Ulls mullats

Un relat de: Joan G. Pons

Un dels canals físics emocionals és activar certes glàndules i provocar que el lacrimal es manifesti.

Afirmo, a mi em passa molt sovint, que és bo que els ulls es mullin, de dins a fora, de tant en tant.

Senyal que connectem i sentim el variable enriquidor emocional.

Notar els ulls mullats, tot veient una seqüència d'una pel·lícula, tot llegint un relat vivencial, tot sentint l'abraçada espontània d'un infant... o un adult, tot trobant quelcom que connecta...

Jo no m'eixugo els ulls. Gaudeixo de sentir-los mullats com presència d'una sensació emocional. I ho comparteixo.

Una oferta íntima per assaborir de forma conscient i enriquidora la meva, la vostra, percepció vital.

Comentaris

  • Genial:))[Ofensiu]
    GTallaferro | 06-05-2009 | Valoració: 10

    Una manera senzilla, directe i sense prejudicis de donar valor a les emocions i les llàgrimes...Jo també sóc de llàgrima fàcil i el curiós del cas és que contràriament al que estipula la societat, plorar en públic és un acte de valentia!!

  • Plorar![Ofensiu]
    annah | 05-05-2009 | Valoració: 10

    És tan necessari!
    Et renova, et fa sentir viu, t'eixampla els pulmons, et fa viure, et fa emocionr, et fa sortir els sentiments a flor de pell, et fa ser humà!

    Una abraçada!

    Anna

  • Enhorabona[Ofensiu]

    pels 150 relats. No sé com t'ho fas per ser capaç d'escriure tants relats i sempre dir coses interessants i ben certes, com ara en aquest mateix que acabo de llegir.
    Una abraçada,
    Shaudin

  • Humà[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 04-05-2009 | Valoració: 10

    Ets molt humà, Joan. Jo, durant la meva infantesa, la meva adolescència i la meva primera joventut, em reprimia el plor i se m'enduria el cor, sentint-me malament. Després de comprendre, vaig aprendre a plorar sense ser així de dur amb mi mateix, i quan ploro, sóc tan feliç...
    Gràcies per oferir-nos aquest relat del qual molts en podem aprendre... sembla màgic, però és així d'humà i de real.

  • Un nº bonic[Ofensiu]
    JOANPG | 03-05-2009 | Valoració: 10

    Amic Joan: Felicitats per la fita dels 150. Espero que aviat en doblis en nº com a mínim.
    Les teves reflexións, profundes i ben meditades, expresan la gran sensibilitat personal i el poder de comunicació vers els altres.
    Cada escrit teu convida a pensar i aixó és dificil d'aconseguir i molt enriquidor quan hom cau al teu dolç parany. Si pot estar d'acord o no peró mai et deixa indiferent.
    Són punyents i provocatius a voltes, però sempre fets sense ànim ofensiu i amb una correcció extrema.
    I aixó és extensible a la teva tertulia del darrer dijous de cada mes al Mussol, on moderes a la perfecció el debat del tema escollit. Et felicito també per aquesta activitat tant vital.
    Allà ja m'has sentit dir que si un fet m'emociona i tinc ganes de plorar, no me'n avergoyeixo gens i ho trobo enriquidor i molt humà fer-ho.
    Reb, junt amb les felicitacions, una forta encaixada de JOANPG.

  • Felicitats pels 150![Ofensiu]
    nuriagau | 03-05-2009

    Un text que ens recorda que val la pena emocionar-nos i exterioritzar-nos quan allò que vivim s'ho mereix.

    Felicitats pels teus 150 relats!

    Núria

    PS: Caldrà que em posi les piles perquè jo, en aquests moments, en tinc 13 i malgrat no sigui supersticiosa...

  • El cos demana llibertat[Ofensiu]
    Avet_blau | 02-05-2009 | Valoració: 10

    I quanta gent reprimeix aquestes llàgrimes, aquestes emocions...per no semblar dèbil o fràgil.
    La majoria de malalties provenen de no deixar lliures les emocions, no expresant la sensibilitat que tothom te i tancant amb clau
    i pany coses com la rabia, l' odi....
    ...que s' enquisten i ens podreixen.

    i el cos demana llibertat !

    Avet

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: