Portaré flors a la tomba de Louise

Un relat de: prudenci

El primer record que tinc d'aquells temps és el de les nits plujoses en qué deixava sola a Louise a la nostra casa de les afores d'aqueII petit poble del Sud- est d'Angleterra per anar amb el meu cotxe tibat per dos cavalls a visitar malalts d'urgéncia, vora la costa.
Jo era metge i tenia vora 32 anys. Havia estudiat a la Kensingthon School i en casar-me mol enamorat amb aquella noia de classe mitjana-alta, filla d'un advocat de Liverpool instal.lat a Shefield, havíem anat a viure a la casa pairal al poble de Sutton, vora els penya-segats blancs de la costa Est, prop de la vila de Boston, la més gran deis voltants de la badia de Wash.
Sempre plovia i ella es passava hores cosint vora la llar de la casa de vidre anglés i sostre de pissarra.
Un mal dia va morir, i digueren que era tuberculosí, pero ara sé que era cáncer de pulmó, jo intuïa que era diferent de la tuberculosi aquella malaltia que amb un any va anar acabant amb la vida de Louise, aquella noia de rínxols rossos i daurats i ulls blaus com el mar dels dies de sol en qué es veien la gespa verda i les flors blanques brillant vora el mar com el seu vestit, i el cel com el seu cinturó blau de setí que li cenyia la minsa cintura de nimfa.
Era mol educada, i realment érem feliços amb els pocs amics que teníem a Sutton, peró en morir ella em vaig sentir molt sol, només amb el retrat del rellotge de butxaca, que sempre que obria no podia dissimular com un ofec en el pit i un nus a la gola. Louise havia sigut una gran esposa, i el nostre un gran amor, que doná pau a set anys de la meva vida. El 1886 vaig enterrar-la vora el penyassdegat que tant frequentava, en una tomba senzilla amb una creu de pedra que resava:Louise Riggs 1856 -1874, tot esperant John" i flors boscanes que tot sovint anava a canviar mentre meditava sobre el seu destí i el meu o si ens retrobariem algun en algun lloc ignorat
En sobreposar-me de la depressió que vaig sofrir després de 1'esdeveniment, em vaig instal.lar a Londres en una casa gran al barri de Wronstook, una espécie d'eixample al centre-oest de la ciutat.
Tenia una gran biblioteca amb volums molt valuosos de Medecina antiga, Filosofia i Esoterisme, més per 1'amor a la bibliografia estranya que pels continguts. S' estenia de punta a punta de la gran sala amb finestral de volta rodejant una gran llar de foc que hi havia al centre. Era 1'ú.nica estança de la casa que em recordavala la preséncia de Louise, per la pau que es podia respirar en aquell lloc on sovint em recloia. Solia passar els vespres allá fullejant o rellegint els llibres sota el fum de la meva pipa plena d'Amsterdamer i vora un Whisky Escocés, descansant del treball de 1'Hospital General de la ciutat.
No sé en quines circumstáncies, cap els 40 anys, després de vuit anys de vidu, vaig conéixer a Hanna, una excitant morena seria, seca i menuda, el sex-appel de la qual es manifestava més en la seva serietat que en les seves gelosies freqüentes. Acostumava a enviar-li flors en taxi a casa, sobretot des que també quedá vidua del seu marit, al que jo coneixia feia poc temps peró n'havíem tingut prou per arribar a una certa amistat. De fet ell era el meu amic i ella la seva dona, peró un cop vidua la relació es va complicar inextricablement i el meu sentit de l'independéncia no em permetia de respondre amplia i adequadament a les seves ánsies de possessió. Jo preferia la pau de la llar i el llibre, a1s que estava acostumat, abans que al bullici i a 1'entrega absoluta, malgrat que durant temps havíem estat veient-nos d'amagat del seu marit, en Charles.
El record del seu marit absent em va tornar a la memória de Louise, i el meu taranná individualista va fer que les flors seguissin arribant a casa seva, peró que la relació es refredés en gran manera per la meva part, i la follía que hi hagués pogut haver en vida de Charles es va limitar a alguna trucada, quatre flors escadusseres i algun sopar de tant en tant a casa meva
Amb un final més trágic que romántic, car els seu anhel no es veia satisfet per la indiferéncia que havia aparegut en mi des que no era un amor prohibit.
Un dia , a les sis de la tarda va obrir la porta del pis amb la clau que jo mateix li havia donat feia tres anys i amagant el seu rostre fred rera un curt vel de tul negre que li queia des del petit barret de vellut amb una flor igualment negre, em mirá fxament uns segons des de la porta de la biblioteca. Tot seguit vaig tenir temps de veure que treia algun petit objecte del seu moneder i se sentia un tret a 1'aire ple de fum olorós i un fort cop al pit que em tirá a terra, vora el foc de la llar.
Ella, vestida tota de dol, amb un vestit jaqueta de faldilla un pel més curta del que s' usava a l´época em mirá a la llum de la llar sense canviar 1'expressió hierática del seu rostre de vídua negra, i s'en aná al teléfon a avisar una ambuláncia de 1'Hospital General on jo treballava.
En aquell moment les meves últimes gardénies arribaven en taxi a casa seva i el rellotge del Big Ben marcava les sis i deu d'una tarda grisa del Londres de 1902.
Aquell home amb bata de gales sobre el seu pantaló gris com el dia i camisa color d`òs, metge de sempre inquiet per el saber, amant d eles dones, les flors i la pipa, melangiós dels seus origens, Aquell home enamorat d´una nina que ja feia més de setze anys que era morta, moria sol als gairebé cinquanta anys a Londres, camí de 1'Hospital General, probablement sense comprendre res encara, i recordant només la pau d'uns temps llavors ja inútils.
*
Avui, en retrobar-ho tot sobtadament en una estranya migdiada de tarda de Maig de 1'any 2000 a Barcelona, jo, Joan Blanch, casat i amb dos fills, metge especialista de respiratori del Clínic, una tarda vora els cinquanta anys d'edat, en despertar-me, he decidit que necessito unes vacances de la feina, perqué omple excessiu temps en la meva vida i em requereix un excés d'energia, perqué no sóc feliç amb 1'Anna ni ho he sigut mai, ni visc una vida plena des
de fa molts anys, perqué a la meva vida no hi ha amor ni pau, i mai m'han agradat les gardènies que li compro a cada aniverssari a la meva dona.
He decidit anar a conéixer els penya-segats de la costa Sud Est d'Angleterra, jo sol, i acostarme a 1'ermós llogarret de Sutton on hi ha una petita casa blanca amb porxos colonials d'aire mariner, prop d'una tomba grisa amb una creu que diu : Tot esperant .Iohn.
M´enduré1'automática amb una sola bala amagada a la petita bossa de viatge dins un ninot pelut qualsevol, dels que jugava la meva filla Lluisa quan era petita. A Sutton el mes de maig fa els dies grisos i plujosos, i podria ser, amb una mica de sort, que trobés un bon lloc i un bon moment per a morir, a la fi.
Colliré un ram de flors boscanes de les que es fan al bosquet prop de la casa, blanques i blaves com el mar dels dies de sol sobre la badia de Wash.
Portaré flors a la tomba de Louise.

Comentaris

  • Buffff[Ofensiu]
    GTallaferro | 27-04-2008 | Valoració: 10

    realment em trec el barret davant aquest relat molt ben construït, amb un ritme trepidant, molt ben documentat. M'agrada la idea d'eternitat que traspua,com si el metge del segle XIX s'hagués reencarnat en aquest metge, tambélacònic del segle XXI.
    Enhorabona, un magnífic relat!!

  • Excel.lent! Molt inspirat, i amb molta informació.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 10-05-2006 | Valoració: 10

    Un relat de literatura molt ben cuidat, sí senyor, i ben narratiu.

    Felicitats, prudenci. Et poso un 10 perquè en facis més!!

  • rbbarau | 07-11-2005

    M'ha agradat molt. Molt tendre, plena d'amor i nostàlgia.
    Dolçor amarga.
    Compte amb les faltes!
    Un petonet!
    *rOSEr*

  • Un gran relat, sens dubte[Ofensiu]
    filladelvent | 27-08-2005 | Valoració: 9

    No entenc com encara ningú no l'havia comentat...
    És una història senzilla i commovedora amb final melangiós, nostàlgic, de tragèdia lenta.
    Et puc fer una suggerència? Vigila amb el teclat! Moltes el·les (L) eren us (1)... També alguns accents eren incorrectes...

    Felicitats per aquesta colpidora història d'amors i desencisos!

    -Filladelvent-

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: