Persona interposada

Quan en Màrius i la Mercè surten de la pastisseria de recollir l’encàrrec, es topen de cares amb un vuitantí mudat com un tupí i que camina amb l’ajuda d’una crossa. Tots dos el coneixen perquè havia tingut un cafè molt concorregut al Passeig, fa anys. Així i tot, el despatxen amb una magra salutació de circumstàncies. Van tard.
— Hola, Oliveres. Què fas trempat? — els etziba l’home amb una rialla d’orella a orella i la mirada espurnejant.
— Doncs, mira … Anar fent. — respon en Màrius, titubejant. Està sorprès per la inesperada reacció amistosa del vell, que, aprofita que la parella s’ha aturat per plantar-se’ls-hi al davant, barrant-los el pas.
— Déu-n’hi-do els anys que feia que no et veia, Oliveres. És que estàs igual, pillo! La teva cara la tinc gravada a la memòria, saps?
En Màrius parpelleja incrèdul unes dècimes de segon. No entén d’on surt aquest comentari perquè ell no hi té cap franquesa amb aquell home. És mira a la Mercè buscant ajut, però ella li fa una ganyota sorruda que ell interpreta com «Au, Màrius, rei, esbandeix aquest pesat, i anem per feina, que se’ns enganxarà l’arròs».
— Encara recordo quan veníeu al cafè amb en Miquel Soler, en Fullaraca i en Quico Basarda. Quin quartet que fèieu. L’os pedrer!
En aquell moment, en Màrius té la certesa absoluta que el seu interlocutor l’ha confós amb el seu pare. Els tres noms que ha esmentat eren els amics de l’ànima del seu progenitor. Atabalat, fa girar el cervell a tota velocitat, buscant com sortir d’aquell mal pas. Els bufets impacients de la seva dona fan de banda sonora de l’escena i el posen més nerviós encara.
Tot i que no és el primer cop que li passa, això que el confonguin amb el seu pare, en Màrius està convençut que no s’hi assembla tant. A la gestoria li ha passat alguna vegada, sobretot amb clients veterans. Ell sempre ho ha encaixat amb esportivitat, malgrat que, a casa, ho aprofitin per acollonar-lo.
— No parles pas de fa quatre dies, eh? — respon en Màrius, intentant desempallegar-se de l’ancià amb frases tòpiques i buides. Mentrestant, la Mercè ja comença a posar polls i es mira el seu marit amb posat sever, mentre fa repicar la punta del peu a la vorera.
— Vosaltres éreu més grans que jo, per això me’n recordo tant. Us veia arribar al cafè amb les motos, amb aquells vestits impecables. Us assèieu allà a la terrassa amb les ulleres de sol posades, fumant, com artistes de cine. I, aleshores, totes les noies solteres que voltaven pel Passeig s’ho feien venir bé per aturar-se a dir-vos hola. Com una processó. Manoi, quins temps! … Per què tu, ara, quina edat tens, Oliveres?
El dubte de continuar amb la farsa o matar la conversa allà mateix dient la veritat a aquell senyor, passa com un coet pel magí d’en Màrius. Però es queda de pedra quan sent la seva pròpia veu dient:
— Doncs mira, noi, avui, a casa, celebrarem que demà en faré 92.
La Mercè fa un salt igual que si li hagués passat corrent. Amb els ulls com dos salers i els llavis premuts i blancs, fa que no amb el cap de manera ostensible en direcció al seu marit. Tot seguit, li etziba un violent cop de colze, com si cregués que la patacada li faria recuperar el seny.
— A fe de Déu, que et conserves bé, puta! Jo en vaig fer 87 al maig i, ja ho veus, trampejant i prou. Però no em queixo, eh? Que de la nostra quinta, gairebé tots ja estan criant malves, pobres.
— No et pensis pas que tot siguin flors i violes — afegeix en Màrius, ficat del tot en el paper —, també tinc les meves coses. Si et faig la llista, estem aquí palplantats fins al vespre.
— Ostres quina il·lusió que m’ha fet trobar-te, Oliveres. Això sí, ets car de veure, eh?
— Surto poc de casa, saps? Això sí, vaig a la gestoria cada dia. M’agrada la feina, que vols que et digui. No em sé estar a casa, ni tampoc m’abelleix voltar pels carrers. I a futbol, et pots creure que des de la pandèmia que no m’hi ha vist el pèl? Mira, avui em trobés de casualitat perquè he hagut d’anar a fer un parell d’encàrrecs.
— Jo, d’ençà que ja no tenim el cafè, procuro sortir cada dia. A comprar o només a fer un vol. A vegades vaig a jugar al dòmino al Casal… La qüestió és mantenir el cap clar i no perdre pistonada, noi!
De reüll, en Màrius veu com la Mercè està vermella com un pebrot, remuga frases inaudibles per ell i li fa la impressió que està a punt de treure fum per les orelles, com una màquina de tren de vapor.
— És la teva filla? — demana l’home, assenyalant amb la barbeta a la Mercè.
— Ara m’has fet riure! És la dona del meu gran, que m’ha volgut acompanyar. Mira Mercè, et presento en …
— Toni. Toni Estruch. Teníem el cafè Mercantil allà al cap de dalt del Passeig. Però no sé si te’n pots recordar, tu. Ets molt jove. I eixerida, eh?
La Mercè, fora de si, boqueja com una carpa fora de l’aigua, decidint quin reguitzell d’exabruptes els hi tira barres avall a aquell parell de poca-soltes.
— Tens, nets, tu, Oliveres?
— Set, ja. Tres nenes i quatre nenes. La petita té dos anys i el gran, sis.
— Fins i tot amb això, tens sort, podrit. Els meus fills tenen gossos i gats, però de mainada res de res. Ai las!
— Bé, Toni. De debò que m’ha agradat trobar-te, però nosaltres hem d’anar fent via o trobarem tancat. Records a casa, i a veure si no tardem tant a tornar-nos a veure.
— Això mateix. Saluda a la Pilar de part meva. I recorda, salut i pessetes, que tota la resta són punyetes!
Llavors, en Toni tira carrer avall, decidit i amb un somriure triomfal dibuixat als llavis. La Mercè i Màrius encara tarden uns segons a pair tot el que ha passat.
— Però que t’has begut l’enteniment, Màrius? — explota la Mercè — És què t’hagués aixafat, eh?
— Només li he seguit la veta, dona … Si li deia que anava errat i estava parlant amb el fill Oliveres i no pas amb el pare, haguera tingut un disgust com una catedral, pobre home. Ves que no l’haguéssim hagut de refer aquí mateix. Ara tornarà a casa content com unes castanyoles i recordant anècdotes de quan era jove. He fet una obra de caritat.
— A sobre, el bon samarità. Un penques, ets! Aquest home es pensa que ha passat conversa amb el teu pare. Com penses solucionar-ho.
— Tot fos tan fàcil, dona. Quan arribi a casa li donaré records de part d’en Toni del Mercantil, i ell estarà content com unes pasqües. De fet, si ho penses bé, ells dos han mantingut una conversa, però amb una persona interposada.
— Perquè els advocats sempre ho gireu tot a favor vostre … Vinga, va. Marxem o aquí al sol es fondran els gelats que acabem de comprar.