El vestit de núvia

Una llum intensa la despertà. Eren les set. Havia dormit com un infant: llargament, dolçament, sense interrupcions ni somnis. Se sentia tan plena que saltà del llit. I llavors, el veié. El Vestit. Quin vestit! Elegant i bell. D’un blanc trencat discret, transparència acabada en tirants, cenyit a la cintura i una faldilla una mica oberta just per fer-la voleiar i suggerir les formes. La gasa que la cobria, estampada de roses de diversos colors: grogues, blaves, vermelles. Se n’havia enamorat a l’instant i ara que s’acostava el moment de lluir-lo no podia esperar. El vestit la cridava amb desfici. Muda’t, corre, que avui és Sant Jordi, li deia. I ella l’escoltà i sortí amb les sabates a mig posar.
En trepitjar el carrer i rebre l’escalfor del sol, ocorregué. El vestit prengué vida, les flors tornaren a la seva essència de pètal. Tot brillava. I la núvia començà a ballar.