M'ha agradat molt aquest relat, les descripcions subjectives que fas dels personatges que es veuen a l'autobús, endeveninant a partir de certs detalls. I el final, amb l'"espera'm" de l'últim eprsonatges, aquell desig fet realitat de voler introduir algú dels qui observem més enllà de la nostra ment que imagina, en una realitat que, potser, després ens pdorà decebre. Però almensy s'haurà intentat.

De sobte, entro a la web de relats, miro els últims publicats i... sopresa. Me l'he tornat a llegir i m'ha tornat a agradar molt, de debò. Somnis, llibretes, màgia, incertesa...

1petó.

M'ha agradat molt aquest poema. Descrius sensacions, imatges, tot allò que es desdibuixa en els somnis, però que no és fàcil posar-ho en paraules.

A més, mantens un ritme que atrapa, que dóna ganes de continuar llegint, de descobrir com expliques tot el que epxliques...

I els dos últims versos, contundents, m'encanten.

Em sembla que t'he trobat... Jejejeje ;)

Com tu has dit, no canvïis, que les coses valen la pena si tu pots ser com ets, només així podem sentir-nos bé... no?

De vegades sap greu i tot això però... Hem de saber fer un "tu t'ho perds"!!

Vnga, 1petó, i fins aviat.

I merci xls comentari...!

Passejava x aquí... Llegia poemes... I aquest m'ha fet venir ganes de comentar-lo... Suposo que ja el devia haver llegit en el seu moment, però els poemes ja ho tenen això, que de vegades hi veus més coses, pq notes que s'hi expressa una sensació que ara sents més propera...

A cada estrofa hi trobo algun punt especial, però m'agrada especialment la de la lluna, i el "encara que soni aquella cançó"... En fi, que vaig redescobrint, i que m'han arribat aquests versos...!

1petó. Fins aviat!

M'ha agradat la manera d'expressar aquest desig, aquestes ganes de petits detalls, de sentir un "estic bé"...

I, de passada, la reflexió sobre haver de "ser feliç" en determinades ocasions.

A veure si aviat reps aquesta fulla seca... ;)

Pell de gallina... De debò. Incertesa, por... Tan ben expressat que no sé què comentar-te xq m'has deixat sense paraules!

Millor t'ho comento d'aquí una estona mentre sopem...?

1petó

"que mai diran tot
el que no et vaig dir."

La pluja, la nostàlgia, els silencis prudents... Qui sap si no és millor dir el que pensem i el que sentim... Pq dsp fa el mateix mal.

Emotiu, maco.

Converteixes sensacions en imatges molt poètiques, fent que ens arribi allò que expresses. M'agraden els "instants fugissers"... I el desig intangible que hi ha a la cambra...

Maco!

Ostres! Estic llegint diversos poemes teus i tots m'atrapen, tots tenen un toc molt personal que alhora em fa sentir els versos ben propers... Realment, em veig reflectida en el que expresses, i com ho expresses, i segurament per això encara m'agraden més aquests poemes.
És a dir, els trobo molt ben construïts, amb una expressivitat molt natural, que atrapen al lector. Però, a més, aquell egoisme inevitable, allò de llegir com algú expressa amb bellesa tal i com et sents... Això encara em desperta més l'interès!

Felicitats!

I les metàfores d'aquest... genials!

El silenci... Aprendre a fer-lo servir és difícil, però és ben cert que de vegades callar, que no és el mateix que no ser-hi, és tan important. Callar i escoltar. Aprendre a conèixe's. I a gaudir del silenci, a fugir d'aquestes pors que volem amagar amb paraules.

Que bonic, de veritat. Em sento identificada amb aquesta recerca del que hi ha rere una mirada enigmàtica, que t'atrau... I descobrir, després, què és el que s'amagava darrere d'aquests "ulls tristos"... M'ha agradat molt, de debò!

Els diumenges, els capvespres, el desembre melancòlic... Records a través d'una finestra...

M'ha encantat.

Ei! Torno a ser jo... És que m'ha fet molta gràcia aquest relat, sobretot el paràgraf en què descrius les pors de la princesa, aquelles pors inevitables... Trobo que saps combinar molt bé els elements típcis de la faula amb una relaitat molt propera. Sí, de vegades convé oblidar paranoies i deixar-nos portar pel moment...

Primer de tot, volia agrair-te el comentari que m'has fet al relat dels somriures, m'ha fet molta il·lusió que et sentissis així dsp d'haver-lo llegit!

I la curiositat m'ha portat a buscar-te per aquí, i he trobat aquest relat breu que transmet sensacions amb les quals tots (almenys jo...) ens identifiquem sovint... La nostàlgia, el pensar constant en un record que fa més mal que alegria, aquells desitjos reprimits per una por que costa de vèncer...

I el final, sobretot. Aquesta lluna del final del dia que ens deixa somiar sense que ningú ens ho pugui retreure, tancar-nos al nostre món però... Alhora m'ha semblat que és tb un bri d'esperança d'aquells dies en què ens sembla (però sabem que no és així) que res no val la pena.

M'agrada!