Estàtues de sal

Un relat de: Meritxell Sánchez Costa

Hi ha certs racons del món on mai passa res. Almenys aquesta és la percepció que tenen els seus habitants. Tal vegada per la sensació de tranquil.litat que es respira en l'aire. Una calma que en un poblet de la costa nord-occidental d'Irlanda, no provenia de la natura - les temudes tempestes, la mar rebel i el vent del nord, cruel - sinó dels seus habitants. La gent convivia en harmonia. Cadascú debia tenir les pròpies cabòries en aquella terra, mig amagada rere les onades i els penya-segats. Hi havia, no obstant, un desig de beure's a grans glopades la vida dels altres perquè la pròpia semblava avorrida. Les històries adquirien una dimensió de la mida d'un gegant. No es tractava de simples xafarderies. La història d'aquell racó d'Irlanda es componia d'un llarg enfilall de petites històries viscudes per habitants i forasters.
Una nit la força de la pluja i el vent es fongué en la roca i llenegaren pels penya-segats degotissos d'un roig que feia mal als ulls. La terra es tintà de vermell i el blau cristal.lí de la mar estigué a punt de tornar roig punyent d'ànima que es vessa. Aparegué la lluna plena, com si anés a esclatar, i s'ensenyorí de la fosca. Fragments de lluna caigueren a la mar i produïren un joc de contrastos: llunes trencades - diminuts bocins de cel - escampades per tota la superfície marina feren pessigolles als estels, que guaitaren sospresos l'estesa, talment un vestit de nit blau cobert de lluentons color d'argent.
L'endemà, amb les primeres clarors del matí, aparegué el cos d'una dona surant en les aigües. Tothom sabia que feia molt de temps que baixava cada dia fins a la vora de la mar, talment una estàtua de sal. Esperava l'amor sense repòs. Era una dona jove, però els eterns anys d'espera i la por, que tot ho devora, esdevingueren el reflex del seu rostre. Molts anys ençà, ell la deixà mentre ella dormia profundament - el son és dolç i pregon quan arriba després d'estimar-se -. Mai ningú no en va saber els motius. Recordà una nit en què es juraren amor etern. Acordaren que si malaudarament un dia s'havien de separar empesos per la roda de la vida, acudirien cada darrer dia de l'any a la caseta abandonada vora la platja, on tantes vegades varen estimar-se. Per això cada trenta-un de desembre, abans que sortís el sol, davallava el caminoi que mena a la caseta de fusta i esperava fins que el sol es ponia. Fins que un dia trist, passats molts anys d'espera inútil, la mort esdevení una dolça temptació. Esclava del temps, la mesura de la seva vida era la combinació entre els records d'un passat en què va ser feliç, i l'esperança, cada cop més dèbil, en un futur que s'esvaïa a mesura que el temps passava de llarg fent-li ganyotes i li omplia el pensament de bubotes. Tot quant contemplà fou la mar i desitjava fondre's amb la seva cadència .
Diuen que algú que no podia dormir i eixí a passejar, malgrat la tempesta, la veié de lluny encarar-se amb la mar. La pluja li acaronava el cos nu, la sorra li feia pessigolles als peus descalços. La serenor dels seus membres contrastava amb el brogit de la tempesta. Tenia la mirada buida i transparent de qui s'endevina molt enfora, quan les ones gegants l'engoliren sense compassió. Només va deixar el rastre solitari d'unes petjades que es fongueren lentament en la sorra.
L'harmonia esdevingué hostilitat contra el foraster, a qui culparen del suïcidi. Les tempestes seguiren nit i dia perquè es convertiren en símbol de l'odi, sobretot el de la família de la jove, envers l'home a qui feien culpable de la tragèdia. Hi ha odis que són com alguns amors: el temps no els esborra del mapa de la vida dels qui el viuen, malgrat els esforços per escanyar-los.
