Una manera senzilla, directe i sense prejudicis de donar valor a les emocions i les llàgrimes...Jo també sóc de llàgrima fàcil i el curiós del cas és que contràriament al que estipula la societat, plorar en públic és un acte de valentia!!

He topat amb un relat, no sé si autobiogràfic, amb el qual m'identifico plenament. La protagonista ha sabut fer servir una intel·ligència brillant per corregir aquest petit desajustament del transtorn bipolar. És una heroïna, la meva heroïna, la que jo també porto a dins i que m'ha fet tirar endavant un munt de cops.
Ah i estic d'acord amb els tres punts d'en Daniel N...
Altre cop enhorabona i molts d'ànims pel coratge sense límits que té aquesta protagonista:)))

una metàfora perfecta del que sol succeir a moltíssima gent, malauradament, jove, que cau en les trampes fàcils i alhora mortals que amaga la nit
M'ha agradat llegir-te, com sempre:))))

m'agrada aquest relat poema, directe i fresc, que em fa rememorar la incertesa que es té quan algú t'agrada de veritat. És genial quan desitges que el teu desig sigui correspost... aquest anhel és el que dóna motor a l'amor...
Espero que sigui veritat :)))))

Genial relat que descriu les emocions que ens fa sentir la natura, si tenim la suficient saviesa de saber valorar el que malauradament estem destruint a marxes forçades.
Fusionar-se amb l'autèntica mare de tota vida, la terra, i tornar-la a reverenciar i venerar com és mereix és l'únic que ens pot salvar com a espècie.
Salut:)))))))

realment em trec el barret davant aquest relat molt ben construït, amb un ritme trepidant, molt ben documentat. M'agrada la idea d'eternitat que traspua,com si el metge del segle XIX s'hagués reencarnat en aquest metge, tambélacònic del segle XXI.
Enhorabona, un magnífic relat!!

un relat que transmet aquesta innocència d'aquest primer amor, que conserves dins teu...és molt bo recordar el bo que ens ha portat la vida,e ncara que no hagi perdurat al temps present.
està escrit amb una delicadesa increïble, i per cert m'encanta aquest vers "el teu front perlat de gotes d'aigua", el trobo molt plàstic, molt visual, molt encertat...
I per cert, també moltíssimes felicitats en el dia del teu també sant. Espero que l'hagis passat molt bé.

De fet, trobava també molt a faltar el fet d'escriure i també els teus comentaris i llegir els teus relats, ja que em deixen veure que compartim moltes idees i molts pensaments i sentiments, sense coneixer-nos personalment.
que per cert, a veure si algun dia ens podem conèixer....
Molts de petons i una grandíssima abraçada plena d'energia positiva!!!:))))))))))))

Mercès pels teus comentaris. Ara ja torno a treure, altre cop, el cap, tímidament a relats.
Veig que continues tan prolífica com sempre. És una gran sort la teva constància i també és una gran sort per a mi poder-te llegir, i comprovar que , tal i com molt bé ens exposes, el primer amor mai s'oblida.
No sé si va ser Virgili que va dir que les dones són com les àmfores, que sempre destil·len l'aroma del primer vi que van guardar. I és això el que sol passar amb el primer amor. En el meu cas, va ser una relació tormentosa, d'aquelles que et fas un fart de patir, ara sí , ara no, ara et deixo, ara torno...Vaig idealitzar i col·locar en un pedestal a un noi, que realment, no s'ho mereixia, en fi...vaig pagar les ganes que tenia d'enamorar-me de veritat, cosa que he aconseguit quinze anys després, als 30...i és que l'amor de veritat, també requereix ser savi...
Molts de petons, ens comuniquem aviat!!!

Salut!!:))))

i explicat amb un estil directe i amb molta frescura. M'agrada aquesta manera que tens d'explicar-nos aquestes històries.
Molts de rec0rds!!!!:)))))

sorprenent, que m'ha acostat d'una manera molt erudita i tanmateix entenedora a la llarga cadena de vicissituds que va patir el monestir de Sant Cugat.
Jo sóc de Ripoll, i actualment treballo de guia al Monestir de Santa Maria, els caps de setmana, ja que la història medieval em fascina, especialment la dels monestirs i la de l'art i arquitectura romànics.
Moltíssimes gràcies per compartir la vostra erudició. Prenc nota del llibre que recomaneu, i em queda pendent una visita al Monestir de Sant Cugat.
Salut!!!

com ens mostres que la millor manera d'estar en pau amb un mateix és connectar amb la nostra essència, en aquesta bombolla, que hauríem de visitar més sovint, i que per desgràcia molta gent no ha visitat mai.
Un text escrit amb delicadesa, que ens mostra una veritat trascendent.
Salut:)))))

Se m'ha posat la pell de gallina.
Un altre punt en comú que tenim totes dues...
Realment has tingut la sort de fer un autèntic viatge astral en un lloc paradísiac i, encara que, oníric, completament real.
Plató ho afirmava ja en les seves obres, milions de persones s'hi han trobat. L'ànima, a la nit, s'alimenta amb els viatges astrals, el què passa és que molt poques persones en són conscients. Visitar familiars que dormen o amics, comunicar-te amb els éssers estimats que ja no hi són, etc...
Uff, ara escriuria llibres sencers sobre això.
Per cert, ja penso en escanejar dibuixos i enviar-te'ls.
Ahh, i sobre aquest tema, si pots connectar-te a la nostra web:
www.xevidom.com/Concurs2007 veuràs el còmic que vaig presentar al concurs de Calldetenes, que es diu "Onirisme" que tracta, una mica, sobre els viatges astrals i el món dels somnis.
Està l'apartat d'obres premiades del 2007.
Ja em diràs que et sembla, i ens mantenim en contacte ben aviat!!!
Una abraçada plena de llum i bones vibracions!!!
Montse

Reflexió profunda d'aquells que creiem, o potser no, que les vides de tota la humanitat han de tenir un propòsit, que hi ha d'haver un perquè en majuscules, ignot inclús pels filòsofs més brillants.Estic molt d'acord amb l'estrofa en la qual afirmes que només et tens a tu i que tu ets el teu únic potencial. Aquest és el primer pas per compartir l'invisible cristall de saviesa que duem a dins.
d'altra banda, sempre em pregunto per què hi ha d'haver els pols oposats, desequilibrats, de la riquesa i la pobresa. Pocs cops he pensat en viure en l' opulència. Més aviat, quan obro l'aixeta i veig que tinc aigua, que en puc beure, em puc dutxar, puc netejar la casa, la roba...sempre aprofitant i mai malversant-ne les gotes, em sento afortunada, tot i que no sóc ni mileurista.
Records i una forta abraçada!!!!

em sembla un tema profund i alhora abismal per la gran incògnita que planteja. Coneixes a C.Gustav Jung? Crec que t'aniria bé llegir-lo perquè crec que hi ha coses en què sou afins. Per cert, no sé si encara la fan, però al cinema de Gracia feien un documental sobre ell. Una entrevista recuperada del 1957...

Una forta abraçada

contundent i ple de coratge, com el petit i alhora gran Mario. Moltes felicitats a tots. Segur que serà un gran lluitador.
Una gran abraçada :)))))