Blau brillant

Avui m’he recordat de la tieta Àgata. Tenia una cabellera llarguíssima i blanca, sempre deixada anar. Vivia amb dos gats adorables de color negre en una casa petita molt a prop del Parc Natural del Montseny. El seu interior era sempre fosc; s'il·luminava principalment amb espelmes d'aromes diversos. El menjador era inhòspit i ple d'andròmines multiformes sobre els prestatges i penjades a les parets, totes platejades o de fusta. Les habitacions mai ens les va ensenyar, eren al pis de dalt.

Molts dissabtes anàvem amb la mare en cotxe a dinar a casa seva, i sempre ens preparava unes sopes i uns rostits suculents, tot i que no en sabria dir els seus ingredients. Era una persona afable, amb qui es podia parlar de qualsevol tema i que semblava feliç, amb poques preocupacions. Mai vaig saber quina edat tenia ni de què treballava, només m'havien explicat que va perdre el seu marit de ben jove en estranyes circumstàncies i des d’aleshores habitava la casa que li havia deixat en herència.

Després d’un dels tiberis, quan jo devia tenir uns deu anys, em va regalar un penjoll. Era una pedra blava amb puntets brillants i la corretja negra. El vaig dur penjat fins que en vaig fer quinze, un any abans que ella traspassés a la residència on l'havien portada mesos ençà. Mai vaig saber per què me'l va donar, però sempre vaig ser conscient que aquell objecte tenia alguna cosa d’especial i de màgic.

Aquest matí, fent neteja, me l'he trobat en un calaix. La corretja està intacta i la pedra continua lluent, però els puntets brillants s'han anat esborrant. En agafar-lo he tornat a sentir l'olor dels rostits i les espelmes, a tenir la sensació d’espolsar-me pèl negre de les meves samarretes cada setmana i he vist el seu somriure, que mai vaig saber discernir entre sincer i amable.