Zum-zum

Hi ha el zum-zum reconfortant, que omple tota l’habitació. També hi és l’Alba, la meva estimada Alba, postrada al llit, ja sense sentit, agafant-se la panxa desmesurada d’embarassada. Jo m’ho miro tot des de l’escriptori hipnotitzat pel so constant que surt del ventre de la meva dona. Em porta a la figuera centenària que tenien els avis a tocar del mas, a la vibració que en sortia de la capçada mentre en menjàvem els fruits.
L’Alba segueix inconscient, gronxada pel zumzeig. Abans d’estirar-se al llit m’ha dit que no s’acabava de trobar bé. Que aquell embaràs no anava com havia llegit a les revistes. I jo l’he acaronada per tranquil·litzar-la fins que ha quedat ben adormida. La despullo per poder observar millor el ventre vibrant. Un granet emergeix de sobte, just sobre el melic. En pocs segons tota la panxa se li omple de centenars de bonys que es mouen de pressa per sota la pell de la panxa. Garratibat no aconsegueixo fer cap moviment ni treure l’ull d’aquell espectacle tan inusual.
Em ve a la memòria el tràfec del formiguer gegant que hi havia prop de l’escola. Sovint, amb en Manel —el millor amic d’infància— ens hi aturàvem i l’observàvem. Una vegada, mentre érem allà, li vaig oferir una de les figues seques que sempre em deixava la mare per berenar. No en vull pas d’això, em va dir tot fent-hi fàstics. Que no saps que són cementiris de vespes? Les molt putes ovulen aquí i, si no en poden sortir, hi queden momificades. No en vaig fer cas i amb una rialla li vaig comentar que potser per això eren tan bones. I encara en menjo un bon grapat cada dia.
Un dels granets creix i erupciona sang i pus, com un volcà. D’entre pell i carn de l’Alba en surten les antenes i els ulls d’una vespa que s’obre pas pel forat que ha fet. De cop tots els granets esclaten i centenars de germanes s’alcen en un eixam esplendorós per sobre l’Alba que, ara conscient i ensangonada, no para de cridar de dolor i por.
Zum-zum. Jo soc feliç. Les nostres filles sabran què fer-ne de nosaltres.