Entre possibles

Un relat de: Mireia Balasch
La porta grinyola i la foscor de l’escala antiga i mig abandonada contrasta amb el carrer. És ben bé de dia i, quan torni a sortir, els fanals em faran sentir que encara queden hores per mantenir la consciència desperta. Ara, a dins, els temps s’atura com quan travesses un túnel. Basarda? Gens ni mica.
Em conec les escales i les seves arestes. El passamà es manté ferm. M’hi aferro i deixo que la seva fredor em recordi que estic ben viva. Un, dos, tres… set esglaons i girem. El segon tram i el diminut replà que ens dona la benvinguda.
Com a les proves iniciàtiques dels infants que havien de passar a adolescents o adults el camí a la biblioteca s’ha de fer sol, d’un en un. En introspecció i silenci. Els llibres, des del seu refugi, clamen un autoritari respecte. Aquí hi ha una jerarquia i la lletra escrita es troba al capdamunt de tot. La lentitud esdevé virtut divina.
Empenyo la pesada porta i es tanca sense fer soroll. Alço els ulls. Torno a ser aquí.
Quatre taules rectangulars i vuit làmpades potents. Centenars de volums. Comptats lectors. Costa poc sentir/imaginar-se que no hi ha ningú més. Faig desaparèixer els estudiants i els vells que llegeixen el diari. La bibliotecària resta amagada per l’arquitectura i calladíssima. Ella també desitja aquest paradís per a si mateixa. La deixo estar.
Una vegada i una altra m’aturo a la secció de novel·la, la més gran i estimada. Va recorrent l’estança de parets un xic laberíntiques. La A és a una punta i la T a metres de distància, podríem dibuixar-hi un camí de colors, posar-hi una marca, talment/com els GR. Ni mirades ni fressa de paper. Res. El tot s’amaga a les prestatgeries i m’enlluerna en obrir-lo. Quan es tanca, torna la foscor dels possibles. És un espai de contrastos que, mirat fredament amb ulls de jove nascut el segle XXI no té cap atractiu. Per a mi, en canvi, els abraça tots.
Torno a la J. Conec el llom de tots els seus llibres. Acaricio el primer, titulat “Els ulls d’ahir”. El devoraré més tard. Ara només gaudeixo del seu pes meravellós. Deixo que reposi a la taula. Es mereix que el contempli: prim, sensible, bonic.
Unes passes. Un esternut. Bolígrafs que cauen a terra. Algú s’acomiada. La visita… es fon.

Comentaris

  • M. de la P. J.[Ofensiu]
    Prou bé | 20-02-2022

    Bonic homenatge a la seva primera novel·la! Un recorregut nostàlgic i poètic: l'escala, la sala gran, les taules, els llums, les lleixes amb centenars de llibres, la bibliotecària gelosa dels tresors que preserva... fins a trobar el premi desitjat!
    Un relat entranyable!

    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mireia Balasch

Mireia Balasch

15 Relats

18 Comentaris

3596 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Les històries em persegueixen des de fa quaranta anys i, quan les vaig trobar a faltar, vaig decidir estudiar periodisme. Escric per a mi, per als altres, invento per als meus fills i cerco més enllà de les estrelles el sentit d'una vida plena de màgia i misteri. En un debat etern entre ment i cor, sovint les imatges ajuden més que els mots. Com tothom, respiro per transcendir i estimar.

Gràcies per llegir i dir.

Mireia