Relataires

Un relat de: Mireia Balasch
Cadascú té les seves curolles i en aquesta regió tan petita que anomenem Països Catalans uns centenars llarguets tenim la d’escriure en la nostra llengua, expressar amb paraules que ens semblen autèntiques i riques tot allò que ens passa pel cap. A vegades, qüestions mundanes, com la vida d’una moneda de 5 cèntims, d’altres, elevadíssimes, com la mort d’una mare o la destrucció d’una ciutat a causa de la guerra.

Les noves tecnologies han permès que ens trobem virtualment. Ens registrem en pàgines web, fem cursos d’escriptura a distància i comptem els likes i les visites que tenen els nostres fillets electrònics. Acceptem-ho: som una colla d’orgullosos i orgulloses. Se’n salven ben poques persones. I no m’hi incloc perquè jo també me n’alegro de veure que algú comenta un conte ínfim que he construït amb la mà al cor i he publicat amb una il·lusió infnatil i ximpleta un divendres qualsevol. Un punt de sobèrbia hi és. I dos. I fins i tot tres.

Avui faig autocrítica dels relataires perquè es tracta d’un grup de persones que peca d’intel·lectualitat. Estimem la riquesa i la normativa de la llengua i mirem amb dubte els contes en els quals apareixen faltes d’ortografia, es redueixen les lletres de determinats mots per comoditat o ganes de modernitat i s’introdueixen castellanismes, anglicismes i tota mena de símbols iconogràfics que els padrins dels nostres padrins no sabrien desxifrar. El carro de la fugacitat social ens passa pel damunt i nosaltres ens aferrem al fabrisme com un clau que crema. Crec, sincerament, que estem condemnats a l’extinció.

Avui és un dia trist perquè m’he imaginat que els meus fills i els dels amics catalans que estimen tant o més que jo aquesta petita llengua romànica nostra no gaudiran escrivint en català. Sento que no consultaran el diccionari per conèixer el significat d’una bella paraula que els diem ni s’interessaran per les històries universals i eternes que van escriure Mercè Rodoreda, Josep Maria de Sagarra o Manuel de Pedrolo. Aquestes comunitats que els lletraferits alimentem moriran d’inanició quan els que van néixer abans de l’any 2000, xifra amunt, xifra avall, fem cadufos i estiguem de tornada de tot. A la xarxa, que encara ens sorpèn per les possibilitats que ofereix, quedaran cementiris i encenalls literaris. Des de les estrelles, plorarem la musicalitat dels vocables oblidats. L’única esperança la tindrem en algun estudiós amant de les causes perdudes i vingut de terres estranyes que s’entestarà en aprendre com funciona aquesta cosina del llatí arrelada al nord-est de la península ibèrica, la llengua catalana, una víctima més de l’evolució de la nostra espècie, desterrada des de no sabem quan del paradís de la immortalitat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mireia Balasch

Mireia Balasch

15 Relats

18 Comentaris

3491 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Les històries em persegueixen des de fa quaranta anys i, quan les vaig trobar a faltar, vaig decidir estudiar periodisme. Escric per a mi, per als altres, invento per als meus fills i cerco més enllà de les estrelles el sentit d'una vida plena de màgia i misteri. En un debat etern entre ment i cor, sovint les imatges ajuden més que els mots. Com tothom, respiro per transcendir i estimar.

Gràcies per llegir i dir.

Mireia