Dissabte

Un relat de: Mireia Balasch
En Trasto era un gat negre de mirada intensa i moviment suau. Prim, elegant, divertit, estimat. Diuen que la curiositat s’aferra als felins i els torna desconfiats, però en Trasto mai deixà de córrer, saltar ni insistir. No es va cremar una cella, com el seu company Tigrit, ni se li va quedar el cap encallat a un iogurt, com a en Rai. No. Feia, feia i només de tant en tant observava. Ahir i demà eren conceptes que desconeixia.

El va adoptar na Ramona en fer 75 anys. Ni dinar ni festa: el tercer gat. Perquè ella era així, senzilla.

Amb el temps es quedaren sols. Ho van acceptar sense drames. La rutina i la bondat dels veïns amorosien les seves vides.

Al contrari de la majoria dels gats en Trasto es deixava agafar. No es cansava mai de carícies, mirades i paraules boniques. Na Ramona agraïa cada dia a Déu la sort que tenia i quan mirava l’horitzó des del balcó que donava a la mar no ho feia amb cap preocupació ni desig a la ment, només mirava.

El dia de l’accident res presagiava el canvi. La llum era clara, els núvols, rodons, i el rastre dels avions embellia el paisatge.

Na Ramona s’havia cordat l’últim cordó de la jaqueta i s’arreglava els cabells. En Trasto la mirava de reüll des de la banda oposada del rebedor. Algú va demanar l’ascensor i dreçà les orelles de sobte. Llavors ella se li acostà l’agafà. Roncava només de sentir l’escalfor de la seva amiga humana. Feia olor de préssec, encara que no l’hagués tastat mai.

Na Ramona avançà amb ell fins a la porta i es girà cap al mirall. En Trasto s’hi reflectí per primera vegada. El gat del davant tenia la mirada incisiva i el pèl lluent. Es remogués. Na Ramona ofegà un crit i perdé l’equilibri.

Tot es tornà negre.

La dona de fer feines telefonà l’ambulància en trobar-la i na Ramona marxà de casa en llitera.

En Trasto no entenia res. Aquell dia la vida féu un gir de 180 graus. Va continuar tenint aigua i pinso i pernil, però la casa es tornà freda de cop, gegantina i fosca. No hi havia jocs ni carícies. Els sons coneguts es van fondre en el silenci i la nostàlgia s’instal·là en el seu cosset com una segona pell, dura, impenetrable.

Amb les setmanes deixà de córrer i la butaca del menjador es convertí en el seu refugi. Menjava, dormia i mirava per la finestra des del seu far isolat. Cada dia igual.

Na Ramona passà un any d’hospital en hospital, fins que decidí que en tenia prou. Va morir el 13 de juny.

Era un dia especialment calorós. El cotó del coixí li feia pessigolles i notava com la temperatura del cos li augmentava per moments. Per això cercà el raconet més fresc de la casa.

Saltà de la butaca amb desgana. Ja no controlava les seves potes. Se sabia feixuc. La claror travessava el pis i no deixava espai a les ombres. Es retallaven els mobles, els ampits, els marcs de les portes. Avançava lentament, com si desitgés ser conscient del funcionament de cadascuna de les parts del seu cos.

En passa per davant del mirall es girà. A l’altra banda hi havia un estrany. El gat que l’observava tenia els ulls petits, el cap, excessivament gran, i una barbeta coberta de pèls blancs, com un fanal apagat la vigília de Nadal.

El vell. Qui era aquell vell? Què hi feia a casa seva? Quanta tristesa transmetia amb el seu pas cansat i gris!

En Trasto es quedà mirant-se i en pondre’s el sol expirà el seu darrer alè.

Comentaris

  • COMENTARIS[Ofensiu]
    Noia Targarina | 17-01-2022 | Valoració: 10

    Molt bonic el relat i molt tendra m' agradat molt .

    Continua escribint així, val la pena llegir-te

    Una abraçada

    Noia Targarina

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mireia Balasch

Mireia Balasch

18 Relats

26 Comentaris

3905 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Les històries em persegueixen des de fa quaranta anys i, quan les vaig trobar a faltar, vaig decidir estudiar periodisme. Escric per a mi, per als altres, invento per als meus fills i cerco més enllà de les estrelles el sentit d'una vida plena de màgia i misteri. En un debat etern entre ment i cor, sovint les imatges ajuden més que els mots. Com tothom, respiro per transcendir i estimar.

Gràcies per llegir i dir.

Mireia