Un matí assolellat de cap d'any - amb els anys les tempestes s'espaiaren en el temps - arribà al poble un home que venia del Nord. L'home, el gest cansat i la mirada feta por, penetrà en la caseta de fusta amb la passa vacil.lant. A les mans sostenia un sobre que contenia una carta on li relatava la vida sencera, els motius de la fugida. Recordà la data fixada per trobar-se si les adversitats els allunyaven. La cercà amb l'esguard i l'esperà fins que el sol es pongué. La sensació que havia arribat tard l'amarà de suor. Tremolava mentre pujava fins al cementiri, guiat per una obscura intuïció. Quan contemplà la làpida amb el nom d'ella, els temors es tornaren malsons sabent-la morta, perquè ja no tenia possibilitat de canviar els ritmes del temps. Visqué obsedit per tornar al seu costat durant tots aquells anys. Quan arribà al poble i la conegué, va creure que el passat no el perseguiria mai més. El somriure d'ella era una porta que l'empenyia a oblidar i deixar enrere el camí del passat. Tenia un passat fosc que ocultava a tothom, inclosa ella, perquè temia ser rebutjat pel que havia estat. Era d'un barri protestant de Belfast. La seva infantesa estigué marcada per l'odi i la violència. Va créixer als carrers, enmig de trets i explosions. Tenia uns ideals pels quals decidí lluitar. Però aviat aprengué que les armes maten fins i tot els ideals més nobles. Esdevingué activista de l'IRA fins que en un atemptat morí la seva germana. Comprengué que la violència no podia ser un mitjà per aconseguir un objectiu, que en la guerra no hi ha bons ni dolents. Decidí deixar les armes i treballar amb l'arma més poderosa de la humanitat: el pensament transformat en paraules. Però era tard per canviar de postura. La policia el buscava i es veié obligat a fugir. Es refugià en el petit poble, allà on regnava la pau, allò que més anhelava.
Quan la veié per primera vegada, pensà que tenia el mateix rostre i els mateixos cabells negres que la seva germana. Potser per això se n'enamorà. Sentir-la riure i parlar era una dolça manera d'ofegar l'enyorança que sentia. Visqueren dos anys de felicitat immensa. Va arribar a creure que el seu passat no havia existit mai. Però el passat retorna sempre disposat a vèncer la partida al present. Una nit de tempesta la policia el vingué a cercar a la caseta. Ell els pregà que no la despertessin. No tingué temps de besar-la sense interrompre el seu son profund. Només disposà d'un breu instant per acaronar el seu rostre amb la mirada i pensar que l'estimaria sempre, passés el que passés.
En el judici que se celebrà uns mesos més tard, el condemnaren a cadena perpètua per un atemptat que no havia comès. El món s'enfonsà als seus peus. Passà deu llargs anys a la presó. L'amor que sentia i l'esperança de tenir-la de nou en els seus braços l'ajudà a sobreviure. Passats deu anys, la família i els amics aconseguiren reunir les proves suficients per declarar-lo innocent de l'atemptat en què moriren deu persones. Fou posat en llibertat i tornà a buscar-la. Però deu anys són molt de temps.
L'home s'agenollà davant la tomba d'ella i plorà durant hores. Els sanglots i els gemecs espantaren el sol, que s'amagà rere uns núvols de tempesta. La pluja caigué sobre la terra humida durant hores. Més tard, la terra xopa es fongué amb les llàgrimes i la sang, quan hores més tard ell trobà la mort desitjada als braços del germà d'ella, la viva expressió de l'odi que no mor mai, davant el sepulcre de la dona que estimà.


Comentaris

  • Amor versus violència[Ofensiu]
    Mireia Balasch | 14-10-2012 | Valoració: 8

    Aquest és un relat romàntic i dolç, una història trista i bella en què la natura, de la qual en vivim allunyats, esdevé la solució als problemes dels humans.

    M'agrada la metàfora, les descripcions i la irracionalitat que desprèn la passió no continguda. La vida només té sentit si un mateix l'hi troba.

    Gràcies, Meritxell.

l´Autor

Meritxell Sánchez Costa

1 Relats

1 Comentaris

880 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor