Cercador
Dones que giravolten
Un relat de: Mireia Balasch- Compartir:
Teresina
Va ser una de tantes, amb la diferència que ella era la nostra, la Teresina de Cal Manquelo, la graciosa i xerraire Teresina de Cal Manquelo, amb la seva veu estrident, els ulls aigualits enmig d’un rostre de rotunditats, les passes sempre ràpides, l’oïda parada, tafanera. Va rebre les ordres de la senyora i la "senyoreta", va vestir els fills, els néts i alguns besnéts, va treballar la terra i va estimar la casa. La Teresina… Fins i tot tenia nom de persona humil i llinatge d’amoreta: Fontova.
Una figura rabassuda enfila el carrer Concepció Soler i s’atura a la font. Reuneix forces per la pujada fins a la plaça. És dia de mercat i el poble bull. Avui va acompanyada de la néta gran de la senyoreta Maria, que, soltera, casada, vídua i copropietària del casalot, continua essent per ella la senyoreta. Mai li va dir Maria, mai. Sempre la senyoreta Maria.
Després de la parada la nena li agafa la mà. Ho fa només amb ella: ni amb la mare, ni amb el pare, ni amb l’àvia ni amb el sant del seu l’oncle. Però la Teresina no ho sap, només sent la pell fina contra la seva, aspra, clivellada per l’excés d’aigua i sabó.
Creuen la porxada, que ara ja no rep el nom de Plaça de la Constitució sinó de l’1 d’Octubre, perquè a Les Borges tot ha canviat i les estelades guarneixen els xamfrans. No li agradaria gens, a la Teresina, això, era de les que pensava que amb Franco es vivia millor que sense ell. I no la treies d’aquí! S’havia empassat la propaganda del règim sense dubtar, que si el general feia fer pantans, que si donava tant als pobres, que si els nens tornaven d’escola ben educats... Amb el pare, si parlaven de política, s’enganxaven a la primera de canvi, ara, després de quatre enrabiades per cap, pam-pam a l’esquena i un altre cop amics. Au.
L’àvia els ha comanat coca de recapte per dinar. La van a comprar al forn del carrer del Carme, un cau lúgubre, amb l’aparadoret auster. Les coques salades separades de les dolces, posadetes al centre de safates grises. Un parell de croissants, unes palmaretes i un gerro de flors vell, esquifit. A dins, rialles de dones que baden i paguen, embriagades pel perfum del pa i les orelletes acabades de fer. "Teresina, en podem comprar?", li demana la pubilla. "Elisenda, la iaia no ho vol", contesta compassiva. Només una per a tu i per a mi, insisteix. I surten amb una orelleta cadascuna, grossa, oliosa, trencadissa, ensucrada.
Se la mengen de tornada seduïdes per un silenci diví.
A la cuina hi ha un tamboret alt, arraconat. S’hi asseu a berenar pa amb tomàquet i botifarra cada tarda, després de la migdiada. Hi cap justa justa i mira cap a la porta que dóna al menjador. A una banda queda la lleixa de la llar de foc, a l’altra, la taula per treballar, amb les balances ben apropet. Els pesos es guarden a un calaix del bufet. Mig segle després de comprar-los no en faltava cap. Em demano si encara hi deuen ser, adormits al costat dels coberts. De petita m’encantava jugar-hi! Els trèiem a l’hora de fer pa de pessic. En posàvem dos de cent grams i una de cinquanta a un plateret, i el sucre, a l’altre. Amb la farina, tres de cent i un de cinquanta. Després els col·locava definitivament al seu estoig de fusta fosca i les balances, a la paret.
Avui menja la part del crostó a grans mossegades. Està sola. Té les mans greixoses i les ungles tallades arran. Du el davantal d’agües grises que la tia Magda li va regalar per Nadal ple de llànties. Les cames li fan mal de carregar bosses i ja voldria que fos negra nit. L’agost se li està fent llarg... En du seixanta-un.
Tots tenim un preciós somni i ens mereixem que es faci realitat. El de la Teresina, que no en sabia de lletra ni havia sentit a parlar de la Mercè Rodoreda, era viure en una caseta amb jardí. Quan va escoltar que més enllà del Passeig del Terrall aixecaven quatre blocs d’adossades, va córrer a demanar-ne el preu. Des de llavors i durant cinc anys va viure per reunir els diners de l’entrada, trinco-trinco, dia rere dia, sense fer renou. Se la veia tan feliç!!! Imaginava el rebedor, amb un mirall quadrat i un moble amb flors, la cuina, lluminosa, blanca, l’habitació, amb un llit individual ample i un armari generós, i el jardí... esquitxat de rosers. Tots l’hauríem d’haver vist el dia que li van donar les claus. Si hagués pogut, hauria aturat el món en aquell instant. La joia que se l’enduia no es pot explicar. Finalment va passar la part més tranquil·la de la vida en una casa amb jardí. Per ella i per als que hi vam ser, un bocí de paradís.
Dolça
15 d’agost de 2018
Esgotada i feliç. El dinar ha anat molt bé. He trobat la Montserrat una mica absent... La mamà, contenta. Gaudeix de veure junts els seus néts. Ser àvia deu ser fantàstic.
He parat la taula com si fos Nadal: les estovalles amb el nom de la mamà gravades, els coberts de plata del casament, les copes amb la sanefeta daurada i els joc de tovallons morats que vàrem comprar a Suècia. La Magda insistia que poséssim els de la mamà, però només en queden set i més aviat esfilagarssats. Li he dit: "De cap manera, Dada!"
El llobarro amb patates i el pastís de poma, èxit total! Només m’ha sobrat la calor.
10 d’octubre de 2018
Xim-xim. Plou suaument. Les gotes llisquen per la finestra i recordo el piset on vivíem amb en Joan abans de casar-nos, el carrer estret, tranquil… Mai em va molestar obrir el balcó i donar un petó al veí de davant. Sovint tenia les persianes tancades. I aquell plàstic perquè no s’embrutessin feia tan lleig! No ho havia vist abans. Ni ho he vist després.
A en Joan no li puc dir que enyoro el nostre carreret els dies de pluja. I l’olor de la terra de les plantes que se t’enganxava al nas, de tan atapeïdes que les tenia. Quant de color!!! I l’aigua que baixava com un torrent… I el fanal que tan prest vaig aprendre a dibuixar amb tots el detalls. Però, sobretot, el so de la pluja... Quedava mig empresonat al carrer, aturat en el temps, esplaiant-se. Un xip-xap etern. Un xip-xap etremaliat.
El meu balcó...
14 de febrer de 2019
Tenim apartament! I a Sant Feliu! Una mica lluny de la platja, però ben nostre. El jardí fa més cinquanta metres quadrats i he comprat tres tumbones, una tauleta i un para-sol color crema. La nena se’ns mor de l’alegria. No m’ho crec! El de la Garrotxa el llogarem, que en Joan no se’n vol desfer de cap de les maneres. Jo… mira… amb aquest sóc felicíssima!
Les pastisseries de la ciutat van plenes de magdalenes en forma de cor i dolços color rosa. Sembla mentida!
28 de març de 2019
He convidat l’Elisenda i el Xavier a l’apartamentet per Setmana Santa. Tenim tres habitacions. Estan enamorats del poble, sobretot ella, que hi té bons amics de la infantesa.
On deuen ser els meus?
Barcelona sembla lluny.
7 de setembre de 2019
La mamà… morta… Sóc… un bocí de bocins.
Mamà! Mamaaaà! On ets? Em sents?
T’he vist arrugada, mamà… i tan vella! He oblidat de cop la teva veu i he pensat en els retrets que t’he fet al llarg de la vida. Massa. Infinits. Injustos. Inútils, mamà, ara ho sé. M’has perdonat? … Vull saber si em podré perdonar jo.
La Marina està ajaguda amb el cobrellit que ens vas ajudar a fer al damunt i mira les estrelles per la finestra. Fa molt de fred...
No puc respirar. Coneixes algú que s’hagi ofegat de tristor?
Mamà… Mamà...
3 d’octubre de 2019
La mamà avui hauria fet anys. Noranta-sis.
Hi penso cada dia i m’adormo dient l’oració de quan era petita. Ara ella és el nostre àngel de la guarda… Encara hi és.
Els primers dies després de la seva mort podia sentir una respiració al meu voltant, hi ha havia una presència física completament nova que m’assaltava en qualsevol moment, com si ens vigilés… Però s’ha fos.
Esvaïda, mamà. Borrosa.
1 de novembre de 2019
No m’he vist en cor de baixar a Barcelona i anar al cementiri. Tinc la imatge del seu cos al taüt gravada al front. Ben maquillada, però tan prima i xuclada de galtes! Pell i ossos. Pell i ossos. Tanta bellesa i elegància reduïda a…
15 de març de 2020
Confinada! La Marina confinada al mini pis de Viladecans i jo amb el cor encongit. Mare meva! On anirem a parar?
20 de març de 2020
En Joan diu que anirà a més, que els hospitals col·lapsaran i ens ho hem d’agafar amb paciència. No sembla patir per la nena. Als xats que fem amb prou feines s’hi queda un quart d’hora. Som com el dia i la nit.
8 d’abril de 2020
No podem anar a l’apartament. En Joan no se la vol jugar.
Necessito caminar per la platja i veure la llum reflectida a les onades.
5 de maig de 2020
Ja veiem el final d’aquesta tortura. Entre fase i fase encara podrem remullar-nos.
La ciutat està preciosa el mes de maig, és un esclat de flors. Hi manca l’alegria, malgrat tot.
Paciència, Núria.
20 de juny de 2020
La Marina ha tornat a casa amb un gran somriure. El confinament a la capsa de llumins s’ha acabat. Gràcies a Déu!
4 de juliol de 2020
Hem vingut amb un parell de maletes ben grosses. M’hi quedaria fins l’octubre!
Tothom m’ha dit que al juny feia gust banyar-se. L’aigua lluïa i els barcelonins encara no havien desembarcat.
Ho trobo tot perfecte.
15 d’agost de 2020
No he gosat dir res als germans. Celebrar el sant de la mamà a casa... és massa. En Joan i la Marina m’han convidat a dinar.
A Sant Feliu tot passa més a poc a poc i començo a conéixer les pedres del camí de ronda.
Quan fa molt de vent, desitjo ser ocell.
4 de setembre de 2020
Acabades les vacances i les ganes d’estar sola, torno a la ciutat. A la comoditat de la torre, per ser honesta. Em posava tan nerviosa no poder aparcar! I trobava a faltar la Marina.
10 d’octubre de 2020
M’he llevat després que en Joan marxés a la feina i la nena baixés a demanar-me un tallat amb molta crema i amor. :)
Miro la seva cara rodona i el cor se’m desfà. Encara! Amb 25 anys ben fets, milers de somnis, postes de sol, festes majors, casaments, confidències, nits sense dormir, i té somriure de nena. La nena. La meva nena.
S’ha pres un mes sabàtic després de deixar la feina i l’arrossego a continuar a casa amb mi. Fem puzzles, llegim, dissenyem un nou menjador, cosim amb parsimònia, mirem pel·lícules romàntiques en versió original i cuinem. Tan diferent a jo! I tan semblant...
Bufona, callada, obedient, riallera.
Petita meva.
Marina!
La senyoreta silenci
Fina, discreta, menuda. Sobrevola el local amb elegància. Lleugera i calmosa. Parla clar, amb una tendresa gairebé maternal. Convida a confidències mesurades. Escolta, assenteix lentament i somriu rere la mascareta que està obligada a portar. Regala caramels als infants, serveix els tallats amb atenció. Un dia li demano si té fills i m’explica que són a la Xina aprenent l’idioma. No els anomena amb nostàlgia sinó amb tranquil·litat. Viuen a la Xina amb els meus pares i estan aprenent xinès. Punt i final. No afegeix res. Fer-li més preguntes fregaria la mala educació. Però m’atrau. Vull conversar-hi un xic més. Li dic que sóc l’Elisenda i em contesta que el seu nom és Anjing. Significa alguna cosa?, inquireixo. Sí, silenci. Sóc la senyoreta Silenci.
L’hereva
- Tu no n’has de fer res del que jo li digui a la meva germana. Sempre nyic, nyic, nyic, nyic! Com un corcó.
- Com que no? Ets tu que no s’ha de ficar en les seves coses! No t’hem demanat l’opinió, que jo sàpiga.
- Ella té boca i jo estic en el meu dret de dir-li que vulgui. Què ens saps tu de dur una casa? Si fa trenta anys que no la deixes ni canviar el sofà.
- El sòfà, el sofà… Què li passa al sofà?
- Que fa llàstima, ves!
- Això ho dius tu.
- I tothom, Josep, i tothom. Ni el sofà, ni la cuina, ni les cadires…
- Va, Dada, deixa-ho estar.
- No, Maria, no! Algú li ha de parar els peus! Que els meus fills no han estat mai convidats a casa vostra. I tenen més de trenta anys!
- Ni jo a la seva!
- Per l’amor de Déu!
- No sóc jo qui fica el nas on no em demanen.
- Uff...
- Així, tots contents? Ho oblidem i s’ha acabat? Sempre igual! No sabeu fer les coses, les Dalmau, cap de vosaltres. Crideu, critiqueu i després, tot oblidat. Vols que parlem dels diners de l’enterrament? Oi que no?
- Això a tu ni et va ni et ve. Sempre amb els diners…
- Si és a la meva dona a qui no has pagat el que li deus, i tant que em va i ve!
- Prou, Josep, prou.
- Però és que sempre estem igual, Maria!
- He dit que prou! Ets tu que sempre estàs igual. N’estic farta! Deixa-ho estar i tinguem la festa en pau.
La discusió es tanca en fals. En Josep no perdona. Viu amb un rau-rau malaltís, pendent del que fan els altres, i posar verda la família de la dona és tota una addicció. Na Magda ho sap i sofreix a estones. Són molt anys aguantant una persona desagradable i desagraïda cada vegada que hi ha reunions familiars. Molts! Massa. Dècades. Es diu aviat. De cap de les maneres pot entendre què hi fa amb aquest home la seva germana. La té empresonada. I no ho entén. No ho entén.
Ella
Asseguda a la punta del sofà, llegeix. La làmpara de peu desprèn una llum càlida, groguenca, un xic pobra, però suficient per l’hora del dia, quan el sol encara no s’ha amagat. Llegeix al matí, al migdia, novel·les i revistes del cor. Les primeres, sobretot. Les devora i, una setmana després d’acabar-les, oblida el nom de la protagonista. No era important per ella. Gens. Allò que la mou és l’emoció del moment, el viatge. Mentre renta els plats recorda passatges del llibre que està vivint i es veu reflectida en alguns pensaments de l’heroïna. Ignora que ella també ho és. Es considera petita i insignificant, transparent com una volva, freda com la neu. I la supervivència batega a mil per hora dins el seu cor, tanmateix.
Aquest és també el seient de cosir. Mitjons del marit i vores de faldilles. Ho fa tranquil·lament, amb un punt d’inseguretat. Els dits ossuts de la mà esquerra aguanten la roba i els de la dreta saltironegen tot fent forat. El didal, damunt de la capseta, espera. Hi ha dies que només és testimoni del joc. Els temps s’atura i passa rabent a la vegada. Pau.
Un dia a la setmana va a la perruqueria. Sempre hi ha xivarri! Ella hi aporta la seva presència i riu per sota del nas els acudits i les anècdotes. Davant del mirall i pendents de l’evolució del pentinat, algunes clientes fullegen la Pronto i aguditzen el seu esperit crític per trobar la comparació més barroera entre la nova rica i el seu vestit, o la nova rica i el marit, o la nova rica i el director de cinema que ha descobert un talent amagat. Amagat i ben pelut!, exclama una, i torna la festa. Com cada dimecres.
Les rialles tampoc li manquen els divendres, el dia del xocolata amb les amigues de l’associació. Mateixa hora, mateix lloc, mateixes converses. Estimen que sigui callada, no la interrompen, li pregunten pels néts, elogien el seu domini de la llengua, l’ajuden a manejar les noves tecnologies… Confien. Mai li retreuran que no escombri més sovint, s’oblidi de comprar les cuixes de pollastre o es passi dies sencers sens sortir. No. Jutjar no forma part de la seva relació. Han contret un pacte ferm i invisible d’entrega mútua, han entès que són valuoses en el seu jardí. I la mare n’és la flor més delicada.
Va ser una de tantes, amb la diferència que ella era la nostra, la Teresina de Cal Manquelo, la graciosa i xerraire Teresina de Cal Manquelo, amb la seva veu estrident, els ulls aigualits enmig d’un rostre de rotunditats, les passes sempre ràpides, l’oïda parada, tafanera. Va rebre les ordres de la senyora i la "senyoreta", va vestir els fills, els néts i alguns besnéts, va treballar la terra i va estimar la casa. La Teresina… Fins i tot tenia nom de persona humil i llinatge d’amoreta: Fontova.
Una figura rabassuda enfila el carrer Concepció Soler i s’atura a la font. Reuneix forces per la pujada fins a la plaça. És dia de mercat i el poble bull. Avui va acompanyada de la néta gran de la senyoreta Maria, que, soltera, casada, vídua i copropietària del casalot, continua essent per ella la senyoreta. Mai li va dir Maria, mai. Sempre la senyoreta Maria.
Després de la parada la nena li agafa la mà. Ho fa només amb ella: ni amb la mare, ni amb el pare, ni amb l’àvia ni amb el sant del seu l’oncle. Però la Teresina no ho sap, només sent la pell fina contra la seva, aspra, clivellada per l’excés d’aigua i sabó.
Creuen la porxada, que ara ja no rep el nom de Plaça de la Constitució sinó de l’1 d’Octubre, perquè a Les Borges tot ha canviat i les estelades guarneixen els xamfrans. No li agradaria gens, a la Teresina, això, era de les que pensava que amb Franco es vivia millor que sense ell. I no la treies d’aquí! S’havia empassat la propaganda del règim sense dubtar, que si el general feia fer pantans, que si donava tant als pobres, que si els nens tornaven d’escola ben educats... Amb el pare, si parlaven de política, s’enganxaven a la primera de canvi, ara, després de quatre enrabiades per cap, pam-pam a l’esquena i un altre cop amics. Au.
L’àvia els ha comanat coca de recapte per dinar. La van a comprar al forn del carrer del Carme, un cau lúgubre, amb l’aparadoret auster. Les coques salades separades de les dolces, posadetes al centre de safates grises. Un parell de croissants, unes palmaretes i un gerro de flors vell, esquifit. A dins, rialles de dones que baden i paguen, embriagades pel perfum del pa i les orelletes acabades de fer. "Teresina, en podem comprar?", li demana la pubilla. "Elisenda, la iaia no ho vol", contesta compassiva. Només una per a tu i per a mi, insisteix. I surten amb una orelleta cadascuna, grossa, oliosa, trencadissa, ensucrada.
Se la mengen de tornada seduïdes per un silenci diví.
A la cuina hi ha un tamboret alt, arraconat. S’hi asseu a berenar pa amb tomàquet i botifarra cada tarda, després de la migdiada. Hi cap justa justa i mira cap a la porta que dóna al menjador. A una banda queda la lleixa de la llar de foc, a l’altra, la taula per treballar, amb les balances ben apropet. Els pesos es guarden a un calaix del bufet. Mig segle després de comprar-los no en faltava cap. Em demano si encara hi deuen ser, adormits al costat dels coberts. De petita m’encantava jugar-hi! Els trèiem a l’hora de fer pa de pessic. En posàvem dos de cent grams i una de cinquanta a un plateret, i el sucre, a l’altre. Amb la farina, tres de cent i un de cinquanta. Després els col·locava definitivament al seu estoig de fusta fosca i les balances, a la paret.
Avui menja la part del crostó a grans mossegades. Està sola. Té les mans greixoses i les ungles tallades arran. Du el davantal d’agües grises que la tia Magda li va regalar per Nadal ple de llànties. Les cames li fan mal de carregar bosses i ja voldria que fos negra nit. L’agost se li està fent llarg... En du seixanta-un.
Tots tenim un preciós somni i ens mereixem que es faci realitat. El de la Teresina, que no en sabia de lletra ni havia sentit a parlar de la Mercè Rodoreda, era viure en una caseta amb jardí. Quan va escoltar que més enllà del Passeig del Terrall aixecaven quatre blocs d’adossades, va córrer a demanar-ne el preu. Des de llavors i durant cinc anys va viure per reunir els diners de l’entrada, trinco-trinco, dia rere dia, sense fer renou. Se la veia tan feliç!!! Imaginava el rebedor, amb un mirall quadrat i un moble amb flors, la cuina, lluminosa, blanca, l’habitació, amb un llit individual ample i un armari generós, i el jardí... esquitxat de rosers. Tots l’hauríem d’haver vist el dia que li van donar les claus. Si hagués pogut, hauria aturat el món en aquell instant. La joia que se l’enduia no es pot explicar. Finalment va passar la part més tranquil·la de la vida en una casa amb jardí. Per ella i per als que hi vam ser, un bocí de paradís.
Dolça
15 d’agost de 2018
Esgotada i feliç. El dinar ha anat molt bé. He trobat la Montserrat una mica absent... La mamà, contenta. Gaudeix de veure junts els seus néts. Ser àvia deu ser fantàstic.
He parat la taula com si fos Nadal: les estovalles amb el nom de la mamà gravades, els coberts de plata del casament, les copes amb la sanefeta daurada i els joc de tovallons morats que vàrem comprar a Suècia. La Magda insistia que poséssim els de la mamà, però només en queden set i més aviat esfilagarssats. Li he dit: "De cap manera, Dada!"
El llobarro amb patates i el pastís de poma, èxit total! Només m’ha sobrat la calor.
10 d’octubre de 2018
Xim-xim. Plou suaument. Les gotes llisquen per la finestra i recordo el piset on vivíem amb en Joan abans de casar-nos, el carrer estret, tranquil… Mai em va molestar obrir el balcó i donar un petó al veí de davant. Sovint tenia les persianes tancades. I aquell plàstic perquè no s’embrutessin feia tan lleig! No ho havia vist abans. Ni ho he vist després.
A en Joan no li puc dir que enyoro el nostre carreret els dies de pluja. I l’olor de la terra de les plantes que se t’enganxava al nas, de tan atapeïdes que les tenia. Quant de color!!! I l’aigua que baixava com un torrent… I el fanal que tan prest vaig aprendre a dibuixar amb tots el detalls. Però, sobretot, el so de la pluja... Quedava mig empresonat al carrer, aturat en el temps, esplaiant-se. Un xip-xap etern. Un xip-xap etremaliat.
El meu balcó...
14 de febrer de 2019
Tenim apartament! I a Sant Feliu! Una mica lluny de la platja, però ben nostre. El jardí fa més cinquanta metres quadrats i he comprat tres tumbones, una tauleta i un para-sol color crema. La nena se’ns mor de l’alegria. No m’ho crec! El de la Garrotxa el llogarem, que en Joan no se’n vol desfer de cap de les maneres. Jo… mira… amb aquest sóc felicíssima!
Les pastisseries de la ciutat van plenes de magdalenes en forma de cor i dolços color rosa. Sembla mentida!
28 de març de 2019
He convidat l’Elisenda i el Xavier a l’apartamentet per Setmana Santa. Tenim tres habitacions. Estan enamorats del poble, sobretot ella, que hi té bons amics de la infantesa.
On deuen ser els meus?
Barcelona sembla lluny.
7 de setembre de 2019
La mamà… morta… Sóc… un bocí de bocins.
Mamà! Mamaaaà! On ets? Em sents?
T’he vist arrugada, mamà… i tan vella! He oblidat de cop la teva veu i he pensat en els retrets que t’he fet al llarg de la vida. Massa. Infinits. Injustos. Inútils, mamà, ara ho sé. M’has perdonat? … Vull saber si em podré perdonar jo.
La Marina està ajaguda amb el cobrellit que ens vas ajudar a fer al damunt i mira les estrelles per la finestra. Fa molt de fred...
No puc respirar. Coneixes algú que s’hagi ofegat de tristor?
Mamà… Mamà...
3 d’octubre de 2019
La mamà avui hauria fet anys. Noranta-sis.
Hi penso cada dia i m’adormo dient l’oració de quan era petita. Ara ella és el nostre àngel de la guarda… Encara hi és.
Els primers dies després de la seva mort podia sentir una respiració al meu voltant, hi ha havia una presència física completament nova que m’assaltava en qualsevol moment, com si ens vigilés… Però s’ha fos.
Esvaïda, mamà. Borrosa.
1 de novembre de 2019
No m’he vist en cor de baixar a Barcelona i anar al cementiri. Tinc la imatge del seu cos al taüt gravada al front. Ben maquillada, però tan prima i xuclada de galtes! Pell i ossos. Pell i ossos. Tanta bellesa i elegància reduïda a…
15 de març de 2020
Confinada! La Marina confinada al mini pis de Viladecans i jo amb el cor encongit. Mare meva! On anirem a parar?
20 de març de 2020
En Joan diu que anirà a més, que els hospitals col·lapsaran i ens ho hem d’agafar amb paciència. No sembla patir per la nena. Als xats que fem amb prou feines s’hi queda un quart d’hora. Som com el dia i la nit.
8 d’abril de 2020
No podem anar a l’apartament. En Joan no se la vol jugar.
Necessito caminar per la platja i veure la llum reflectida a les onades.
5 de maig de 2020
Ja veiem el final d’aquesta tortura. Entre fase i fase encara podrem remullar-nos.
La ciutat està preciosa el mes de maig, és un esclat de flors. Hi manca l’alegria, malgrat tot.
Paciència, Núria.
20 de juny de 2020
La Marina ha tornat a casa amb un gran somriure. El confinament a la capsa de llumins s’ha acabat. Gràcies a Déu!
4 de juliol de 2020
Hem vingut amb un parell de maletes ben grosses. M’hi quedaria fins l’octubre!
Tothom m’ha dit que al juny feia gust banyar-se. L’aigua lluïa i els barcelonins encara no havien desembarcat.
Ho trobo tot perfecte.
15 d’agost de 2020
No he gosat dir res als germans. Celebrar el sant de la mamà a casa... és massa. En Joan i la Marina m’han convidat a dinar.
A Sant Feliu tot passa més a poc a poc i començo a conéixer les pedres del camí de ronda.
Quan fa molt de vent, desitjo ser ocell.
4 de setembre de 2020
Acabades les vacances i les ganes d’estar sola, torno a la ciutat. A la comoditat de la torre, per ser honesta. Em posava tan nerviosa no poder aparcar! I trobava a faltar la Marina.
10 d’octubre de 2020
M’he llevat després que en Joan marxés a la feina i la nena baixés a demanar-me un tallat amb molta crema i amor. :)
Miro la seva cara rodona i el cor se’m desfà. Encara! Amb 25 anys ben fets, milers de somnis, postes de sol, festes majors, casaments, confidències, nits sense dormir, i té somriure de nena. La nena. La meva nena.
S’ha pres un mes sabàtic després de deixar la feina i l’arrossego a continuar a casa amb mi. Fem puzzles, llegim, dissenyem un nou menjador, cosim amb parsimònia, mirem pel·lícules romàntiques en versió original i cuinem. Tan diferent a jo! I tan semblant...
Bufona, callada, obedient, riallera.
Petita meva.
Marina!
La senyoreta silenci
Fina, discreta, menuda. Sobrevola el local amb elegància. Lleugera i calmosa. Parla clar, amb una tendresa gairebé maternal. Convida a confidències mesurades. Escolta, assenteix lentament i somriu rere la mascareta que està obligada a portar. Regala caramels als infants, serveix els tallats amb atenció. Un dia li demano si té fills i m’explica que són a la Xina aprenent l’idioma. No els anomena amb nostàlgia sinó amb tranquil·litat. Viuen a la Xina amb els meus pares i estan aprenent xinès. Punt i final. No afegeix res. Fer-li més preguntes fregaria la mala educació. Però m’atrau. Vull conversar-hi un xic més. Li dic que sóc l’Elisenda i em contesta que el seu nom és Anjing. Significa alguna cosa?, inquireixo. Sí, silenci. Sóc la senyoreta Silenci.
L’hereva
- Tu no n’has de fer res del que jo li digui a la meva germana. Sempre nyic, nyic, nyic, nyic! Com un corcó.
- Com que no? Ets tu que no s’ha de ficar en les seves coses! No t’hem demanat l’opinió, que jo sàpiga.
- Ella té boca i jo estic en el meu dret de dir-li que vulgui. Què ens saps tu de dur una casa? Si fa trenta anys que no la deixes ni canviar el sofà.
- El sòfà, el sofà… Què li passa al sofà?
- Que fa llàstima, ves!
- Això ho dius tu.
- I tothom, Josep, i tothom. Ni el sofà, ni la cuina, ni les cadires…
- Va, Dada, deixa-ho estar.
- No, Maria, no! Algú li ha de parar els peus! Que els meus fills no han estat mai convidats a casa vostra. I tenen més de trenta anys!
- Ni jo a la seva!
- Per l’amor de Déu!
- No sóc jo qui fica el nas on no em demanen.
- Uff...
- Així, tots contents? Ho oblidem i s’ha acabat? Sempre igual! No sabeu fer les coses, les Dalmau, cap de vosaltres. Crideu, critiqueu i després, tot oblidat. Vols que parlem dels diners de l’enterrament? Oi que no?
- Això a tu ni et va ni et ve. Sempre amb els diners…
- Si és a la meva dona a qui no has pagat el que li deus, i tant que em va i ve!
- Prou, Josep, prou.
- Però és que sempre estem igual, Maria!
- He dit que prou! Ets tu que sempre estàs igual. N’estic farta! Deixa-ho estar i tinguem la festa en pau.
La discusió es tanca en fals. En Josep no perdona. Viu amb un rau-rau malaltís, pendent del que fan els altres, i posar verda la família de la dona és tota una addicció. Na Magda ho sap i sofreix a estones. Són molt anys aguantant una persona desagradable i desagraïda cada vegada que hi ha reunions familiars. Molts! Massa. Dècades. Es diu aviat. De cap de les maneres pot entendre què hi fa amb aquest home la seva germana. La té empresonada. I no ho entén. No ho entén.
Ella
Asseguda a la punta del sofà, llegeix. La làmpara de peu desprèn una llum càlida, groguenca, un xic pobra, però suficient per l’hora del dia, quan el sol encara no s’ha amagat. Llegeix al matí, al migdia, novel·les i revistes del cor. Les primeres, sobretot. Les devora i, una setmana després d’acabar-les, oblida el nom de la protagonista. No era important per ella. Gens. Allò que la mou és l’emoció del moment, el viatge. Mentre renta els plats recorda passatges del llibre que està vivint i es veu reflectida en alguns pensaments de l’heroïna. Ignora que ella també ho és. Es considera petita i insignificant, transparent com una volva, freda com la neu. I la supervivència batega a mil per hora dins el seu cor, tanmateix.
Aquest és també el seient de cosir. Mitjons del marit i vores de faldilles. Ho fa tranquil·lament, amb un punt d’inseguretat. Els dits ossuts de la mà esquerra aguanten la roba i els de la dreta saltironegen tot fent forat. El didal, damunt de la capseta, espera. Hi ha dies que només és testimoni del joc. Els temps s’atura i passa rabent a la vegada. Pau.
Un dia a la setmana va a la perruqueria. Sempre hi ha xivarri! Ella hi aporta la seva presència i riu per sota del nas els acudits i les anècdotes. Davant del mirall i pendents de l’evolució del pentinat, algunes clientes fullegen la Pronto i aguditzen el seu esperit crític per trobar la comparació més barroera entre la nova rica i el seu vestit, o la nova rica i el marit, o la nova rica i el director de cinema que ha descobert un talent amagat. Amagat i ben pelut!, exclama una, i torna la festa. Com cada dimecres.
Les rialles tampoc li manquen els divendres, el dia del xocolata amb les amigues de l’associació. Mateixa hora, mateix lloc, mateixes converses. Estimen que sigui callada, no la interrompen, li pregunten pels néts, elogien el seu domini de la llengua, l’ajuden a manejar les noves tecnologies… Confien. Mai li retreuran que no escombri més sovint, s’oblidi de comprar les cuixes de pollastre o es passi dies sencers sens sortir. No. Jutjar no forma part de la seva relació. Han contret un pacte ferm i invisible d’entrega mútua, han entès que són valuoses en el seu jardí. I la mare n’és la flor més delicada.
Comentaris
-
Agraïment[Ofensiu]Mireia Balasch | 22-01-2021 | Valoració: 7
Gràcies, Atlantis!
El relat és una espècie d'homenatge a algunes dones de la meva família. El temps va del passat al present i podria ser molt més llarg i profund, però vaig sentir que ja havia dit les coses que em van impulsar a començar a escriure'l.
Em fa molt feliç que hi hagis connectat amb el text. De mentides, no en sé dir.
Mireia. -
diari[Ofensiu]Atlantis | 22-01-2021
M'ha semblat llegir el diari d'una dona que retrata una saga familiar. En algunes d'aquestes dones m'hi he trobat jo i en d'altres he vist gent propera i coneguda..Ben escrits els diàlegs i les descripcions,,,Potser m'he perdut en qui és qui però no cre que sigui el mes important sinó els sentiments, les idees, el dia a dia...
M'ha agradat llegir-te.
l´Autor
20 Relats
28 Comentaris
6145 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Les històries em persegueixen des de fa quaranta anys i, quan les vaig trobar a faltar, vaig decidir estudiar periodisme. Escric per a mi, per als altres, invento per als meus fills i cerco més enllà de les estrelles el sentit d'una vida plena de màgia i misteri. En un debat etern entre ment i cor, sovint les imatges ajuden més que els mots. Com tothom, respiro per transcendir i estimar.Gràcies per llegir i dir.
Mireia