La sal de les ferides 42/60

—¡Elisa! ¿Ets tu?

I tardo en respondre. Una emoció em recorre sencera. La veu de la Sandra adormida s’aclareix. Els temps s’atura i els meus llavis amb les meues dents fent pressió sobre el llavi inferiors se retarden en parlar:

—Sí... —Dic a la fi amb un fil de veu i solto les dents.

—Ja dormiré després. Primer és el primer.

I la Susana em serveix una xocolata desfeta molt saborosa amb uns quants xurros molt bons i fets per ella. La seua energia és desbordant a aquestes hores en què jo vaig lenta.

Un silenci pesat s’interposa en la comunicació.

—Elisa... On estàs? —Pregunta preocupada.

—Estic amb la Susana, ma cosina. Si et va bé, passarem dintre d’una estona.

—Sí, és clar...

Escolto de fons la veu del Jaume que pregunta qui és.

—Estaves desperta, Sandra?

—No.... —Respon sincera.

—Sento haver os despertat.

—Vine quan vulguis. Esta també és la teua casa, Elisa —s’afanya a dir la Sandra
I la veritat és que sona convincent.

Les seues paraules se’m claven com dards afilats i l’emoció, que no m’abandona, m’eriça la pell.

—Sandra, fins ara.

I em dono pressa per tallar la comunicació.


Pujo a la furgoneta amb la Susanna, que condueix amb compte cap a l’edifici ataronjat de la Sandra. Truco al timbre i la porta de l’entrada. S’obre. Pujo en l’ascensor amb la Susana. A la porta, la Sandra m’espera.

Els seus ulls em llencen una mirada tremolosa i agitada. No puc desviar-la, perquè m’ha calat fons. I amb els seus ulls enganxats als meus, entro a casa seua.
La Susana es queda darrere, com en segon pla.

—Si no t’importa, vaig a recollir-ho tot —li dic intentant aparentar una duresa que no sento, doncs començo a sentir debilitat als meus peus.

Fico les meues coses en una maleta de lona negra, que estan tal qual les vaig deixar. La meua foto de l’ahir, m’observa des de les altures de l’estanteria amb desaprovació. De puntetes, la recullo. La Sandra m’observa amb un nus ancorat a la gola.

—Puc quedar-me-la? —Pregunto tremolant.

La Sandra assenteix lleugerament. Un breu moviment que li costa realitzar, doncs sé que en el fons l’importa. El ram que reposa entre els meus dits, una explosió primaveral de vius colors, la meua cara somrient plenament a la càmera, la boca entreoberta mostrant les meus dents en aquest somriure franc.

I sé que aquest dia el Nasi estava enfront meu, mentre el fotògraf em fotografiava. Aquell dia va estar molt diferent, més que distant. Va beure durant tot el menjar i em va advertir de què no li agradaven les bodes.

I jo li vaig fer callar entre dents, per si algú ens escoltava. I és que ara sé que el que no li agradava gens era la boda de la seua Sandra molt al meu pesar. El seu astorament quan la Sandra em va tirar el seu ram va ser total, mentre jo em sentia més radiant que mai. Llavors vaig pensar que tenia por al compromís.

Hores més tard, vaig ballar en una discoteca, ell bevia amb el cap cot tot els “xupitos” que podia en un racó del local.

La Sandra em va arrossegar cap al lavabo amb l’excusa de què l’ajudés amb el vestit de núvia i dintre em va dir:

—Elisa, casa’t en una altra persona. El Nasi no et mereix.

—Per què em dius això, Sandra? —Vaig preguntar-li atordida.

—No ho veus? Es un borratxo fastigós, adona-te’n d’un cop. Trobaràs a una altra persona que realment mereixi la teua felicitat. Mira als invitats de la meua boda. Tots beuen, però només el Nasi es comporta d’aquesta manera tan menyspreable.

—Per què em dius això precisament avui?

Però ella va continuar en els seus tretze.

—Casa’t amb un altre, Elisa. Espera un temps, no et precipites. El trobaràs.
I la seua veu, que va ressonar al meu seny, es va tenyir de súplica que no vaig saber apreciar en aquell moment.

I la Sandra se’n va anar de lluna de mel, desprès de tenir aquesta conversació amb mi. El Nasi la va passar en un núvol en la que jo, l’acompanyava i, quan la meua amiga va retornar, es va afanyar a regalar-me un anell de compromís. El va utilitzar per a donar-li gelosia a la Sandra?

Poso la fotografia damunt del tot de la maleta i la tanco sabent que aquest episodi de la meua vida ja ha quedat enrere. He d’oblidar i aprendre a passar pàgina.

Despenjo el quadre “sensacions màgiques d’una cova” i li passo a la meua cosina per a què el baixi.

—Ara baixaré al garatge a recollir la resta de quadres —li dic a la Sandra.

I el seu nus prem la fa esclatar en un sanglot.

—No m’ho posis més difícil, Sandra.

En això sento la porta del lavabo i el Jaume apareix acabat d’afaitar. En dona dos petons al veure’m i sento la proximitat de la Sandra, que ens observa als dos.

Noto que té por quan el Jaume s’ofereix a baixar amb mi al garatge mentre em diu:

—Sandra, queda’t aquí, ja m’encarrego d’ajudar a l’Elisa amb els quadres.

La Sandra es queda i la meua oportunitat de dir-li alguna cosa al seu marit, se’m presenta com alguna cosa que es pot atrapar. Perquè ell, en aquest moment, també porta les banyes amb estil, perquè les desconeix. Però, qui soc jo per a treure-li la bena dels ulls? Vaig a convertir-me en una delatora? No, és una qüestió de principis. Ofegaré el meu silenci, malgrat em cremi.

Baixem en l’ascensor fins el garatge que ens espera buit. El Jaume entra al traster i la porta fa soroll en obrir-se. Em retrobo amb les meues pintures i sento la inspiració una altra vegada detinguda al pal trencat que em porta a la deriva.

—Elisa, es pot saber què ha passat entre les dues? —Raspera el Jaume la pregunta tan temuda—. La meua dona no dorm, no descansa. No es per ficar-me, però ho podeu arreglar d’algun mode?

Em quedo parada, miro el seu cabell ros i humit mentre nego amb el cap el que els meus llavis callen.

—Una bonica amistat no es pot acabar així, Elisa.

—Ja...

—La Sandra et necessita. Està molt sensible. Són les hormones.

—Ja...

—Per què no tornes i arregleu la vostra història? Ja m’havia acostumar a tenir-te al pis.

—Jaume, ho sento, però ara amb el bebé en camí crec que sobro a la vostra vida.

—I ara, per què dius això?

—Perquè sí, Jaume. Per cert, felicitats, crec que encara no t’ho havia dit.

—Llavors, què em dius? Tornes amb nosaltres?

—No, Jaume. —Els meus llavis tremolen—. El meu lloc ara està amb ma cosina Susana.

—Si canvies d’opinió, vull que sàpigues que aquí sempre hi haurà lloc per a tu.
—Ho sé, Jaume, gràcies.

Recollim els quadres i els carreguem a la furgoneta. La Susana m’espera pacient pel voltant i tornem a pujar per la maleta.

La Sandra està asseguda al sofà del menjador i s’aixeca al veure’m entrar:

—Sandra, necessito emportar-me també aquest quadre —li dic i assenyalo el remolí marí, que reposa a la paret del menjador.

—Perdona’m, Elisa —em diu mentre s’aproxima i m’agafa una mà. Si us plau —em suplica— no t’emportis també el regal que em vas fer.

La seua mà fràgil prem la meua i em contagia sentiments d’ahir, que cauen en un pou sense fons. Em desfaig de la seua mà, ajudant-me de l’altra.

—Sento despullar les teues parets, Susana —li dic ferma—. Torna-les a decorar, però no les tapis d’enganys.

El Jaume em mira confós. La Sandra reprimeix un sanglot i es torna a asseure en símptomes de depressió.

I surto per la porta. Ma cosina amb la meua maleta i jo amb el quadre entre els meus braços.

—Què ha volgut dir? —Escolto que murmura el Jaume al lluny.

Les seues paraules m’arriben i sé que he sembrat la confusió a la seua ment. No era la meua intenció, però ara això ja no m’importa.

Ja no hi ha marxa enrere. Tanco la porta en un adeu definitiu de laments en què la Sandra ja no té l’última paraula.