El carrer dels homes

Un relat de: Mireia Balasch
A Europa hi ha una regió molt petita, un país molt petit. Allà es parla una llengua petita, bonica. Bé, totes les llengües ho són, perquè s’han convertit en el reflex dels somnis d’un grup de persones.

En aquest país, banyat a l’est per la mar, al nord, per les muntanyes, i al sud-oest, pel desert, hi ha una gran ciutat i moltes de les persones que allà hi viuen actuen com si fossin el centre del món. I des d’aquest melic imaginari creen, parlen, jutgen i decreten que els drets de la seva població estan per damunt de tot.

El melic del món no es diferencia gaire d’altres melics del món, només la grandària els separa. I, com a la majoria de melics d’aquest món, que vist des de l’univers és blau i verd i blanc i lluminós, hi ha una gran ciutat que acull com pot la meitat dels habitants. Jo hi passejo mentre les fulles mortes als meus peus em regalen el seu darrer alè, el seu crec en trepitjar-les. I tots aquells que gaudim d’aquesta caminada participem d’una banda sonora natural i bella, encara que ens recordi a les campanes que anuncien que hi ha hagut una mort.

El carrer és ample, podríem dir que llarg i tot. De banda a banda ben bé hi cabrien, l’una al costat de l’altra, quaranta persones, i segurament em quedo curta i arribaríem a les cinquanta o seixanta. Si alço la vista, m’aclapara la meravella d’aquests edificis de tons clar, alts i harmònics, amb balcons d’infància, finestres allargades i reixetes de ferro per on els nens hi passen el nas.

Algun edifici ja no és tan vell com la ciutat. Li han rentat la cara i li han afegit alguna planta, a la vegada que han matat aquell terrat comunitari en el qual els solitaris hi fèiem estada, un lloc per somiar, llegir, cantar i sentir-se lliures, i pot ser que alguna vegada el lloc en el qual emergeix l’instint suïcida. Al cap i a la fi, tots sentirem en algun moment de la nostra vida el desig de deixar-la de cop, el cel ens caurà damunt. I no passa res. Encara que avui no és un d’aquells dies.

Avui el carrer ample és ple de persones que tenen pressa, caminen ràpidament. És ple d’homes d’ulls foscos, que no es mostren. No en veu ni els forats del nas.

Aquest carrer és la frontera que ens porta a un barri divers en el qual hi viuen homes i dones i nens de molts països diferents. Ara, d’aquestes persones, només els homes tenen la llibertat de passejar pel carrer.

Al carrer, que ja s’acaba, perquè és llarg, però també és curt, les dones, les poques dones que el recorrem, ens creuem amb les mirades lascives, violentes, de molts homes reprimits, lascius i no sabem si violents. I és tan estrany caminar sense veure dones. És tan estrany com viure a un poble on només hi hagi gent gran o només hi hagi nens o només es permeti l’entrada als adults.

El carrer dels homes m’entristeix. El carrer dels homes és brut. El carrer dels homes no se sent estimat perquè s’hi concentra la por que desperta el desconeixement de l’altre. I, sobretot, al carrer dels homes li falten dones.

Comentaris

  • El carrer sense dones[Ofensiu]
    Prou bé | 16-01-2022

    Relat inquietant en ser el reflex molt vívid d'una terrible realitat!
    Molt bo!
    Amb total cordialitat

  • El carrer sense dones[Ofensiu]
    Prou bé | 16-01-2022

    Relat inquietant en ser el reflex molt vívid d'una terrible realitat!
    Molt bo!
    Amb total cordialitat

  • FORA DE CONCURS[Ofensiu]

    Hola, Mireia Balasch.

    Veiem que has pujat dos relats iguals per validar, i que en un has clicat la pestanya del concurs. Com veus, hem validat el que no duia la pestanya del concurs. L'altre el pots eliminar tu mateixa de la llista dels teus relats, no cal que esperis que estigui validat, ho pots fer ara mateix, si vols.

    De totes maneres, si tens intenció o has pensat de fer-ho, i vols participar ja saps que tens les portes obertes, sota el límit de 2000 caràcters, i que escriguis sobre el tema del mes, aquest toca parlar dels treballadors o/i treballadores.

    T'hi esperem!



    Comissió XII Concurs ARC de microrelats

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: