Cercador
El darrer diari
Un relat de: Mireia Balasch- Compartir:
Els rellotges havien marcat la seva vida. Els estimava, els acariciava, escoltava amb delectança el tic-tac de la secundària. Abans de caure en la bonior de la becaina, una llambregada al pèndol i un somriure. Tic-tac, tic-tac. En obrir els ulls i percebre una lleu declinació de la llum que entrava pel balcó, tic-tac, tic-tac. En contemplar la Ramona posar els plats damunt la taula per sopar, tic-tac, tic-tac. I així durant anys. Els bons anys. Els anys de la companyia i les notícies.
Cada matí, el cafè amb llet i el diari. Immaculat, sense arrugues. L’agafa amb les mans ben netes i l’alça. El plau especialment la capçalera blava, tan diferent de la majoria. Poca lletra a la portada, avui. I menys encara ahir.
Les notícies de política i internacional sempre li han semblat les més interessants, amb contingut. El país és prou gran per oferir varietat d’històries i historietes. Cada dia s’hi entreté una hora, pel cap baix. Després es vesteix i surten a passejar.
Per la Gran Via ressonen al seu cap els mots més durs que s’han llançat els mandataris, les xifres de l’atur, les imatges de guerra, les propostes de la joventut, els noms dels fenòmens naturals, els premis internacionals, les obres faraòniques, les gestes modernes. Una mica de tot. I a mesura que els carrers passen va endinsant-se en el vaivé de les fulles, els aromes de les cafeteries i la felicitat que transmet la dona que fa cinquanta-dos anys que dorm al seu costat. Li prem la mà amb fermesa. Avui també.
El sol crema i no s’imaginen que l’última volta està a punt de finir. Respiren calmosament, es miren, s’aprecien. Han après a valorar-se i deixar fer l’altre. La lliçó… s’acaba.
El d’avui serà el darrer passeig junts pel barri, el darrer diari llegit amb interès, la darrera horeta a la poltrona gastada, el darrer sopar amb cullera de plata, el darrer petó a la galta. Després d’avui el cor d’un deixarà de bategar i les rutines de l’altre perdran tot el sentit. Els espais compartits esdevindran grans fantasmes, les veus conegudes, grans destorbs. Després d’avui els ulls d’un supervivent seran regats per milions de llàgrimes i el tic-tac del rellotge de pèndol callarà. Fins un dia futur. Fins un dia que encara no està marcat el calendari, però existirà. I aquell dia també morirà alguna cosa. I en naixerà una altra.
Cada matí, el cafè amb llet i el diari. Immaculat, sense arrugues. L’agafa amb les mans ben netes i l’alça. El plau especialment la capçalera blava, tan diferent de la majoria. Poca lletra a la portada, avui. I menys encara ahir.
Les notícies de política i internacional sempre li han semblat les més interessants, amb contingut. El país és prou gran per oferir varietat d’històries i historietes. Cada dia s’hi entreté una hora, pel cap baix. Després es vesteix i surten a passejar.
Per la Gran Via ressonen al seu cap els mots més durs que s’han llançat els mandataris, les xifres de l’atur, les imatges de guerra, les propostes de la joventut, els noms dels fenòmens naturals, els premis internacionals, les obres faraòniques, les gestes modernes. Una mica de tot. I a mesura que els carrers passen va endinsant-se en el vaivé de les fulles, els aromes de les cafeteries i la felicitat que transmet la dona que fa cinquanta-dos anys que dorm al seu costat. Li prem la mà amb fermesa. Avui també.
El sol crema i no s’imaginen que l’última volta està a punt de finir. Respiren calmosament, es miren, s’aprecien. Han après a valorar-se i deixar fer l’altre. La lliçó… s’acaba.
El d’avui serà el darrer passeig junts pel barri, el darrer diari llegit amb interès, la darrera horeta a la poltrona gastada, el darrer sopar amb cullera de plata, el darrer petó a la galta. Després d’avui el cor d’un deixarà de bategar i les rutines de l’altre perdran tot el sentit. Els espais compartits esdevindran grans fantasmes, les veus conegudes, grans destorbs. Després d’avui els ulls d’un supervivent seran regats per milions de llàgrimes i el tic-tac del rellotge de pèndol callarà. Fins un dia futur. Fins un dia que encara no està marcat el calendari, però existirà. I aquell dia també morirà alguna cosa. I en naixerà una altra.
l´Autor
20 Relats
28 Comentaris
6111 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Les històries em persegueixen des de fa quaranta anys i, quan les vaig trobar a faltar, vaig decidir estudiar periodisme. Escric per a mi, per als altres, invento per als meus fills i cerco més enllà de les estrelles el sentit d'una vida plena de màgia i misteri. En un debat etern entre ment i cor, sovint les imatges ajuden més que els mots. Com tothom, respiro per transcendir i estimar.Gràcies per llegir i dir.
Mireia