poc probable. Havien contractat un bon nombre de mercenaris per impedir-ho... Al moment, però, les portes s'obren de cop i una figura entra saltant a la sala. El capellà es queda amb la boca oberta...





-Això és... un ninja? -una persona vestida amb un vestit negre i amb la cara completament tapada salta d'una paret a l'altre. Un cop a l'aire, llença objectes metàl·lics a algunes persones, les quals, cauen a l'instant. Seguits del ninja, apareixen uns cinc militars que comencen a disparar a tord i dret, buscant encertar a l'atacant.
El capellà s'ajup i es cobreix el cap amb les mans. L'església es comença a omplir de pols. O és fum? Aquesta espècie de ninja ha llençat alguna bola de fum? Abans que es pugui preguntar res més, se sent un crit per sobre de totes les bales. I el podrien distingir a qualsevol lloc. Al capdavall, les últimes setmanes s'han fet un fart de sentir-la cridar i plorar, suplicant als seus pares que trenquessin les negociacions. Finalment, els crits deixen de sentir-se i els soldats, després de matar algun que altre testimoni, deixen de disparar. Es fa un gran silenci a l'església, fins que el nuvi, amb els seus seixanta anys notant-se en la seva cara, revela la nova.
-L'ha segrestat! El ninja l'ha segrestat! -que un ninja ha segrestat a una núvia en un casament? No havia sentit mai res semblant. De mica en mica el capellà es va posant dempeus i, fent gala de la poca autoritat que té, ordena als soldats que comencin la cerca. Dit això, abandona la sala per una porta secreta de la paret esquerra i se'n va a dormir. A aquestes altures poc li importa si un ninja ha segrestat una núvia. Ell no en vol saber res...


A uns cinc minuts de l'església, una noia vestida de núvia està de copilot en un cotxe. S'està arrancant com pot les peces de roba més incòmodes del vestit. Davant el volant, la ninja no pot parar de riure.
-Feia falta que muntessis tot aquest espectacle? -pregunta la núvia, amb una sabata a la mà, i amb els cabells completament despentinats. -i això de vestir-se de ninja? Era necessari?
-Bé que havia d'aprofitar els entrenaments que havia fet de petita -la no-ninja es treu la màscara i revela una noia jove amb una cabellera negra. La núvia li havia demanat expressament que no li digués com ho faria. Tenien un pla de fugida un cop haguessin sortit de l'església, però el com sortir de l'edifici havien acordat que ho deixarien en les seves mans. La promesa volia sorprendre's de veritat. I hòstia si l'ha sorprès. Un ninja entrant en un casament i segrestant a una núvia. Serà notícia en els diaris durant setmanes.
Després de conduir uns quilòmetres, passant pels controls pertinents de les persones que ja havien subornat, s'aturen en una zona de servei deserta, i corren a correcuita cap als lavabos. La núvia no pot evitar riure mentre corre. Si algú les veu sens dubte es quedarà ben parat. Una noia amb un vestit de casament esparracat, descalça, corrent, seguida d'una ninja. Una imatge digna de veure.
Quan arriba al lavabo, s'acaba de treure el vestit i es col·loca uns texans i una samarreta que li entrega la no-ninja. Per sobre es posa una suadora i com a toc final, una gorra que li va bastant gran.
-La veritat, és que no sé quina de les dues està més ridícula ara. -es fan un bon petó i es tornen a dirigir al cotxe.
-Ara ens perseguiran. Hi havia molts diners pel mig, que farem ara? -la no-núvia està tremolant. No li agrada això de ser un ésser passiu mogut per algú altre, però poc més pot fer ara.
-Tranquil·la, ho tenia tot pensat. Encara queda el toc final. -la no-ninja treu un aparell amb un botó. Quan ho veu, la no-núvia posa els ulls com unes taronges.
- A on n'has posat? -pregunta, un cop són dins el vehicle.
-A tot arreu. No ens tornaran a molestar -a poc a poc, totes dues posen la mà sobre el detonador, i el pitgen. Des d'on es troben, veuen flaixos de llum i els vidres del cotxe comencen a tremolar. La no-núvia deixa l'aparell al seient del darrere i reprenen la marxa. Els queda un bon trajecte, però almenys ara estan juntes. Ni el vell del seu promès ni els fastigosos dels seus pares la tornaran a molestar. Estaran massa ocupats intentant reconstruir les seves cases. Per fi, és lliure.