Cercador
El preu del desig
Un relat de: Mireia Balasch- Compartir:
Avui fa cent anys que l’Antoine va morir i, per primera vegada, em veig en cor de parlar- ne. Avui fa cent anys que vaig perdre el control. Cent anys del seu assassinat. Un accident, dieu? No, de cap manera. Les nígules sabem que no existeixen. I els xalocs, també.
Vagava, com sempre, pel desert, cansada que l’esperit del vent que aquella tarda m’havia despertat de la migdiada em perseguís. Era un xaloc jove arribat d’Almeria, juganer i pesat. El vaig despistar rere una enorme duna. Vaig veure com prenia la forma d’una atractiva sahrauí i s’endinsava a l’oasi disposat a entabanar un pastor.
Els miratges són l’especialitat dels xalocs, però aquell nefast 31 de juliol la causant i víctima vaig ser jo.
Amb la parsimònia de la boira vaig allunyar-me cap al nord i em vaig enlairar fins que el verger es convertí en un punt de pols. Les meves germanes brunzien metres enllà. Em bressaven les seves rialles innocents. I de sobte, l’estrèpit.
Aparegué sense avisar, damunt meu. Em travessà. Mai havia sentit aquell pessigolleig. Una carícia de pell, inesperada, desconeguda.
Talment un àngel convertit en humà, percebia amb intensitat l’emoció al cor de l’Antoine, que feia davallar l’avioneta rabent, la redreçava i planejava com si res. L’alegria del seu cor se m’arrapava. Es trobava cada cop més enfora... i jo el sentia cada cop més endins.
Hipnotitzada, el vaig seguir. El vaig avançar. M’hi vaig tirar al damunt. El vaig mirar i... em vaig desfer en una pluja fina.
Transformada una altra vegada en núvol, vaig desitjar tenir el poder del xaloc i prendre l’aspecte d’una bella dona de cotó fluix, sentir el torbament de l’altre, assaborir la tranquil·litat de l’astorament dibuixat al seu rostre. Vaig voler ser el meu oposat i no sé per quina raó els déus em van escoltar.
L’Antoine volava baix, segur. Tenia a l’abast el seu objectiu. La família es pregunta per què va deixar anar els comandaments i es va precipitar cap a la gran roca.
Un somriure infantil li amorosia l’expressió i un ble ros li queia enmig del front. Semblava que una mà celestial l’hagués bressat fins a expel·lir el darrer alè.
Vagava, com sempre, pel desert, cansada que l’esperit del vent que aquella tarda m’havia despertat de la migdiada em perseguís. Era un xaloc jove arribat d’Almeria, juganer i pesat. El vaig despistar rere una enorme duna. Vaig veure com prenia la forma d’una atractiva sahrauí i s’endinsava a l’oasi disposat a entabanar un pastor.
Els miratges són l’especialitat dels xalocs, però aquell nefast 31 de juliol la causant i víctima vaig ser jo.
Amb la parsimònia de la boira vaig allunyar-me cap al nord i em vaig enlairar fins que el verger es convertí en un punt de pols. Les meves germanes brunzien metres enllà. Em bressaven les seves rialles innocents. I de sobte, l’estrèpit.
Aparegué sense avisar, damunt meu. Em travessà. Mai havia sentit aquell pessigolleig. Una carícia de pell, inesperada, desconeguda.
Talment un àngel convertit en humà, percebia amb intensitat l’emoció al cor de l’Antoine, que feia davallar l’avioneta rabent, la redreçava i planejava com si res. L’alegria del seu cor se m’arrapava. Es trobava cada cop més enfora... i jo el sentia cada cop més endins.
Hipnotitzada, el vaig seguir. El vaig avançar. M’hi vaig tirar al damunt. El vaig mirar i... em vaig desfer en una pluja fina.
Transformada una altra vegada en núvol, vaig desitjar tenir el poder del xaloc i prendre l’aspecte d’una bella dona de cotó fluix, sentir el torbament de l’altre, assaborir la tranquil·litat de l’astorament dibuixat al seu rostre. Vaig voler ser el meu oposat i no sé per quina raó els déus em van escoltar.
L’Antoine volava baix, segur. Tenia a l’abast el seu objectiu. La família es pregunta per què va deixar anar els comandaments i es va precipitar cap a la gran roca.
Un somriure infantil li amorosia l’expressió i un ble ros li queia enmig del front. Semblava que una mà celestial l’hagués bressat fins a expel·lir el darrer alè.
l´Autor
20 Relats
28 Comentaris
6146 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Les històries em persegueixen des de fa quaranta anys i, quan les vaig trobar a faltar, vaig decidir estudiar periodisme. Escric per a mi, per als altres, invento per als meus fills i cerco més enllà de les estrelles el sentit d'una vida plena de màgia i misteri. En un debat etern entre ment i cor, sovint les imatges ajuden més que els mots. Com tothom, respiro per transcendir i estimar.Gràcies per llegir i dir.
Mireia