Com un Sant Pau

Jo era petiteta. Bé, més aviat normal, ni alta ni baixa. Però em sentia petita. Volia tenir unes cames llargues i no haver de dur mai taló per veure’m estilitzada. No era petita, però em feia inferior a la mitjana, a les noies de la classe, a les actrius de Hollywood de l’època del blanc i negre, tan primes, tan perfectes, amb aquells vestits que no sabies de quin color eren, però els queien com una cascada ufanosa, de manera natural, amb una elegància natural, d’una bellesa natural que aturava la respiració. Magnetisme de blanc i negre. Delectança de blanc i negre. Embadalida ara amb el blanc, ara amb el negre.

Em vaig aturar al metre cinquanta-nou, exactament com la mare. I el pare. Rabassudet, més fort. I ja no vaig créixer més.

Tots els homes em semblaven grans, totes les dones, més ben fetes, i així anar passant. Complexos de jovenesa. Inútils, enganyosos, escletxes de fang que els anys van modelant. Si plou, es barregen. Si neva, s’arrapen a la pell. Si fa sol, volen i tornen a la terra, transformades en vida. Bona vida.

Els quaranta arribaren plens de llum, d’anhels de llibertat. No hi havia minuts per a ximpleries. Va ser la pressa que em dugué a deixar de comparar-me amb els altres? Va ser veure la mort ben a prop allò que m’abocà a valorar la més xica de les coses? Va ser l’admiració dels fills? Si ho sabeu, us agrairé que m’ho expliqueu, perquè jo encara no he entès com les clivelles es tancaren soles i vaig fer-me més gran, sis centímetres més alta. Pam! En un parell d’anys mal comptat. Un metre seixanta-cinc.

És un gust que la vora dels pantalons sigui minúscula, que les faldilles t’arribin just per davall dels genolls, que no faci falta estar de puntes per atrapar els plats o aixecar el nas mentre cerques algú entre la multitud! La vida, des del metre seixanta-cinc, era més fàcil.

I amb aquesta alegria vaig començar a mirar més amunt, cap al cel, i caminar amb el coll estirat cap a dalt i cap a baix, com un balancí. Ara un arbre tort, ara un aparador de sabates ben endreçat, ara un adolescent amb la roba baldera, ara un cotxet d’infant, ara la muntanya fosca, ara les fulles seques. I el camí de la feina a casa convertit en món de colors, que no volia parlar amb ningú. Cada dia més contenta, cada dia més somrient, cada dia un poc més llarga de cames i pensament.

No he aturat de créixer des de llavors, des del dia que no puc assenyalar al calendari, però intueixo, per allà el 2005, quan va arribar la nena. I estic al metre setanta-tres. I les faldilles, totes noves. I els vestits, curts. I al teatre, hi veig rebé. I somric. No sóc ni em sento petita. Ric. Ric. Ric. Si continuo així i arribo al metre vuitanta em diran que sóc com un Sant Pau i jo pensaré en el pare, rabassudet, seriós, ample d’espatlles. Només u cinquanta-nou.