Hola!

Com que em demanes on s'ubica la història, t'explicaré que em vaig inspirar en un reportatge que vaig llegir sobre cases de la costa d'Alacant que estan, literalment, damunt la mar i els habitants han d'anar calçats sempre amb botes d'aigua. Això em va frepar i vaig unir-ho a la història que ja tenia pensada sobre la dona que tenia una relació gairebé mística i eròtica amb l'aigua.

Després, vaig recordar com es la zona d'El Peñón de Mallorca, prop de Palma, entre Ciutat Jardí i Cala Gamba, vaig mirar un poc com es veia des del Google Maps i vaig imaginar-me la història allà, entre les dues grans platges turístiques.

Tots els mallorquins saben que Palma és, també, simplement, Ciutat, i coneixen el mercat de l'Olivar i el Claustre de Sant Francesc. Malgrat això, les persones de fora no, i això m'agrada perquè fa la història universal.

Espero haver-me explicat.

Gràcies per llegur-me!!!

Senzill, tendre i veritable. Envellir és duríssim i fer-ho entre les parets d'un asil, una torutura que ningú es mereix.

Hi ha contes que et fan somriure i aquest ha estat un d'ells. El Gran Tió trobo que té molt sentit de l'humor. Als meus filla els el faré llegir més endavant.
Sort!

M'ha deixat amb la boca oberta. És ben revessat, el relat! Curt i punyent. Trist, també, perquè retrates una part de l'ànima humana salvatgement feridora.

És molt tendre, una dedicatòria als avis i als llibres que ens marquen: els de la infància. Si qualque dia estic trista, potser la màgia d'aquesta història em reconfortarà.

A somriure s'ha dit!

M'ha deixat sense paraules. No sé si l'he entès... Mare meva! Vespes!

Un bon exemple de microrelat fantàstic. Sense dubte!

Hola Josep!

M'ha agradat el conte. No és pretensiós i té un punt de juganer, fantasiós... Molt simpàtic. Si no fos pel final, l'explicaria als meus fills. Però esperaré que es facin grans i descobreixin les històries (i les desgràcies que experimenten algunes persones) pers si mateixos.

Continua gaudint!

Gràcies, Atlantis!

El relat és una espècie d'homenatge a algunes dones de la meva família. El temps va del passat al present i podria ser molt més llarg i profund, però vaig sentir que ja havia dit les coses que em van impulsar a començar a escriure'l.

Em fa molt feliç que hi hagis connectat amb el text. De mentides, no en sé dir.

Mireia.

L'amor i la sinceritat no sempre van agafats de la i la Nina Ninona (Marta, potser) ho ha definit molt bé.

Aquest és un relat romàntic i dolç, una història trista i bella en què la natura, de la qual en vivim allunyats, esdevé la solució als problemes dels humans.

M'agrada la metàfora, les descripcions i la irracionalitat que desprèn la passió no continguda. La vida només té sentit si un mateix l'hi troba.

Gràcies, Meritxell.