Passegem?

I moltes gràcies per ser-hi, pel regal dels teus mots! Una abraçada.

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

passejar amb tu, reina!

Gràcies per escriure, i per voler compartir-ho.

Una forta abraçada, i mil i un somriures per a tu!

de passejar,

quan la natura i la seva grandesa ens envolta amb gran senzillesa.


Aquesta pregunta faig a la meva bici molts cops, abans de treure-la a passejar (o que em tregui ella... jeje).
I aquesta sensació de pau sento quan a la muntanya observes el teu voltant.

que vagi bé!
ens veiem,
Gemma

i com gaudim d´aquests instants de pau i tranquilitat eh?. Normalment en gaudim molt més els que no ho tenim de sèrie a la nostra vida quotidiana...has descrit un paisatge, uns moments dels que ningu mai hauria de dir "És hora de tornar..."

Felicitats!!!

Joan.

El teu text em recorda a un que tinc per aquí, a un lloc real, a un trosset de mi, que com a tu, m'emociona. M'hi falta una mica més d'implicació literària potser, però trobo que és un bon text, clar i polit.

angie

PS: El relat del que et parlo (que per cert va guanyar un premi i va ser publicat en una petita revista literària) és Camí de Ronda de S'Agaró.

uuuola!


primer de tot, ... gràcies pel comentari que em vau fer i passajar-vos pel meu petit espai.

Convides a un passeig ben estructurat i amb molt bona ambientació, ... tot i que treuria alguna coma que hi sobra, però res d'imortant.

Aquesta ambientació i la temporalitat del pensament, mmm, ... abraça i acaricia dolçament.

mmm, ....

un bes suau i dolç, ... per vós


OhCapità.

Compartim sentiments, soc un enamorat de la natura i sempre es bo descobrir que no estic sol, encare que per gaudir plenament de aquestes sensacions que tant be descrius es millor esta sol o amb una companyia tan agradable com la teva. Gracies per el comentari..i per el teu consell. Una abraçada.

Genial relat que descriu les emocions que ens fa sentir la natura, si tenim la suficient saviesa de saber valorar el que malauradament estem destruint a marxes forçades.
Fusionar-se amb l'autèntica mare de tota vida, la terra, i tornar-la a reverenciar i venerar com és mereix és l'únic que ens pot salvar com a espècie.
Salut:)))))))

M'ha agradat molt el teu escrit. Entenc el què sents al passejar perquè jo sóc de prop de les muntanyes i de tant en tant, quan surto a caminar, sobretot si vaig sola, tinc la mateixa sensació. Allà no necessitem res i tots els problemes desapareixen...
La frase final a més li dóna el punt de gràcia a l'escrit. No sé, m'agrada!

Passejar és una activitat que els de ciutat...
Passejar és passejar la meva llibertat.
Passejar és deixar-te anar... i rebre...

A la capsa dels meus tresors, he afegit unes frases molt guapes del teu relat.

De tor cor, gràcies, Clar de lluna.

Quina passejada... tant de bo pogués gaudir d'aquests moments que descrius tots els dies vora algun paratge de muntanya ben amagat.

Enhorabona pel relat!

Jo t'acompanyo.
A mi m'agrada el fred de la nit. De la ciutat, però.
Visc a Sabadell i hi ha molt per fer en aquesta ciutat mentre dorm i jo m'hi aventuro.
"i el fred gèlid d'hivern em marcarà el camí de retorn". M'ha agradat molt tot, però especialment aquesta frase conjugada amb la resta del relat.
Estimada incondicionalment? Doncs així saps el que fas.


sergi

... i potser ja no tindras tanta gent que t'acompanyi. Si més no, dona'm dia per poder gaudir d'aquests inmillorables moments. Encara que, mirat des d'un punt un xic egoista, és una passejada per fer-la en solitari, sempre és millor una bona companyia en moments així.

M'ha agradat molt, ja he llegit algunes cosetes teves i valoro molt positivament les teves obres. No deixis d'escriure mai...

R.B.

Tot i que en alguna ocasió la natura és l'escenari ideal per al monòleg íntim sense espectadors, normalment m'agrada passejar-me'n amb bona companyia i en aquesta ocasió, fer-ho amb tu ha estat un plaer!
Ho hem de repetir, doncs, ... tot i que em sembla que, pel que dedueixo dels comentaris que em precedeixen, farem més aviat una excursió multitudinària!

T'envio una abraçada plena de sol primaveral,
Unaquimera

Un text cosit amb una claredat que fa honor al pseudònim amb que et coneixem a RC: Un clar de lluna net, polit, transparent.
El missatge és clar: aprèn a gaudir del que t'envolta, sovint no cal pensar d'on ve i perquè ens embolcalla, es tracta simplement de deixar-se portar. Tot això vinculat a la llibertat de la natura, a la connexió espiritual que ens uneix al món que ens envolta. I quina millor manera de provar-ho que convidant al lector! Vinc encantat!

Et devia un comentari de fa temps (me'n vas deixar un parell ja fa dies).
I aprofito per felicitar-te pels darrers èxits dels teu reptes. (i molt guapa a la foto!)

uns petons!
manel

Un relat deliciós.
És tan bo poder gaudir d'aquets instants on el temps s'atura i podem desconnectar de tot
acaronats per la natura. Per mi això que exposes es indispensable per viure, per no emmalaltir, i per deixar que el calaixet de la inspiració és vagi omplint.
M'he llegit la teva biografia i he trobat molts punts amb comú amb la meva manera de ser. M'ha encantat llegir-te i ho seguiré fent.
Una forta abraçada de qui també agraeix cada instant d'aquets moments màgics als qui no tothom poc accedir

Quin passeig més extraordinari. Cada paraula, un pas. Cada pas una sensació. Cada pas més aprop teu.
La descripció del lloc magnífica i poder-t'hi acompanyar d'amagat ha estat un somni fet realitat. Gràcies. Quan tornem a pasasejar junts, compartint paraules i mirades? T'hi animes a tornar-hi?

Em transportes a aquest lloc. Bé, no és ben bé el mateix lloc, em duus al "meu lloc", allà on puc passejar, oblidar-me de tot, escoltar-me i connectar amb el meu interior mentre miro l'horitzó, sola al món. Però aquest lloc és massa lluny i no puc anar-hi tant sovint com voldria.
Gràcies pel viatge!
Una abraçada.

escrius molt bé, es nota que hi tens experiència i habilitat; i sobre el relat, sí, allò no era amor, i és que de fet, sols llegint les instroduccions dels meus relats, casi que ja no cal llegir-los, posat que són com un petit resum, aclaracions o "Disclaimers" que se sol dir en els Fan Fictions; saluts.

Korogami

Bonica la descripció que fas del passeig per la natura, amb tots els detalls cromàtics i sensitius que interrelacionen el nostre univers interior amb la immensitat d'una unitat (o diversitat ) etèria que s'escapa del nostre abast.
Jo també m'apuntaria a un nou passeig amb tu, tot i que penso que som tants amb el mateix anhel, que potser tantes petjades malmetrien l'encant especial del diàleg interior amb la solitud perfumada d'una vesprada com la que relates.

Una cosa: en l'últim relat meu que em comentares, jo volia expressar un dubte: Qui enganya al pobre, la velleta o la dependenta?. Em sembla que no vaig aconseguir del tot crear aquest dubte. Encara he d'anar assajant molt... i penso fer-ho.
Petons

... no fora jo tan gran per a tu si que m'agradaria pujar les muntanyes amb tu i perdre'ns per la natura i potser trobaríem la unicitat del ser, sí la tranquil·litat, la serenor i la quietud del camp amb una dona que deus ser molt bonica.
Petons de Vicent i fins arreveure.

Hi ha alguna cosa màgica en cada ocàs que no es desgasta, per molt que es repeteixi a cada dia, a cada volta més del planeta al seu propi eix. Com no es desgasta cada descripció, per molt que milions de cop l'hagin repetit els homes, les dones... milions de veus, en diferents llengües, formats i formes, narrant l'encís de la mort de la llum de l'astre rei, la mort que confiem que només sigui temporal... però que tal vegada, perquè la descrivim, ens ajuda a creure precisament que serà així, que retornarà neta i renovada en la següent aurora. I potser per això, i perquè la comunicació no té sentit sense un interlocutor, convidem amb les paraules a invocar a altres el mateix discurs, el mateix exorcisme...
Una abraçada,

franz

Tu mateixa ho deies a "Una pinzellada de mi": "M'agrada viure a pesar de les dificultats i gaudir de tots i cada un dels instants que em brinda la vida."
Sens dubte, descrius un d'aquells instants que brinda la vida i que hauríem de repetir més sovint.

i més econòmiques teràpies epr a la ment i el cos, l'aire pur, la munyanta, el verd, el so de l'aigua... ben descrit, simple i sense entrar en pensaments més profunds, ens quedem flotant en aquest paisatge en blanc.
M'ha agradat força, però m'he quedat amb ganes d'entrar més en l'experiència mental que experimento quan puc escapar-me a passejar al camp o a la muntanya... (mmmhh és com una droga, la necessito i quan la tinc em domina completament els sentits!)... tancar els ulls, i deixar passar els pensaments....

salut i passejades,

atram

Ara he tingut el momentet per, tranquil·lament i sense presses, revisar els correus electrònics acumulats. I entre les bones sorpreses sempre hi trobo algun enllaç a comentaris de relats o poemes penjats a RC. I veure-hi el teu m'ha fet molta il·lusió!

Ara aprofito per llegir petits grans tresors com aquesta narració, essència de tot el que vertaderament importa a la vida: viure. La ment en blanc, i quan no la hi tenim, podem pensar en nosaltres. En el que som. En el l'indret -fantàstic, dit sigui de passada- en què ens trobem. Comparteixo totalment el que exposes. De fet, intento viure de tant en tant això.

De res no serviria "tenir-ho tot", és a dir, posseïr tot allò material o immaterial que podria distingir-nos enmig de la societat, de res no serviria "tenir-ho tot", deia, si abans no fóssim capaços de tenir-nos a nosaltres mateixos. De saber-nos, de conèixer-nos, d'esbrinar on som i de, quan convé, buidar la ment.

Gràcies per aquestes imatges d'una posta bellíssima! Realment, llegint-la l'he reviscuda. És el millor regal que podia rebre avui!

Salut i gràcies, Clar de lluna!

Vicenç

Amb quina emoció t' acompanyo aquest relat , doncs cada divendres, quan pujo a les Agudes, tinc les mateixes sensacions.

Sol a dalt del cim, visc els minuts mes magics, el temps para, i les caricies del vent i del sol son els unics companys.

com en "Dues Caricies" :

El sol fa un darrer esforç,
abans de dormir,
i aprofitant que el vent s'encalma distret,
em fa un petó:
fort, tendre, passional.

I tot seguit m'adormo en braços del vent,
que m' abraça,
potent, orgullós, mortal.

Xavier
Avet_blau

el convit: ho dic seriosament. No hi ha cosa que més m'agradi que caminar per boscos, muntanyes, etc, aturar-me quan em ve de gust, en silenci

...molt de temps, que m'hi he 'apuntat'. Anys i panys de descobrir el que tant bé ens expliques, les sensacions experimentades, la descoberta de nosaltres mateix i del paisatge.
I a més a més, gaudint del perfum i el nom de cada planta: el timonet, el romaní, l'espígol, la sajolida, a la muntanya;l'olor a sal i a iode, vora mar; o la flaire dels tarongers en flor, a hores d'ara.
Visquen les passejades!
Salut i rebolica, xicona!