Mirades de pel·lícula

Una llauna de cocacola abonyegada, un plat amb restes de tomàquet que indiquen la (no gaire llunyana) presència de macarrons sobrers del dia abans, la pell d'una poma mal pelada per sobre i molles de pa damunt d'un tovalló sense desplegar queden il·luminats pels (pocs) raigs de llum que deixa passar la persiana mig tancada del menjador.
Just en aquell moment, el Sergi obre els ulls i contempla el meravellós panorama que l'anima a continuar amb el saludable costum de fer la migdiada. Però les veus llunyanes, que li arriben des del televisor engegat, el mouen a fer un moviment de cap en direcció al rellotge de paret que està al costat de l'aparell que li ensenya els sedosos cabells d'una noia després d'haver utilitzat un tipus de xampú fet amb extractes naturals, i descobreix que ja falta poc per les cinc. Ràpidament s'incorpora i aixeca la persiana d'una estrebada. Tota la llum esmorteïda acaba d'il·luminar la taula, encara per desparar. Els seus pares no trigaran a arribar i el millor que pot fer és deixar el menjador una mica presentable i sortir. Li fa mandra establir-hi una conversa de diumenge a la tarda, plena d'explicacions per part de la mare comentant-li amb tota mena de detalls cada un dels plats que han menjat al restaurant i acompanyada d'afirmacions i somriures del pare. Tot seguit li preguntarien pel seu dinar i, a partir d'aquí, la conversa no aniria més enllà. La gastronomia és el tema preferit dels seus pares, no cal implicar-s'hi gaire.
Així que el millor que pot fer és intentar passar la tarda de diumenge una mica més interessant que la que se li presenta a casa. Surt de l'edifici i comença a caminar sense un rumb fix. Bé, això és el que vol pensar; el subconscient sap perfectament on va. Al cinema del barri.

Ja fa dos mesos que l'ha descobert. Cansat de veure sempre el mateix tipus de pel·lícules que sap perfectament com acaben (el protagonista acaba amb la noia més guapa i supera tots els seus problemes, ja siguin aventures o crisis psicològiques), un dia va decidir ficar-se en una d'aquelles sales del petit cinema. Hi va entrar sol i a la sala l'ambient tampoc no va variar gaire. Una parella d'avis pels quals anar al cinema els diumenges a la tarda formava part de la seva rutina habitual, un home amb un bolígraf-llanterna que anava apuntant coses en una llibreta (va deduir que era crític de cinema), tres noies que havien entrat a la sala perquè "el noi del cartell s'assembla al Brad Pitt però més jove" i poca cosa més. Però hi havia una noia, asseguda a segona fila, que va cridar l'atenció del Sergi. Devia ser de la seva edat, amb algun encant especial que va fer que el Sergi acudís, des d'aquell diumenge a mitja tarda, cada setmana al vell cinema del barri. La majoria de vegades no s'assabentava de les històries que explicaven aquelles pel·lícules. Ni tan sols sabia què anava a veure. Senzillament demanava una entrada per la sala dos i s'asseia cap a l'angle dret, al final. Des d'allà contemplava aquella noia. Aquella noia misteriosa que es girava dos o tres cops durant la projecció del film. Aquells moments... Oh! Aquells moments, aquelles mirades creuades entre la foscor, aquell somriure que el Sergi endevinava que li dedicava la noia de files endavant, aquella espera durant tota la pel·lícula... Era una cosa difícil de descriure. Molts dies s'havia proposat anar-hi a parlar quan s'acabés el film, però la noia, no sabia ben bé com, sempre s'escaquejava de mala manera. El Sergi no sabia on es ficava quan sortia de la sala dos. Al principi, això era una idea que el preocupava però havia après a no donar-hi importància. Preferia aquell misteri, no volia trencar aquella màgia que feia tan especial el cinema del barri.
Tenia ben observat el perfil de la noia. Tot i la poca llum de la sala, els ulls s'acostumaven de pressa a la foscor i podia apreciar els cabells clars que de tant en tant s'apartava de la cara i que deixaven veure la cara angulosa, el nas petitó i l'ull dret mirant fixament la pantalla gegant on hi apareixien tota mena de persones diferents, depenia de cada setmana. I aleshores, en el moment més inesperat, es girava i mirava el Sergi amb aquell ull dret que tan detingudament es mirava la pel·lícula i també amb l'esquerre, que només podia veure durant uns segons. Els ulls de la noia. Els havia imaginats verds (sempre solen ser més misteriosos), blaus (posats a imaginar-la bonica...), marrons (com els seus) i grocs, vermells, transparents! No ho sabia, mai els havia vist il·luminats, ell només sabia que el miraven de tal manera que l'esgarrifaven.

El Sergi gira en una cantonada, ja arriba al seu cinema. Ja fa temps (li sembla que des del primer cop que va passar per allà) que hi ha un cartell a la porta que anuncia el tancament, cada cop més proper, del cinema. Mentre obre la cartera per pagar l'entrada que li permetrà passar un dels moments que més espera de la setmana, pren una decisió. Aquest diumenge parlarà amb la noia, la noia de les mirades en la penombra, la noia del cinema. D'aquest diumenge no passa.
Primer fa el mateix que sempre, s'asseu a la mateixa zona i espera que comencin els anuncis a la gran pantalla; aleshores veu la noia. Esperarà que li dirigeixi la primera mirada. L'espera es fa llarga. La pel·lícula és força fluixa i avui el Sergi està més ansiós que cap altre dia. Quan ja es pensa que la noia s'ha oblidat del ritual de cada setmana, ella fa el moviment de cap que fa posar la pell de gallina al Sergi. Uns breus segons que fan que res tingui importància i, de sobte, tot torna a la normalitat. La noia torna a mirar-se la pel·lícula i aleshores, el Sergi entra en acció. S'endinsa maldestrament entre les butaques, rellisca amb un grapat de crispetes que hi ha per terra, ensopega amb el braç d'una butaca i finalment arriba al seu destí. La butaca de la noia de les mirades. Però només és la butaca, ella no hi és. Desesperat, mira al seu voltant i només veu a l'altre incondicional dels diumenges amb el bolígraf-llanterna, que no sembla haver-se adonat dels seus moviments. El matrimoni d'ancians, també habitual a la sala, es gira per recriminar-li el seu comportament. Ella no hi és. La protagonista del film plora acompanyada d'una melodia trista que canvia el primer pla de la jove pel d'un paisatge selvàtic.
El Sergi surt confús de la sala i entra al lavabo de noies, on troba dues jovenetes retocant-se el maquillatge; quan intenta entrar a l'únic vàter que és tancat (només n'hi ha dos) rep el clatellot d'una dona grassa que en surt. Entre les rialles de les dues noies i el crits que l'esbronquen de la dona, surt corrents del lavabo i es passeja per totes les instal·lacions del cinema buscant aquella noia, aquell algú que no coneix, aquella mirada que no deixaria fred a ningú.
Quan ja fa estona que vagareja, torna a entrar a la sala dos però els llum ja són oberts i només hi queda el crític que ronca davant dels crèdits finals de la pel·lícula.
Aleshores, al Sergi, gaire bé amb llàgrimes als ulls, de sobte se li acut una idea. No sap per què no se li ha ocorregut abans; corre cap a les taquilles i s'adreça a un home, ja gran, que el coneix de cada diumenge. En veure'l tan preocupat s'interessa per la seva salut, mentre el Sergi intenta explicar-li el que busca:
- Noia... cada diumenge hi és... jove... sala dos...
El taquiller somriu afablement i el mira amb cara d'experiència:
- I amb una mirada que et deixa fascinat?
El cor del Sergi fa un salt, li batega a una velocitat molt alta, podrà per fi conèixer-la?
- Em sap molt de greu decebre't, noi. Però aquesta noia que busques jo no l'he vista mai. Tot i que molta gent me n'ha parlat i per això sé que no és una invenció teva.
El rostre del Sergi comença a esbossar un somriure.
- El problema és que aquesta noia no existeix. No la pots conèixer perquè no és una persona real -i amb un xiuxiueig afegeix- és un fantasma. El fantasma d'aquest cinema. Es dóna a conèixer cada cop que el cinema passa una crisi i només el pot veure segons qui. D'aquesta manera, s'assegura algun client i el cinema no decau del tot... Però em pensava que ja no apareixia, feia temps que ningú no me'n parlava. Resulta que la seva mirada és un conjunt de les mirades de totes les actrius que han aparegut per aquestes pantalles... Interessant, oi? Un conjunt de guspires cinematogràfiques unides en una sola mirada...
El Sergi ja no se l'escolta. No pot. La seva ment no pot assimilar el que el taquiller li explica amb tota la naturalitat del món. És curiós. És curiós que un mateix fet, per uns sigui només una anècdota divertida, per altres un fenomen paranormal a estudiar i per uns altres un misteri, una màgia difícilment explicables. És curiós, però de vegades el món és així. Ple d'històries màgiques, sense una explicació lògica. És la nostra ment que imagina històries sense que ens n'adonem? Somiem desperts? O és que realment vivim en un somni constant? No ho sabem, el Sergi tampoc, per això l'únic que pot fer és recolzar-se en el record de la mirada màgica d'aquella noia, d'aquell esperit del cinema, que qualsevol dia ens pot aparèixer a nosaltres. Qui no ho ha desitjat mai?